miércoles, 12 de diciembre de 2012

Homenatge a una biblioteca


“La pàtria és la infància”, deia l’altre dia Joan Margarit a “Els matins”. I ahir, quan en un atac de curiositat vaig voler tornar a posar els peus a la secció infantil de la biblioteca Tecla Sala, vaig haver d’admetre interiorment que Margarit (potser només en part) tenia raó.
La millor idea que va poder tenir mai el meu pare va ser portar-me un dia, quan tot just tenia vuit anys, a la biblioteca que acabaven d’inaugurar al costat de casa. Encara porto al moneder  aquell carnet que em van fer el primer dia, amb la meva foto de nena desdentada. I encara ahir, quan passejava entre els prestatges de la secció infantil, vaig poder trobar alguns dels llibres que m’havien apassionat de petita. El ritual sempre era el mateix: cada dissabte al matí anàvem a la Tecla, jo m’enduia un o dos llibres i tornava els que ja havia acabat. Em van posar la Tecla davant dels ulls en el millor moment possible, quan tot just havia llegit els primers llibres infantils i tenia molta set  d’aquella nova i feliç afició. A la Tecla vaig descobrir Harry Potter, Dickens, Dahl, els germans Grimm i tots aquells llibres apassionants del Vaixell de Vapor que em feien sentir innocentment orgullosa per haver-los devorat i entès encara que fossin recomanats per nens de 12 anys i jo en tingués 9 o 10. Amb el pas del temps, he vist créixer els bibliotecaris al mateix temps que jo creixia, he abandonat la secció infantil i m’he aficionat a les exposicions d’art, que de petita ignorava. Avui en dia, la biblioteca de la Pompeu s’ha convertit en la biblioteca de l’estrés mentre que la Tecla és la biblioteca del plaer. A la Tecla trobo allò que no hi ha manera de trobar a casa meva (i que sigui així per molts anys!): silenci i solitud. La Tecla és un espai perfecte, amb aquells racons en què pots seure a un petit sofà envoltat de prestatgeries plenes de llibres. És perfecta fins i tot amb la placa cutre de l’entrada que commemora la visita del rei (què ha de fer un tio que no sap parlar a la nostra Tecla?).
Una biblioteca te la fas teva quan portes freqüentant-la ininterropudament des de poc després d’aprendre a llegir. I si la pàtria és la infància i la infància són llibres, és fàcil que quan t’has fet gran entenguis que una vida sense curiositat per la cultura és una vida coixa. “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”, deia Montserrat Roig. Bé, podem canviar “política” per “vital” i dir que la Tecla Sala ha tingut (i encara té) un paper fonamental en el fet que aquesta afirmació, per mi, sigui una premissa indiscutible.

Marina

lunes, 5 de noviembre de 2012

Català i castellà

Llegeixo aquest matí, al Vilaweb, un article de l’Andreu Barnils (http://www.vilaweb.cat/mailobert/4052114/revolta-xarnegos-ii.html) en què l’autor, després d’emetre unes opinions sobre els xarnegos amb què coincideixo plenament, es posiciona a favor d’ “abandonar el castellà per passar a l’anglès” en el context d’una Catalunya independent.
Jo no tinc una opinió contundent respecte a si el castellà hauria d’ésser o no ésser cooficial: és una qüestió que m’omple de dubtes i que cal debatre àmpliament. Tanmateix, sí que tinc un posicionament clar respecte a l’actitud individual que em sembla més sensata: independentment de l’estatus oficial del castellà, trobo inimaginable “abandonar-lo” o no transmetre’l als meus fills. Per què, què vol dir, exactament, “abandonar el castellà”?  Abandonar Cervantes, Lope, Góngora, Machado o Delibes? És més: abandonar Cortázar o Borges i tants d’altres que no són espanyols? És més: abandonar Laforet, Mendoza (i, més recentment, Sánchez-Piñol), escriptors catalans que han escrit en castellà? Què significa abandonar una llengua?
Em sembla meravellós i necessari que l’anglès es potenciï com a eina de comunicació internacional i, insisteixo, no sé quina seria la fórmula ideal dins d’una Catalunya independent per tal que així fos. Però no puc entendre com algú pot suggerir que cal privar-nos d’un patrimoni tan ric com la llengua castellana. En un paràgraf de l’article, el senyor Barnils simula un futur diàleg en què un pare diu al seu fill que “aprendre a parlar bé l'anglès és més útil que aprendre a parlar bé el castellà.” I, ei, de debò, em sembla terrorífic: és la “utilitat” o no utilitat d’una llengua allò que mesura si l’hem d’aprendre o no? Doncs jo crec que no, perquè considero una llengua és molt més que un instrument de comunicació que és millor segons els milions de parlants que tingui: també existeix la vessant expressiva de les paraules, el codi mental diferent que estableix cada llengua en la ment de les persones que la parlen, la força i qualitat de la seva tradició literària (que, en el cas del castellà és molt important) i, segurament, moltíssimes coses més.
Per tot això, insisteixo en què no puc entendre com algú que ha après i coneix el castellà (o qualsevol llengua!) pot rebutjar-lo, i no només això, sinó que pensa desaprofitar aquesta riquesa de cara a la futura educació dels seus fills. El senyor Barnils fa alguna referència a l’”holocaust català” del qual som néts, però a mi m’agradaria que tingués en compte que les llengües no tenen la culpa de les ànsies d’imposar-la d’alguns dels seus parlants: conèixer una llengua a la perfecció, qualsevol, és un patrimoni riquíssim. Un cop siguem independents, trobo que hauríem de pensar que aquells que pretenien acabar amb el català no només no ho han aconseguit sinó que, a més, ens han regalat un altre patrimoni fantàstic que hauríem de valorar en comptes de negar.


Marina

sábado, 3 de noviembre de 2012

Diria: consciència de mi

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.

Joan Fuster

martes, 30 de octubre de 2012

.



