martes, 31 de enero de 2012

Metro Fontana


Ja s’havia fet fosc, tots els estrets
carrers de Gràcia tenien llums
de Nadal i la gent els emplenava.
Als bars no s’hi cabia, els nois i noies
reien; ens rodejaven els abrics,
els somriures, els riures, els fanals.
Les fugaces parelles en les motos
amb els rostres ocults dintre del casc.
La Joana sorgia a tot arreu :
de tot arreu venia la mirada
d’aquell cos estrafet
on vaig aprendre el que era la bellesa.
Els miralls de la nit ens reflectien
el seu somriure, aquell somriure estès
en els últims trenta anys al voltant nostre.
Vaig preguntar : Què fas aquí Joana ?
De tot arreu va contestar: M’allunyo
per trencar-vos la vida altra vegada.

Joan Margarit

No sé si és aquest un dels poemes més brillants del consagrat Joan Margarit, però, en tot cas, a mi em resulta especialment colpidor. El sento brutalment proper, segurament per la familiaritat que sento cap a la parada de metro Fontana en particular i cap a Gràcia en general, per com l’ambient i els joves que el poeta descriu tenen tant a veure amb tants moments que he viscut i he de viure encara al més fantàstic barri de Barcelona. Em fascina com Margarit observa aquest encant gracienc tan acollidor i amable des d’una distància dolorosa, amb el regust amarg i la desolació profunda que li provoquen evocar la seva recentment difunta filla Joana.
Tant de bo fos possible que, entre tots els lectors que ens hem emocionat amb no només aquest, sinó amb tots els poemes dedicats a la Joana, ens poguéssim repartir la pena del poeta. Si tantes persones ens hem fet una mica nostra la seva Joana, seria just que també carreguéssim part d'aquest pes tant esgotador de la pèrdua, alliberant el poeta perquè a ell tant sols li restés la felicitat, plenitud i orgull d’haver conegut i estimat la seva filla. No sé si ell ho voldria, això, però crec que molts estaríem disposats a signar el tracte. 



Marina

jueves, 26 de enero de 2012

Quan la música es fa poesia:

 Que les lletres de la majoria de les cançons són vomitives és un fet constatable. Que una part d'aquestes cançons amb lletres vomitives amaguen rere seu creadors amb alarmants dèficits mentals n'és un altre. Que hi han bons lletristes de cançons, en una proporció molt més minsa que els anteriors, també és un fet. Avui m'he despertat reivindicatiu i m'agradaria ajudar a un col·lectiu que ha estat totalment menyspreat, potser no tant com els gitanos, però a diferència d'aquests no s'ho mereixen. Estic parlant dels músics-poetes; de músics en les lletres dels quals hi trobem poesia (per si no havia quedat prou clar.

Interpel·lació al lector: Probablement aquest post se m'acabi anant de les mans i acabarà per no assemblar-se en res al que volia dir, però ho intentaré.

Els cantautors no són els nous poetes; hi ha cantautors bons, cantautors dolents i hi ha el Chivi. Però amb els poetes passa el mateix; n'hi ha de bons, de dolents i hi ha Pablo Neruda. Tradicionalment aquests dos grups s'han mantingut jeràrquicament diferenciats en una relació en que el cantautor s'ajupia i el poeta l'enculava; era indigne per la literatura que a allò se li pogués anomenar poesia. La música era la versió descafeïnada pel populatxo vulgar, el cantautors poetes frustrats i els poetes una elit intel·lectual només accessible per uns pocs. Vivim en una era en que tot es fusiona, es difumina i es desdibuixa, on les fronteres desapareixen i el món es converteix en un melting pot homogeni. Tot és així? No, els cantautors segueixen sent vistos com poetes frustrats i una lletra, en el moment en que passa a ser musicada, es converteix en un producte per analfabets funcionals incapaços de gastar el seu temps llegint versos i que necessiten una dosi, tractada adequadament perquè el seu cos la pugui assimilar, per una altra via. Però la realitat és tossuda (quina puta ràbia de frase) i resulta que apareix gent amb talent que els hi agrada cantar els seus versos amb una guitarra i els hi desmunta el tinglado de l'intel·lectualisme que dient: ''Nosaltres també esnifem poesia, però a voltes també ens mola punxar-nos-la pel turmell ''.
Aquest grup de cantautors (des del Pop fins al Rock passant pel Folk) amb algunes metàfores dignes de la millor literatura s'han hagut de veure menyspreats per gran part d'aquesta massa intelectualoïde pel simple fet de fer música, però trobem casos com els de Leonard Cohen o Nacho Vegas que tenen publicats poemaris, i llavors algú dubta en anomenar-los poetes? És només una qüestió de format? Perquè quan pugen a dalt d'un escenari aquestes mateixes lletres i aquestes mateixes imatges perden valor? En quin moment es degraden per passar a ser indignes de ser anomenades poesia? En aquest punt podríem entrar en l'etern debat de què és poesia (no, poesia no ets tu). La poesia com a valor o poesia com a gènere? Tanmateix això no és el que em preocupa avui. O si? No ho sé.

