“La pàtria és la
infància”, deia l’altre dia Joan Margarit a “Els matins”. I ahir, quan en un
atac de curiositat vaig voler tornar a posar els peus a la secció infantil de
la biblioteca Tecla Sala, vaig haver d’admetre interiorment que Margarit
(potser només en part) tenia raó.
La millor idea que va poder tenir mai el meu pare va ser portar-me un dia,
quan tot just tenia vuit anys, a la biblioteca que acabaven d’inaugurar al
costat de casa. Encara porto al moneder aquell carnet que em van fer el primer dia,
amb la meva foto de nena desdentada. I encara ahir, quan passejava entre els
prestatges de la secció infantil, vaig poder trobar alguns dels llibres que m’havien
apassionat de petita. El ritual sempre era el mateix: cada dissabte al matí
anàvem a la Tecla, jo m’enduia un o dos llibres i tornava els que ja havia
acabat. Em van posar la Tecla davant dels ulls en el millor moment possible,
quan tot just havia llegit els primers llibres infantils i tenia molta set d’aquella nova i feliç afició. A la Tecla vaig
descobrir Harry Potter, Dickens, Dahl, els germans Grimm i tots aquells llibres
apassionants del Vaixell de Vapor que em feien sentir innocentment orgullosa per
haver-los devorat i entès encara que fossin recomanats per nens de 12 anys i jo
en tingués 9 o 10. Amb el pas del temps, he vist créixer els bibliotecaris
al mateix temps que jo creixia, he abandonat la secció infantil i m’he
aficionat a les exposicions d’art, que de petita ignorava. Avui en dia, la
biblioteca de la Pompeu s’ha convertit en la biblioteca de l’estrés mentre que
la Tecla és la biblioteca del plaer. A la Tecla trobo allò que no hi ha manera
de trobar a casa meva (i que sigui així per molts anys!): silenci i solitud. La
Tecla és un espai perfecte, amb aquells racons en què pots seure a un petit
sofà envoltat de prestatgeries plenes de llibres. És perfecta fins i tot amb la
placa cutre de l’entrada que commemora la visita del rei (què ha de fer un tio
que no sap parlar a la nostra Tecla?).
Una biblioteca te la fas teva quan portes freqüentant-la ininterropudament
des de poc després d’aprendre a llegir. I si la pàtria és la infància i la infància
són llibres, és fàcil que quan t’has fet gran entenguis que una vida sense curiositat
per la cultura és una vida coixa. “La cultura és l’opció política més
revolucionària a llarg termini”, deia Montserrat Roig. Bé, podem canviar “política”
per “vital” i dir que la Tecla Sala ha tingut (i encara té) un paper fonamental
en el fet que aquesta afirmació, per mi, sigui una premissa indiscutible.
Marina
Marina
No hay comentarios:
Publicar un comentario