El meu cap girava dins de la rentadora i jo l’observava mentre les llàgrimes lliscaven pausadament pel meu rostre. Vaig passar la mà pel meu clatell i vaig continuar la carícia per aquell crani que m’esgarrifava amb la seva perfecta suavitat, prova contundent de la meva calvície. En un sentit estricte, el meu cap estava on sempre, però jo sentia que girava dins de la rentadora perquè així ho feia el seu tret més característic i valuós: la meva llarguíssima i espessa cabellera, brutalment mutilada feia tan sols uns minuts. El telèfon de casa sonava, però no trobava l’esma per agafar-lo.
            No acabo d’entendre quina espècie d’inèrcia m’havia conduït a demanar-li al perruquer que, siusplau, no escombrés ni llencés els meus cabells sinó que me’ls guardés dins d’una bossa. Tampoc no entenc quin sentit tenia haver-los posat a rentar com si d’una samarreta o d’unes calces es tractessin. El cas és que, observant la meva cabellera girar i retorçar-se dins de la rentadora, havia trobat el primer moment dels últims sis mesos per deixar la ment en blanc, fins al punt d’ignorar completament la insistència del telèfon, que no parava de sonar. Tan immersa en el no-res m’havia quedat que, quan vaig mirar el rellotge, em vaig adonar que feia un quart d’hora que hauria d’haver arribat a l’hospital per a una nova sessió de quimioteràpia. Ni per un moment vaig tenir la temptació d’aixecar-me i intentar arribar a temps al Sant Pau, però aquest pensament em va fer tornar a tocar de peus a terra: quimioteràpia, hospitals, càncer... eren els únics mots que semblaven arribar a les meves orelles des de feia exactament mig any. Vaig fer una segona ullada al rellotge i vaig saber que el primer que faria el Marc quan entrés per la porta de casa seria córrer preocupat a demanar-me per què no havia assistit a la maleïda cita hospitalària. El telèfon sonava reiteradament i pel meu cap es va creuar la imatge del meu xicot trucant incessantment, provant de localitzar-me per obtenir una explicació. Aquesta imatge em va fer preguntar-me si potser el millor seria agafar el telèfon. Mentre dubtava si aixecar-me o no, em vaig adonar que pensar en el Marc em feia estremir: em semblava irreal que la nostra relació, que havia començat amb la innocència de dos adolescents exaltats, s’hagués enfortit més en sis mesos que en set anys sencers. D’això, la malaltia n’era estranyament responsable, i puc afirmar que era l’única cosa que li podíem agrair. Vaig continuar absorta davant de la rentadora, però ja sense la ment en blanc:  el nus a la gola que m’ofegava havia desembocat en llàgrimes que lliscaven  pausadament  pel meu rostre, suposo que a mode de resposta profundament humana davant d’aquella malaltia irrefrenable i devastadora les conseqüències properes de la qual se’m feien tan difícils d’acceptar. Preveient que si no em movia de davant de la rentadora m’enfonsaria irremeiablement,  em vaig decidir, d’una vegada per totes, a aixecar-me per contestar l’irritant telèfon, quan em vaig adonar que ja havia deixat de sonar. Malgrat tot, vaig acostar-me al fixe  i vaig escoltar el missatge que algú hi havia deixat. La veu que va sonar a l’altra banda m’era molt familiar:
-        --  Fa hores que intento localitzar-te i m’és impossible… Sento moltíssim comunicar-te que el Marc s’ha mort. Ha començat a debilitar-se d’una manera molt ràpida i inesperada i no hem tingut temps d’administrar-li l’última sessió de quimioteràpia….
La malaltia havia vençut finalment el meu Marc i l’única cosa que vaig tenir esma per fer va ser tornar davant de la rentadora, treure-hi la meva cabellera de dins, col·locar-la sobre la meva faldilla i acariciar-la estúpidament. Jo havia previst que el fet de quedar-me calba fos una mena d’acte de generositat i comprensió que esperava que a ell li arranqués un somriure. Tanmateix, ara em semblava un gest buit o, com a molt, algun tipus d’homenatge pòstum.

Marina

lunes, 29 de octubre de 2012

Dime que me quieres.


 Quan va haver-se acomiadat de les seves amigues va esperar a que el semàfor es dignés a cedir-li el pas, a Barcelona i en ple hivern els semàfors es fan molt llargs. Èbria, duia els braços creuats per sota d'uns pits que el vent glaçat s'encarregava de modelar. La faldilla, de tan curta, no voleiava. Els peus repicaven a terra i una mirada arrugada feia entendre que no volia servesa bier, amigo. De braços creuats, èbria, esperant un dels llargs semàfors de l'hivern barceloní va considerar oportú anar caminant fins a casa. Si bé era cert que feia fred, també ho era que li feia mandra haver d'esperar el metro envoltada de guiris alcoholitzats regalimant saliva i vòmit. A més, l'aire fresc no li aniria malament, començava a sentir-se marejada i una passejada li ajudaria a rebaixar el globus.

Va emprendre la marxa, va encendre's una cigarreta i va treure el mòbil. Ningú li havia parlat i va llençar la cigarreta perquè les dues primeres pipades li havien regirat l'estomac. Aquí i allà apareixien figures borroses, com ella, espectres anònims, ventafocs que s'havien saltat allò acordat i havien perdut la màgia i, a cada cantonada prostitutes brasileres amb sorpresa entre les cames. Però ella no en feia cas, avançava capcota mirant l'enrajolat, i el clavegueram, i les boques d'incendi, i un escarabat, si almenys s'hagués endut els auriculars... Però els podria haver perdut, sempre que surt perd alguna cosa. Recorda aquell dia que va perdre la virginitat a uns lavabos. De fet no ho recordava.