També cal dir que el populatxo ha ajudat a mantenir ben definida la línia entre poesia i succedanis elevant a la categoria de poeta el primer mònguer que aconseguia fer rimar una estrofa sencera o que els descobria l'antítesi petrarquista. Hi ha millors lletristes que altres però no per això són poetes; ni Sabina ni Serrat són poetes, deixeu de repetir-ho com un mantra. Al final això ha acabat esdevenint el conte de Pere i el Llop, tants poetes que havien de venir que al final quan el tenim davant no ens ho creiem.

Vull agrair a tots els Leonard Cohen, Nacho Vegas, Bob Dylan, Sr. Chinarro, Joan Miquel Oliver... que, en certa manera, han volgut donar la raó a Bécquer:

Podrà no haver-hi poetes, però sempre hi haurà poesia.

Aleix.

sábado, 7 de enero de 2012

LA DEFENSA DEL BILINGÜISME: Una eina en pro de la substitució lingüística:


Introducció:

Avui tractaré de parlar sobre la situació de bilingüisme que es viu al territori del Principat de Catalunya administrativament espanyol. Intentaré explicar com la defensa del bilingüisme de certs sectors no és més que una eina en favor de la substitució lingüística. Cal puntualitzar que quan parlo de bilingüisme no em refereixo al bilingüisme individual, sinó d'un bilingüisme col·lectiu, la bandera del qual han brandat diferents sectors per defensar la convivència de dues llengües dins d'aquest territori i, del que parlaré més endavant.
En un escrit com aquest es fa difícil mantenir un discurs neutre -sobretot quan es basa en intentar demostrar les fal·làcies d'una de les parts- això no treu que el discurs procuri ser el més encertat i acadèmic possible. D'altra banda, lògicament, aquest treball no es pot centrar merament en el fet lingüístic, la meva intenció és fer un anàlisi transversal de la situació encarant el conflicte des de l'enfocament lingüístic, sociolingüístic, psicològic i inevitablement ideològic.

Sovint s'intenten explicar, generalitzant, els problemes d'una llengua caient en l'error de pensar que perquè dos territoris parlin la mateixa llengua es troben en la mateixa situació. En el cas concret del català, en cada un dels territoris que el tenen com a llengua pròpia es viuen realitats diferents i, tot i que la llengua sigui comuna, els problemes i les amenaces a la continuïtat de la llengua són també diferents. Encara que alguns d'ells siguin semblants es troben en estadis i conjuntures diferents, per tant intentar fer un anàlisi global es presenta difícil. Així doncs he acotat aquest treball al territori de la CAC amb la voluntat de delimitar clarament i ser el més fidel possible a la realitat lingüística. Espero que aquest fet em permeti no caure en l'error i em permeti analitzar més profundament el conflicte ja que aquesta és la realitat que millor conec.

Aquí no hi trobareu cap idea innovadora ni es tractarà cap tema que no s'hagi tractat ja, de fet el bilingüisme als Països Catalans ha estat un tema abastament estudiat per molts experts de diferents àmbits però sobre el qual, paradoxalment, la majoria de la població encara en manté una ignorància absoluta, ja sigui per desconeixença o de manera intencionada. Per tant, el que pretenc és primerament explicar primerament la situació sociolingüística catalana i posteriorment mirar d'argumentar (amb les idees anteriorment recollides) que la defensa del bilingüisme de la societat catalana, conscient o inconscientment, és una eina en pro de la substitució lingüística.



El problema de la indefinició:

No deixa de ser curiós que un mot com ''bilingüisme'', utilitzat tant sovint des de tant diversos àmbits, encara no s'hagi pogut definir d'una manera precisa i satisfactòria. El problema és que hi ha massa definicions sorgides a partir de la voluntat d'acotar una definició més general. Això en si mateix no hauria de resultar cap problema sinó que és d'esperar i necessari, però per altra banda dificulta la comprensió del que es vol dir, ja que mai s'acaba de tenir prou clar que es vol dir amb bilingüisme. Els principals esculls alhora de fer una definició àmpliament acceptada són per una banda la dimensió del bilingüisme ( és un fet de caràcter individual o social?) i per l'altra a partir de quin nivell de competència de la segona llengua una persona pot passar a ésser considerada bilingüe. Per aquest treball prendré les definicions més amplies, dividint en tres tipus el bilingüisme:

Primerament trobem el Bilingüisme Individual, que és un grau de poliglotisme. Una persona és bilingüe quan sap parlar dues llengües. Dins d'aquest tipus de bilingüisme hi han diferents categories atenent a l'ús que la persona faci d'aquestes llengües, del domini que en tingui o de les causes que l'han empés a aprendre la segona llengua. Així doncs podem parlar de bilingüisme actiu, passiu, integratiu, instrumental... En cap cas el bilingüisme individual provoca conflicte lingüístic ja que és un fet que succeeix en l'individu. Una persona pot ser monolingüe, bilingüe o trilingüe però en cap cas això comportarà cap conflicte lingüístic.

El bilingüisme territorial es dona quan en un país (o qualsevol altre territori) trobem diferents zones geogràficament ben delimitades on hi viuen diferents comunitats lingüístiques. Cada una d'aquestes comunitats té la seva pròpia zona on la seva és la única llengua. Aquest tipus de bilingüisme tampoc es causa de conflicte lingüístic doncs cada comunitat té la pròpia llengua i cap de les dues llengües intenta ocupar l'espai de l'altra, cadascuna gaudeix de plena normalitat en el territori corresponent. Un clar exemple de bilingüisme territorial es el de Bèlgica on el nord parla holandès i el sud parla francès. L'únic territori bilingüe és la capital, però tret d'això el nord és totalment holandès i el sud totalment francès.
Bilingüisme social es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. El bilingüisme social és un fet antinatural, doncs una societat en te prou amb una llengua. Una societat que tingui dues llengües es troba en una situació de conflicte lingüístic, ja que una d'aquestes dues llengües està ocupant el lloc


de l'altra i inevitablement s'haurà d'imposar una de les dos. En el seu llibre ''Llengua estàndard i variació lingüística'' Gabriel Bibiloni fa una comparació entre una societat que té dos llengües amb una que tingui dos règims polítics o dos sistemes judicials per exemplificar que és una situació insostenible. Aquest bilingüisme social apareix com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. Els parlants de la llengua minoritzada es veuen obligats a conèixer la llengua dominadora, que va guanyant àmbits d'ús en detriment de la pròpia, mentre els parlants de la llengua dominant no tenen la necessitat d'aprendre la segona llengua. Aquest fet s'anomena bilingüisme unidireccional. Aquest bilingüisme carreteja una situació de conflicte lingüístic, com hem dit una de les llengues va ampliant els seus àmbits d'ús mentre l'altra va retrocedint. El bilingüisme social a Catalunya és el que tractaré en aquest treball.

El conflicte lingüístic:

Primerament és necessari comprendre que conflicte lingüístic és un concepte teòric, no pas una situació real de conflicte al carrer entre parlants. Només hi ha dues sortides possibles al conflicte lingüístic i cada una d'elles passa per la supremacia d'una de les llengües en aquella comunitat. Una sortida és la normalització lingüística, és a dir, que la llengua nadiua torni a assolir les seves plenes funcions en tots els àmbits d'ús. La segona és la substitució lingüística, que la segona llengua acabi arraconant i fent desaparèixer la primera llengua. Òbviament, un cop engegat el procés, és més fàcil que ocorri una substitució que no pas la normalització. La substitució lingüística es un fet que pot durar molts anys i que té diferents etapes i precisament el procés de bilingüització és la primera i més llarga etapa. Els primers en aprendre la nova llengua són les classes altes i els joves, i poc a poc es va estenent a tota la societat. De mica en mica va adoptant les funcions formals en detriment de la llengua pròpia. Un cop completat el procés de bilingüització s'encara el següent procés: la monolingüització. En aquest punt es troba el Principat i la majoria dels Països Catalans ,tot i que en diferents estadis. El procés de monolinguització pot esdevenir-se en qualsevol dels dos sentits: Si apareix un moviment que lluiti per la normalització i aquesta resulta amb èxit i haurà una re-monolinguització en la llengua pròpia, però si això no ocorre els parlants abandonaran la llengua pròpia per parlar la llengua dominadora, que d'altra banda ja coneixeran. Són diversos els factors amb que s'hauran d'enfrontar els parlants de la llengua minoritzada a l'hora d'intentar recuperar els seus usos:


El primer de tots és l'autoodi. Aquells qui tenien com a llengua materna la minoritzada i que s'han passat a l'altra llengua reneguen de la pròpia, menyspreant-la per tal de distanciar-se. Al Principat i, sobre tot després de la transició, aquestes actituds són cada cop més residuals. Tot i que no es pot dir el mateix d'altres països de parla catalana. La demostració d'aquest fet dins de l'àmbit de la CAC la trobem amb l'enquesta d'usos lingüístics de 20081.En aquest quadre veiem que la transmissió intergeneracional és favorable al català, hi ha més gent que parla en català als seus fills de la que parlava en català als seus pares. Això demostra que no només els antics parlants no reneguen de la llengua sinó que encara manté capacitat d'atracció pels nous parlants:



El segon problema és la creació de perjudicis lingüístics. El català ha patit constantment aquests perjudicis i d'alguna manera encara perviuen, tot i que cada cop menys al Principat, però s'aguditzen a altres zones del domini lingüístic. Llengües fàcils o difícils, dolces o aspres, refinades o rudes... perjudicis socials sense cap base demostrable que connoten una llengua i per extensió als seus parlants. Un clar exemple era el que fins fa poc predominava i que en els últims temps s'està refutant; el de la música popular en català(entesa com a música de masses, no com a música folklòrica). Fins fa pocs anys hi havia la idea força estesa de que la música català només era apte per fer música tradicional o música reivindicativa, estigmatitzant qualsevol grup que sortís d'aquests paràmetres. Actualment gaudim d'una escena catalana on trobem grups com Manel, Mishima, El Petit de Cal Eril o Els Amics de les Arts que fan música amb èxit i en català, tal i com ho fan tants cantants en les seves llengües. El que els fa especials i significa una passa endavant és que ho fan allunyats de qualsevol posició ideològica, no ho fan per reivindicar la llengua o la cultura (a diferència del Rock Català dels '90), i aquest és el major acte de normalització possible. Aquesta normalitat amb la que s'expressen i la normalitat amb la que la gent els escolta i segueix -tant dins com fora dels Països Catalans- és una refutació d'un més dels perjudicis que envolten el català i un a demostració de que qualsevol llengua és apte per qualsevol ús.

La mitificació del bilinguisme es un altre dels problemes i pensaments socials que afavoreixen a la substitució lingüística. La errònia creença en la compatibilitat de les dues llengües en un suposat pla d'igualtat, la falsa visió de que en realitat les dues llengües poden conviure eternament i que la societat se'n beneficia. En realitat la llengua minoritzada va perdent àmbits d'ús mentre que la dominant va ampliant-los. D'aquest fet en parlaré més extensament en els següents punts.

L'últim problema amb el que s'hauran d'enfrontar aquells qui vulguin la normalització és la del bilingüisme unidireccional. Mentre la llengua dominada ha deixat d'esdevenir necessària, ja que l'altra s'ha anat menjant els seus àmbits d'ús, es troba amb el fet de que apareixen parlants monolingües en la llengua dominant mentre els que tenen com a llengua pròpia la dominada són tots bilingües. En aquesta situació es troba el Principat:

Basant-nos en l'enquesta d'usos lingüístics de 2008 veiem com mentre gairebé el 100% de la població de la CAC sap parlar el castellà si mirem les dades del català aquesta xifra baixa fins al78%. És a dir, com a mínim hi ha un 22% de la població que no sap parlar català però si que sap fer-ho en castellà.
Si que és cert que si mirem altres competències com entendre o llegir les distàncies s'escurcen -el 94,6% dels habitants de la CAC entén el català- però no és menys cert que el que fa viva una llengua és el fet de que sigui parlada.


El mite del bilingüisme:

En aquest apartat parlaré més extensament sobre un aspecte del bilingüisme social, els mites que s'han generat al voltant d'aquest bilingüisme. Ja sigui a consciència o per desconeixença, conscient o inconscientment aquests mites no fan més que perpetuar el conflicte que, de seguir per aquesta via, acabarà amb la desaparició del català. El meu propòsit és desmuntar tant les suposades veritats que propugnen com les seves contradiccions internes per tal de demostrar que la defensa del bilingüisme amaga darrera seu una clara voluntat de dominació del castellà vers el català, quan no la seva desaparició.

Va ser en l'article el bilingüisme com a mite (''bilingualism as a Myth'') on el sociolingüista Lluís V. Arcil va demostrar que generalment els defensors del bilingüisme l'únic que cerquen és preservar els seus privilegis d'unilingües en la llengua dominant. Això ens porta a una curiosa paradoxa; tot sovint els anomenats bilingüistes -que no necessàriament bilingues- defensen aferrissadament les bondats del bilingüisme des de la seva posició de monolingües, mentre que els catalanòfons que volen assolir la plena normalitat de la seva llengua i per tant el seu dret d'ésser monolingües en la llengua minoritzada, ho fan d'una posició de bilingüisme.