Encaboriada no va atendre que la cridaven des de darrera, quan els crits se li van fer audibles va girar-se. Era un home amb corbata i va decidir alleugerir el pas. L'home no semblava voler-se quedar endarrerit i la va emular. En pocs segons ambdós corrien carrer enllà, ara no hi havien ventafocs, ni espectres, ni prostitutes brasileres. Finalment l'home amb corbata la va engrapar pel colze i la va atreure cap a ell, feia olor a alcohol i a tabac i si ensumava molt fort, molt fort li semblava que feia olor a cocaïna. Va debatre's entre si cridar o suplicar-li però finalment va decidir colpejar-lo als testicles amb el genoll i marxar corrents. Així només va aconseguir excitar-lo més, amb un sorprenent sprint la va tornar a atrapar i aquest cop la va encarar contra la paret.

Ella sentia la rajola freda contra la galta i una cosa calenta entre les cuixes, va cridar però seguidament una mà va tapar-li la boca, va regirar-se per escapar-se però la va estampar amb més força contra la paret. L'home amb corbata l'anava grapejant i les seves mans anaven trobant el camí a la seva carn. Ella anava rebent fuetades gelades; ara al coll, ara als pits, ara l'entrecuix. D'una forta estrebada va esquinçar-li les mitges. Ella era un peix fora de l'aigua, els seus espasmes sobtats no van fructificar i de sobte va sentir una fiblada úter enllà. La galta que tenia encastada contra la paret va desplaçar-se cap amunt i va tornar a baixar per tornar a pujar, i tornar a baixar. La mà ja no li tapava la boca, i ella ja no cridava. Va deixar de fer força, va girar-se, va saltar sobre aquell home amb corbata i va enllaçar-li les cames al voltant de la cintura. Va alçar el cap i li va dir:

-Mira'm als ulls i diga'm que m'estimes.

Aleix.

martes, 23 de octubre de 2012

Un simulacre de vida



El cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. I no podia ésser d’una altra manera, em vaig dir a mi mateix: la situació havia arribat a un punt massa insostenible i irreversible. El cap del meu amant passava pel procés de centrifugació mentre jo l’observava girar frenètic, com si estigués viu. Vaig asseure-m’hi al davant i vaig començar a parlar amb la intenció de mantenir-hi una última conversa, a mode de rèquiem: com aquells llargs vespres plens de retrets en diversos cafès de la ciutat. I em vaig posar a articular paraules però, com ara em sembla evident, el cap del meu amant no va contestar. Perquè l’Albert era ben mort, perquè un cap separat del seu cos ha d’estar necessàriament mort. “El que li faltava a la seva mare”, vaig pensar, recordant els diversos disgustos que l’Albert m’havia explicat que havia patit la pobra dona: la mort d’una germana en plena infantesa, els maltractaments d’un marit autoritari i, més recentment, el fet de descobrir que el seu únic fill, l’empresari i pare de família del qui tant s’enorgullia,  feia el salt a la seva dona des de feia mesos i, el que era pitjor, el seu amant era un home sense estudis ni diners i molt més jove que ell. Aquest home sóc jo i he d’aclarir que la meva condició de pobre i post-adolescent no resultava tan traumàtica ni preocupant per la mare del meu amant com el fet que les seves relacions extramatrimonials no fossin correctament heterosexuals. Per la part que em toca, el més traumàtic va succeir aquell vespre, tan sols unes setmanes abans, quan, en ple acte sexual il·lícit al llit de matrimoni del meu amant, vam escoltar la porta de casa tancar-se mentre la digníssima esposa de l’Albert deia a algú a l’altra banda del telèfon mòbil: “Ja veus, es cancel·la la missa i ningú avisa...  Quina manca de serietat! Quina pèrdua de temps!”. No m’entretindré a detallar com es va produir el desastre i només afegiré que, des d’aquella mateixa nit, l’Albert va passar de viure a una casa amb jardí al barri amb més classe de la ciutat a haver d’adaptar-se a les incomoditats del meu minúscul pis de lloguer. Exactament el mateix pis on el cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. Exactament el mateix pis on jo havia posat els peus feia uns minuts i on, sorprenentment, havia trobat el cadàver de l’Albert amb una nota al costat que deia, simplement: 
“Estimat, perdona’m. Ni jo puc amb aquest sentiment de culpa, ni tu et mereixes arrossegar les penes d’un covard 25 anys més gran que tu. Que siguis molt feliç.”
L’Albert s’havia suïcidat i jo li havia tallat el cap maldestrament (era la meva primera experiència decapitant algú) i l’havia ficat dins de la rentadora per mantenir-hi una última conversa. Dins de la rentadora l’Albert es movia, el seu cabell ballava i en alguns moments quasi semblava que parpellejava.
 Quan la rentadora es va aturar vaig intuir que de res serviria jugar a fer simulacres de vida amb les parts del cos mort de l’Albert. 

Marina

domingo, 21 de octubre de 2012

Afusellaments


Un calurós vespre d’estiu la meva àvia m’explica que, abans que ella nasqués, el meu besavi va estar casat c amb una altra dona, que va ser cruelment afusellada durant la guerra. Amb prou feines si puc reflectir ni un bri del que va passar, però el relat que la meva àvia recorda és el següent: una tarda, a un petit poble de Sevilla, uns quants homes irrompen a la llar familiar del meu besavi (ell no hi és), assalten la seva dona, que està cuinant, i se l’emporten davant de la mirada perplexa i preocupada dels seus fills petits. La pugen  a un carro i, tot que no li diuen res, ella intueix el seu destí i diu, cridant, que siusplau es facin càrrec dels seus fills. Uns minuts després és assassinada sense absolutament cap motiu. Pocs anys més tard, el meu besavi es casa amb la meva besàvia, que cuida dels fills del matrimoni anterior del seu marit i té tres nenes més, entre les quals es troba la meva àvia.
D’aquesta història hi ha dos punts que em sembla important destacar: en primer lloc, em resulta inquietant saber que, si no fos per aquell afusellament injust i salvatge, el meu besavi mai s’hauria casat amb la meva besàvia i per tant jo avui no estaria viva. És un atzar cruel i rotund que em posa la pell de gallina. En segon lloc, trobo molt interessant el fet que, per més que ho he preguntat, ni la meva àvia ni la meva mare saben de quin bàndol eren els assassins d’ aquella dona. A la meva  àvia li sona que van ser els franquistes, mentre que me mare diu que li sembla que la meva besàvia havia dit algun cop que havien estat els republicans. En tot cas, cap de les dues ho sap, i tampoc no els importa. El meu besavi, malgrat que assassinessin la seva dona, mai va transmetre als seus fills un discurs d’odi cap a un o altre bàndol, fins al punt de restar totalment d’importància aquest factor. D’alguna manera, i sense conèixer del tot bé les circumstàncies, penso que això el dignifica. 

Marina

jueves, 18 de octubre de 2012

La Corrida


 Ja es tancaven les portes i la gent encara no havia acabat de pujar al tren, el darwinisme moral havia deixat entrar als més fills de puta i a les iaies -sense ànims de que aquests dos termes puguin semblar antagònics- mentre la gent normal maleïa no haver tret els colzes. A l'interior un jove equatorià contaminava l'aire amb sons tribals d'elevat contingut sexual que emanaven del seu telèfon mòbil. Les àvies miraven de reüll, els encorbatats passaven la plana del ''20 minutos'' i el més agosarat s'atrevia a rebufar.

En aquell moment un jove va descapbussar-se del llibre que estava llegint i va clavar al coll del jove equatorià el llapis amb el qual subratllava les parts que trobava més interessants del llibre que llegia. A aquest acte va seguir-lo un cop de puny que va esmicolar-li el tàbic nassal i uns entusiasmats ''oléé'' del públic. El jove equatorià sagnava abundantment pel coll i pel nas, semblava desorientat, però s'arrapava al mòbil com qui s'arrapa a la vida. El jove del llibre el va agafar fermament pels testicles fent-lo xisclar com un animal -altrament, com què hauria de xisclar?-. Excitat per aquells sons primitius, a cada aforisme que recitava aquella veu metàl·lica els jove del llibre feia una volta més amb el canell de la mà que tenia engrapada aquella bossa escrotal. En pocs ''oye mami'' aquells testicles van declarar-se unilateralment independents del pubis que un dia havia fet d'istme d'aquella península.

El jove equatorià va caure de quatre potes i ,quan tot just els seus genolls repicaven a terra, va trobar-se unes Vans jugant a partir-li les costelles. Un cop trencats aquells barrots van anar a trobar-se amb el fetge, que va rebre amb espasmes aquella visita inesperada. Durant tota l'acció el públic cridava, bramava follament, embogia endut per cada crepitar d'ossos, emulava contra l'aire els moviments del jove del llibre sense preocupar-se per la sang que esquitxava tot el vagó fent un gran Pollock. Als seus ulls s'hi podien llegir uns versos plens d'odi, un odi atàvic que s'atiava a cada bram que proferia aquell aparell. El mòbil intentava salvar-se de la massacre nadant entre un mar de sang, babes i vòmit quan el jove del llibre va arreplegar-lo.

Després d'arrancar-li els pantalons a aquella massa de carn ensangonada va entaforar-li l'aparell per l'esfínter. Com que la cavitat es resistia a deixar-lo passar va haver de fer ús de tota la seva força. El so diví de l'espetec d'aquell recte esquinçant-se contrastava amb la música infernal que quedava esmorteïda còlon enllà.

El jove del llibre va deixar-se endur pels crits i va voler regalar una última imatge a l'afició; va treure's les claus de la butxaca, i per la part serrada va tallar les orelles al jove equatorià. El públic esclatava de joia mentre per megafonia s'anunciava la darrera estació i dos encorbatats treien el jove del llibre, que brandava un exemplar de Crim i Càstig , ''a hombros'' i per la porta gran.

Aleix.

martes, 9 de octubre de 2012

Electroshock



Electroshock, amb pinces, perquè no mori: 

El dia en que na Catalina -una dona malcasada- va demanar-li a son Senyor si, siusplau, podia quedar-se una part del seu sou per comprar joguines i altres distraccions als seus fills -un del seu malmarit-, el Senyor va decidir que allò ja passava de taca d'oli, que ultrapassava tota mesura dels seus drets maritals i que, massa paciència havia tingut permetent els vanitosos desitjos de Catalina. Per tant, sota la seva constitució sagrada de pare de família, i esperonat per alguns dels seus amics, va decidir que Catalina no sortís mai de casa. Va recloure-la a la cuina i fins va prohibir-li veure els seus fills.

Els dos infants van rebre la notícia amb diferent acceptació; el bastard va rebre un disgust de mort però el fill del malmarit, certament amb reticències, va acceptar la decisió del pare. El problema que se'ls hi va presentar va ser el d'encaminar per altres camins tota aquella quantitat d'amor filial que retenien als seus cossos i que no trobava sortida. Passada la primera rebequeria van intentar guanyar-se l'estima del pare, però aquest era tan terc a les manyagueries dels dos infants que finalment van dimitir de la seva esperança en fer-lo canviar de parer.

Per un cert temps es van entretenir i van veure's filialment realitzats adorant a un inventat Déu de la pluja, implorant que aquesta fos fina, van idolatrar místicament a un peix i a un cove, a les dues minyones de la casa: L'Olympia i la Ramoneta... Certament els nens ho van intentar de totes les maneres però tan aviat com sentien els plors de la mare des de la cuina que se'ls passava la fal·lera de les falses estimes i desitjaven fervorosament el caliu matern. Van adorar-se que tot el coratge que havien posat en joc per tal de superar la situació no servia de res, que la diferència entre totes aquelles falses adoracions i la mare era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Van arribar al convenciment que els hi calia trobar una substituta de mare, quelcom que, sense que la memòria de na Catalina en patís, pogués fer-ne de semblança.

Van recórrer la casa de dalt a baix, buscant vells records de la mare: peces de roba, perfums, fotografies de quan era jove, rica -i una mica plena, val a dir-. Entre els dos germans varen fer amb fang del jardí una figura femenina i la van vestir i ornar amb totes aquelles velles peces de l amare que van trobar. Satisfets se'n van anar a dormir.

A mitjanit els va despertar certa remor a la cambra, una figura semblant a la de Catalina els va allitar i besar al front, era la figura de fang. No se'n podrien avenir quan la nova mare els hi va començar a explicar quant els havia trobat a faltar. Qualsevol que tingui notícia d'aquest prodigi es preguntaria d'on podia treure l'aire i la llengua per parlar, d'on treia les articulacions essent una figura de fang. Però vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d'importància que ni val la pena amoïnar-s'hi.

Al matí següent van anar corrents a explicar-ho al pare que, rient-se'n ostentosament, els va dir que havien sortit igual de beneits i ingenus que sa mare, que tot allò eren quimeres i il·lusions de dos eixelebrats. Els nens no van replicar, perquè ja sabien que la justícia sempre s'obre camí, i esperaven que, tard o d'hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.

I mireu si anaven poc errats que a la nit següent va despertar-los la veu de la mare. Van escoltar el pare i els seus amics -tots alcoholitzats- fent gresca al menjador. La mare va agafar els nens i va fugir de puntetes de casa. El pare en sentir-ho va enfurismar-se molt, més tard els va amenaçar, tot seguit els va dir que sense ell no podrien viure i finalment va acceptar -amb llàgrimes als ulls- que mai més no dubtaria de la paraula dels seus fills.

Entre tots van construir una casa al costat de la del pare, separada per un jardí ben maco. Damunt la porta hi van pintar: ''No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho''.

Basat en ''Rapall'' de Pere Calders a ''Cròniques de la veritat oculta''

Aleix.

miércoles, 25 de julio de 2012

El manifiest del Catala Light


Atenent a l'actual conjuntura política de la nostra regió i després dels desagradables fets i radicalitzacions que tenen cabida amb cada vegada més freqüència queda clar que tenim que fer un gir copernicà a lo llarg i anxe de la societat catalana. Les desavinences amb les nostres regions veines cada vegada són més evidents i es necesari deixar de ficar el mort a l'altre i compartir responsabilitats, perquè només d'aquesta manera aconseguirem arribar a bon port.

L'encaix Catalunya-España s'ha buscat de totes les maneres, sense embarg, aun no s'ha aconseguit de manera satisfactòria. Delant d'aquests fets, el que és inconcebible és tancar-se en banda i a la vegada trencar tots els vínculs amb el nostre País, España, com proclamen alocadament des de certs -i minoritaris- sectors sobiranistes. Sembla mentida que després de tant de temps ningú se hagi dat compte que la que té que ser la solució definitiva, i això és lo que me proponc de detallar:

Si volem sentirnos comúdus a España lo que tenim que fer és actuar com a españols. És normal que ens odiin si ens passem tot el dia parlant en una llengua que no es la seva, us imagineu a un español anant a França i hubiés de parlar francés, o anant a Inglaterra i hubiés de parlar anglès? Pos no, perqué son paises cosmopolitas, i la gent és ciudadana del món, no són cerrats com aquí que no parem de parlar amb una llengua que sols entenem nosatres. Per un altre lad, se ha de tenir en cuenta que una llengua es algu important, i que se ha de conservar, per això lo que se ha de fer és, en cuentas de deixar de parlar català, apropropar-lo al castellà, que sense dudes, és molt més rica, ya que molta gent la parla en tot el món i és per algo. Aquest nou català se dirà Catala Light i de bien segur que solucionarà tots els problemas. Las sardanes tambié son cultura catalana, igual que la barretina i no per esto nos hem de passar ballant amb gorru tot el dia. Pos amb el català igual, no cal parlar tot el dia amb palabres raras si podem viure normal en Catala Light
Desde aquí també em gustaria fer una denúncia per totes les polítiques de alejament que se han estat practicant de manera sistemàtica i repetida, empeçant per la normativització del catala que va llevar a tèrmin Pompeu Fabra. Passat el temps se pot observar de forma clara que lo únic que es buscava amb esta normalització era fer que catalans i españols no ens enteresim de lu que diu l'altra. Las llenguas tenen que servir perque la gent es pugui comunicar, i si una llengua no serveix per esto, es que no es una bona llengua.

De que sirveix tenir una cultura pròpia i rica si despues en odiaran a tota la península? Lo que sa de fer es que estiguin contents, perqué serem com ells volen i tot anirá més bé.

Aleix.

martes, 24 de julio de 2012

Collage de perpètues coses finades


A dalt un sol d'injustícia
i a baix uns núvols toscs.
Els últims grans
d'un rellotge de sorra
se t'escolen pels pantalons.
I tret d'això,
també l'estrany Tòquio dels anys 80
i David Carabén cridant adéu.
Humphrey Bogart a l'aeroport
i el Quixot recuperant el seny
a Barcelona.
La cara B d' Abbey Road
recordant que no tot és un medley
però tot té un the end,
i una última estrofa
mentre cauen cendres d'un cel despòtic.


Avui glaça però l'Empordà es crema.








Aleix.




viernes, 2 de marzo de 2012

Bojos.

Per sort o per desgràcia algú va voler que fos fill del poble dels bojos. Els qui som d'aquest racó de món estem acostumats a conviure amb la bogeria. A diferència de la majoria de gent l'acceptem amb naturalitat, com una part indestriable de la realitat. Veure una dona septuagenària fent un soliloqui sobre la seva feina de gogó no ens causa l'impacte que li causa a la persona forana i, fins i tot, ens pot despertar certa tendresa (trobo que potser hauria de parlar només per mi).

Després de llegir Tòquio Blues (Norwegian Wood) no deixo de pensar en la bogeria, una cosa que visc de tant aprop que, potser per això, mai li havia prestat l'atenció que es mereix.

''El món és boig'', sí, és la puta frase més gastada de la història però és que mai ens la prenem seriosament. El món està com una puta cabra i tu, jo, l'altre i el de més enllà també! Acceptem totes les seves contradiccions, acceptem una vida i un buit que som incapaços d'omplir, naveguem per un mar immens sense destí ni salvavides i, encara així, ens estimem més això que res. Ens inventem formes de vida, maneres d'actuar, de parlar, de pensar, creem artificis al nostre gust i apartem aquell que no les segueix i li diem boig. Tenim por que algú ens digui allò que fa tant de temps que sospitem; que tot plegat és absurd i que, per a més absurditat, no podem sinó plantejar-nos quin sentit té tot aquest absurd. Per això fem el mateix que fem amb tots els problemes que ens fuetejen com a humans; passar-li el mort a un altre. En aquest cas tanquem a gent en psiquiàtrics perquè no ens diguin a la cara que estem com una puta cabra. Qui està més boig, qui no accepta el món i acaba reclòs en ell mateix o qui s'entesta en encaixar cegament en aquesta realitat psicòtica?

La realitat fluctua i nosaltres ens intentem adaptar a ella com bonament podem o nosaltres fluctuem i la realitat s'intenta adaptar a nosaltres com bonament pot? La diferència entre un boig i un visionari, i la d'un dement amb un geni es troba, sovint, en la realitat que l'envolta.

Aleix.

lunes, 20 de febrero de 2012

La tendresa com a forma de vida

De vegades succeeix que, tot llegint, sembla com si una pell aliena i suau fregués la pròpia en una carícia llarga i plaent, com si fos impossible seguir les pàgines sense un somriure serè als llavis, com si llegir fos com estar envoltat de coixins de vellut capaços d'esmorteïr qualsevol cosa que s'atrevís a intentar acabar amb aquell espai de felicitat calmada i suau, com si la més dolça de les melodies ens fos xiuxiuejada a cau d'orella: és llavors un dels moments en què l'activitat de la lectura esdevé més meravellosa. Mario Benedetti aconsegueix, amb els seus relats (els que he llegit jo, almenys) aquest efecte de manera magistral. D'entre mil i una cites amb què podria subscriure aquesta afirmació, n'he escollit una totalment a l'atzar: y me dormía abrazado a la almohada como en un vasto anticipo y débil sucedáneo de otros abrazos que figuraban en mi programa. I quan dic totalment a l'atzar, vull dir que he obert el llibre per una pàgina aleatòria i he llegit pacientment sabent que, en poques línies, trobaria un repunt d'aquesta tendresa constant i senzilla que caracteritza les seves narracions. Cada dia em sorprèn més, Benedetti, i ha sigut amb el pas de les setmanes i amb el contrast que he pogut observar amb la lectura de relats d'altres autors d'estil similar (però de qualitat irremediablement inferior) en què he anat prenent consciència de la seva grandesa. Perquè Benedetti és un home peculiar, que sovint amaga moltíssim dins les seves narracions: així com de vegades simplement ens convida a ser espectadors d'una funció de tendresa ininterrompuda, sense cap més raó de ser (i així ha de ser) que la de sentir-nos dolçament cuidats durant una estona, altres vegades sorprèn emmarcant històries gairebé macabres dins d'aquest mateix estil senzill i aparentment dolç. És una mostra de talent espectacular com porta el lector pel camí que ell vol, com des de la postura del receptor podem intuir que quelcom fosc existeix en aquella trama, en l'actitud d'aquells personatges, però a la vegada resulta difícil d'encaixar un final tràgic dins d'aquell revestiment de pretesa innocència: no ens ho acabem de voler creure, depositem de manera involuntària la nostra confiança en la cara més amable de l'autor quan, sense adonar-nos, ens ha portat fins al límit del precipici. Magistral. Però aquí no acaben les sorpreses: fa uns dies, una amiga em va enviar un poema de desamor devastador, brutal i total, i tot seguit em va dir que l'autor era ni més ni menys que Benedetti. On havien quedat les carícies en forma de relat? Seria ingènua si pensés que un escriptor no es pot moure de registre, però això no canvia que m'agradi deixar-me atrapar i fascinar per aquests contrastos, així com intentar fer-los notar. El que més em va cridar l'atenció són els següents versos: después de ese dolor redondo y eficaz/ pacientemente agrio, de invencible ternura/ ya no importa que use tu insoportable ausencia (...). Perquè aquí ell parla de la tendresa, "ternura" diu, i, tanmateix, és quan ell l'ha mencionat explícitament quan precisament menys d'això he sentit: transmet el profund patiment quasi físic del desamor, però res de tendresa en aquest cas...


Marina

lunes, 6 de febrero de 2012

LITERATURE IS ALL AROUND

A tots, algun cop a la vida, ens han explicat a l’aula la diferència entre allò que es pot considerar literatura i allò que no. Generalment, considerem que aquell text bell, amb una càrrega artística, que empra recursos per a aconseguir fer sentir plaer estètic al receptor, és literari.  S’espera de la literatura una certa complexitat, que sigui transcendental mitjançant una expressió escrita de qualitat, allunyada de simplismes. Aquí queden incloses la novel·la, els relats, la poesia. Recursos com ara la metàfora, l’al·legoria, les personificacions i hipèrboles queden associats només a aquest tipus d’ús del llenguatge. D’altra banda, en queden excloses l’escriptura acadèmica o periodística. És possible delimitar, però, una frontera tan clara entre allò que és literatura i allò que no ho és? I en quant al llenguatge oral quotidià, es pot afirmar que en el parlar del nostre dia a dia no emprem cap tipus de recurs estètic?  Només hi ha literatura en els components emotius que s’incorporen en un discurs o en una conferència dirigida a una audiència multitudinària? Està clar que en la retòrica s’utilitzen tot un seguit de metàfores i recursos literaris de manera conscient per tal de convèncer a un públic, sovint apel·lant més al sentiment que no pas a la raó. Tot i això, és correcte afirmar que les metàfores en la llengua oral queden relegades a l’àmbit de la retòrica, havent-ne una total absència en la llengua quotidiana?
Jo m’atreveixo a afirmar que el llenguatge literari molt sovint està vinculat a la conversa quotidiana o a l’escriptura periodística. És a dir, que les fronteres queden difuminades quan s’utilitza la llengua amb diferents objectius i de diferents maneres. Els límits es fonen i una classificació simplista acaba ajustant-se ben poc a la realitat. Només cal obrir un diari qualsevol, un dia qualsevol. Per exemple, el dia que el PP va guanyar les eleccions, llegia a no sé on que Rajoy arribava al poder després d’una “larga travesía por el desierto”. D’acord, el significat és més que evident, però no és això literatura? Parlar de travessies al desert en comptes de dir “Mariano Rajoy ha alcanzado el poder. Punt.” és sobreentendre que el lector interpreta que el president del govern ha passat per un molt llarg i difícil procés fins a aconseguir el seu objectiu. És una manera poc directa de donar informació, és no anar al gra, i també és literatura. De la mateixa manera que ho és incloure en una crònica (tal i com em vaig trobar fa poc) sobre la mort d’un jove, les últimes paraules que ell va pronunciar quan jeia moribund. Qued  clar que la informació, sense aquest repunt emotiu, hauria sigut exactament igual de rigurosa, i que incloure aquestes paraules és, com a mínim, un intent de connectar emocionalment amb el lector de manera extrainformativa: jo també m’atreveixo a afirmar que això és literatura. Ara, l’apartat  periodísticoliterari per excel·lència de tots els diaris és ni més ni menys que la secció dels esports, especialment quan es tracta de futbol: s’arriba a un nivell metafòric brutal i a uns articles absolutamente buits que apel·len tan sols al sentiment culè, madridista, o el que sigui, depèn com. No paro de llegir expressions com “fi de cicle” o la “defunció del Barça de Guardiola”, i d’altres molt més dramàtiques, per parlar de la por de certa part de l’afició a que el Barça deixi de guanyar tants títols com fins ara. Tot i no estar gens en contra del futbol ni d’aquest tipus d’articles (m’encanten, de fet), com a persona externa a la passió futbolera (culé més que moderada) de vegades em sembla llegir coses que, extretes de context, em sonen realment absurdes i, repeteixo, buides de contingut. I això és literatura, quan d’una derrota del Barça es crea tot un món metafòric de defunció i tragèdia, i quan guanya en canvi s’escriu sobre els jugadors amb unes connotacions èpiques i heroiques dignes del mismíssim Homer.
De la mateixa manera, el nostre parlar quotidià tampoc es queda curt d’elements literaris, fonamentalment metàfores. Això es contradiu amb la pràctica habitual de reduir la metàfora a un recurs literari, de lligar-la fonamentalment a la poesia, de considerar-la, en molts casos, un obstacle que dificulta la comprensió d’un text. Malgrat aquesta creença, jo afirmo no només que emprem metàfores continuament de mode espontani, sinó que vaig molt més enllà: en molts casos, les metàfores regeixen els nostres raonaments i el seu comportament. Deixant de banda el molt genial i il·luminador llibre Metáforas de la vida cotidiana de Lakoff, que tracta molt a fons aquest tema, jo em limitaré a un exemple brutalment il·lustrador que ens van exposar a una classe de Lingüística: la tradició occidental concep la vida com un camí en què el passat queda enrera, mentre que el futur és allò que tenim per endavant. Sembla lògic, no? I, tanmateix, a la Xina s’entén de manera totalment diferent: per a ells, el passat està al davant (ja que és allò que hem viscut i per tant ho podem veure, sabem com ha estat), mentre que el futur ens arriba per darrere, sense que puguem veure com serà. Ambdues concepcions són lògiques i correctes i són presents tant en la tradició literària com en múltiples expressions de la vida quotidiana, tant en el cas occidental com en el xinès. És a dir, que es podria concloure que en la manera habitual en què parlem de diferents conceptes es pressuposen unes metàfores de les que rarament som conscients si no ens aturem expressament a reflexionar-hi. Però per si aquest exemple no fos prou contundent com per a confirmar la importància de les metàfores en la vida quotidiana i la naturalitat amb la qual les emprem, podem recórrer fins i tot a l’etimologia, a la formació intrínseca de les paraules. Aquest és el cas, per exemple, de la paraula “pupil·la” per a referir-nos a aquell puntet negre que es dilata i contrau al mig dels nostres ulls: José Antonio Marina explica a Crónicas de la ultramodernidad que la paraula “pupil·la”, en un terç dels idiomes, significa “personeta petita”, ja que, si observem amb deteniment un ull, hi trobarem una figureta que ens observa a nosaltres: el nostre propi reflexe. Partint d’aquí, hi hauria qui es pogués atrevir a afirmar, fins i tot, que la metàfora està per sobre dels significats literals, donada la seva omnipresència en tots els àmbits del llenguatge, i tot allò que considerem veritat, exacte, no seria sinó l’herència del que un dia va començar essent una metàfora i que ara tenim totalment assumint. És a dir, que construïm el món metafòricament. Aquesta idea queda resumida en una cita de Nietzsche:
¿Qué es entonces la verdad? Un tropel de metáforas, metonimias, antropomorfismos, en resumidas cuentas, una suma de relaciones humanas (...) las verdades son ilusiones de las que se ha olvidado que lo son; metáforas que se han gastado y han quedado sin fuerza, monedas que han perdido su troquel y no se las considera ya como monedas sino simplemente como metal
En definitiva, remarcar la idea principal de tota l’argumentació: és fals afirmar que en les converses quotidianes no hi ha elements considerats literaris: funcionem mitjançant la creació de metàfores a la ment i això queda reflectit a l’hora de parlar, tenim una tendència natural a associar-ho tot a imatges i així ho expressem conversant de mode espontani, emetent metàfores de manera inconscient contínuament.
Per a mi, això és literatura en estat pur , i se’m posa la pell de gallina només de pensar en com forma una part tan profunda de nosaltres, vulguem o no vulguem, ens agradi o no la literatura. És important deixar enrere la idea que la literatura és quelcom tan elevat que s’allunya dràsticament del llenguatge informatiu o quotidià, així com, segurament, de la resta d’usos del llenguatge que s’exclouen de l’àmbit literari.
I m’encanta.

Marina

martes, 31 de enero de 2012

Metro Fontana


Ja s’havia fet fosc, tots els estrets
carrers de Gràcia tenien llums
de Nadal i la gent els emplenava.
Als bars no s’hi cabia, els nois i noies
reien; ens rodejaven els abrics,
els somriures, els riures, els fanals.
Les fugaces parelles en les motos
amb els rostres ocults dintre del casc.
La Joana sorgia a tot arreu :
de tot arreu venia la mirada
d’aquell cos estrafet
on vaig aprendre el que era la bellesa.
Els miralls de la nit ens reflectien
el seu somriure, aquell somriure estès
en els últims trenta anys al voltant nostre.
Vaig preguntar : Què fas aquí Joana ?
De tot arreu va contestar: M’allunyo
per trencar-vos la vida altra vegada.

Joan Margarit

No sé si és aquest un dels poemes més brillants del consagrat Joan Margarit, però, en tot cas, a mi em resulta especialment colpidor. El sento brutalment proper, segurament per la familiaritat que sento cap a la parada de metro Fontana en particular i cap a Gràcia en general, per com l’ambient i els joves que el poeta descriu tenen tant a veure amb tants moments que he viscut i he de viure encara al més fantàstic barri de Barcelona. Em fascina com Margarit observa aquest encant gracienc tan acollidor i amable des d’una distància dolorosa, amb el regust amarg i la desolació profunda que li provoquen evocar la seva recentment difunta filla Joana.
Tant de bo fos possible que, entre tots els lectors que ens hem emocionat amb no només aquest, sinó amb tots els poemes dedicats a la Joana, ens poguéssim repartir la pena del poeta. Si tantes persones ens hem fet una mica nostra la seva Joana, seria just que també carreguéssim part d'aquest pes tant esgotador de la pèrdua, alliberant el poeta perquè a ell tant sols li restés la felicitat, plenitud i orgull d’haver conegut i estimat la seva filla. No sé si ell ho voldria, això, però crec que molts estaríem disposats a signar el tracte. 



Marina

jueves, 26 de enero de 2012

Quan la música es fa poesia:

 Que les lletres de la majoria de les cançons són vomitives és un fet constatable. Que una part d'aquestes cançons amb lletres vomitives amaguen rere seu creadors amb alarmants dèficits mentals n'és un altre. Que hi han bons lletristes de cançons, en una proporció molt més minsa que els anteriors, també és un fet. Avui m'he despertat reivindicatiu i m'agradaria ajudar a un col·lectiu que ha estat totalment menyspreat, potser no tant com els gitanos, però a diferència d'aquests no s'ho mereixen. Estic parlant dels músics-poetes; de músics en les lletres dels quals hi trobem poesia (per si no havia quedat prou clar.

Interpel·lació al lector: Probablement aquest post se m'acabi anant de les mans i acabarà per no assemblar-se en res al que volia dir, però ho intentaré.

Els cantautors no són els nous poetes; hi ha cantautors bons, cantautors dolents i hi ha el Chivi. Però amb els poetes passa el mateix; n'hi ha de bons, de dolents i hi ha Pablo Neruda. Tradicionalment aquests dos grups s'han mantingut jeràrquicament diferenciats en una relació en que el cantautor s'ajupia i el poeta l'enculava; era indigne per la literatura que a allò se li pogués anomenar poesia. La música era la versió descafeïnada pel populatxo vulgar, el cantautors poetes frustrats i els poetes una elit intel·lectual només accessible per uns pocs. Vivim en una era en que tot es fusiona, es difumina i es desdibuixa, on les fronteres desapareixen i el món es converteix en un melting pot homogeni. Tot és així? No, els cantautors segueixen sent vistos com poetes frustrats i una lletra, en el moment en que passa a ser musicada, es converteix en un producte per analfabets funcionals incapaços de gastar el seu temps llegint versos i que necessiten una dosi, tractada adequadament perquè el seu cos la pugui assimilar, per una altra via. Però la realitat és tossuda (quina puta ràbia de frase) i resulta que apareix gent amb talent que els hi agrada cantar els seus versos amb una guitarra i els hi desmunta el tinglado de l'intel·lectualisme que dient: ''Nosaltres també esnifem poesia, però a voltes també ens mola punxar-nos-la pel turmell ''.
Aquest grup de cantautors (des del Pop fins al Rock passant pel Folk) amb algunes metàfores dignes de la millor literatura s'han hagut de veure menyspreats per gran part d'aquesta massa intelectualoïde pel simple fet de fer música, però trobem casos com els de Leonard Cohen o Nacho Vegas que tenen publicats poemaris, i llavors algú dubta en anomenar-los poetes? És només una qüestió de format? Perquè quan pugen a dalt d'un escenari aquestes mateixes lletres i aquestes mateixes imatges perden valor? En quin moment es degraden per passar a ser indignes de ser anomenades poesia? En aquest punt podríem entrar en l'etern debat de què és poesia (no, poesia no ets tu). La poesia com a valor o poesia com a gènere? Tanmateix això no és el que em preocupa avui. O si? No ho sé.

També cal dir que el populatxo ha ajudat a mantenir ben definida la línia entre poesia i succedanis elevant a la categoria de poeta el primer mònguer que aconseguia fer rimar una estrofa sencera o que els descobria l'antítesi petrarquista. Hi ha millors lletristes que altres però no per això són poetes; ni Sabina ni Serrat són poetes, deixeu de repetir-ho com un mantra. Al final això ha acabat esdevenint el conte de Pere i el Llop, tants poetes que havien de venir que al final quan el tenim davant no ens ho creiem.

Vull agrair a tots els Leonard Cohen, Nacho Vegas, Bob Dylan, Sr. Chinarro, Joan Miquel Oliver... que, en certa manera, han volgut donar la raó a Bécquer:

Podrà no haver-hi poetes, però sempre hi haurà poesia.

Aleix.