Com ja hem vist en el punt anterior el bilingüisme social no és més que una etapa transitòria cap a la substitució lingüística de la llengua minoritzada o la seva normalització, per tant aquells qui argumenten la perpetuació d'aquesta situació no fan més que anestesiar la societat per amagar una situació de substitució lingüística. Segurament uns dels màxims exponents d'aquest corrent d'opinió és el partit polític Ciudadanos-Partido de la ciudadanía (C's) que compta amb tres diputats al Parlament de Catalunya o el Foro Babel, un grup d'intel·lectuals que firmen conjuntament un manifest pro-bilingüista on apareixen frases com aquesta:
''(...)En el cas de Catalunya, el que s’ha de protegir molt especialment és el bilingüisme, l’autèntic fet diferencial del nostre país.''
Els bilingüistes branden la bandera de la llibertat, un concepte que fàcilment abraça qualsevol persona, per defensar les seves idees. Acusen la normalització lingüística de coartar les llibertats lingüístiques dels ciutadans. Sense entrar a discutir si es cert o no, el que sembla com a mínim contradictori és que no alcin la veu amb la mateixa vehemència amb totes les normatives que obliguen a l'ús del castellà. És lògic creure que la llibertat lingüística hauria d'anar acompanyada

d'una igualtat a nivell jurídic, cas que no és dona. Per tant, una completa llibertat de tria sempre estarà condicionada per l'avantatge de tenir el suport de tot un estat darrera o no.
Un altra dels motius que usen és la defensa d'un bilingüisme genuïnament català, en defensar que a Catalunya sempre hi ha hagut aquest bilingüisme social. Seria absurd negar la relació entre el castellà i Catalunya quan aquesta és la llengua materna de una part molt important de la població, però això no pot dur a dir que el bilingüisme és un fet inherent en la societat catalana. El bilingüisme social és fruit de la submissió del català al castellà, n'és la conseqüència, no la causa. Tenint clar que es pateix un conflicte lingüístic usar l'eina del trencament de la convivència , a part de fer un ús injustificat de l'argument de la por, vol dir acceptar la subordinació del català respecte el castellà, obviant que en un estat de subordinació tampoc hi ha una veritable convivència.
També usen com a argument la riquesa del bilingüisme, confonent el bilingüisme individual (poliglotisme) amb el social. El bilingüisme individual és enriquidor i desitjable, no passa el mateix amb el bilingüisme social, sempre que un defensi la supervivència de la llengua minoritzada. El que demostra que realment no es creuen aquest discurs de les bonances del bilingüisme i que darrera només hi ha una voluntat homogeneïtzadora és que fora de l'àmbit lingüístic català no el defensen. Si realment el bilingüisme social fos tant bo i enriquidor semblaria lògic que el defensessin també a altres parts de l'Estat que són monolingües, però no és el cas.

Conclusions:
El del bilingüisme i la seva gestió és un debat necessari, així com el de la normalització del català, però com en qualsevol debat que vulgui tenir credibilitat i transparència s'han de posar totes les cartes sobre la taula. Tot i que ara per ara el gruix de la societat catalana avala la normalització lingüística, capitanejada per la vehicularitat del català a les escoles, encara hi ha sectors que s'hi mostren contraris. Aquesta posició és del tot legítima però seria convenient tenir clar quin és el missatge que volen transmetre. Entre altres coses cal tenir clar que la seva proposta de canvi no passa per equiparar els drets del castellà als del català -precisament això és el que es cerca amb la normalització- sinó que és fer del castellà la única llengua que uneixi als ciutadans de Catalunya, arraconant el català a l'àmbit familiar o a una curiosa particularitat folklòrica com ja succeeix a les grans ciutats del País Valencià o, fora dels Països Catalans, a Galícia. Un debat transparent i rigorós només serà possible si des de els sectors bilingüistes es reformulen els plantejaments, desmaquillant-los de les fal·làcies que empren i situant-se en el costat que defensen.

Bibliografia:

-VALLVERDÚ,Francesc. Ensayos sobre bilingüismo. Ediciones Ariel. Barcelona (1972)

-VALLVERDÚ,Francesc. Dues llengües: dues funcions?, 2a Edició. Edicions 62. Barcelona (1979)

-VALLVERDÚ,Francesc. Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Edicions 62. Barcelona (1980)

-SEDÓ, Jordi. La anormalitat lingüística dels catalans.Editorial Rourich. Sant Cugat del Vallès (1993)

-BOIX-FUSTER, Emili (coordinador). Els futurs del català: Un estat de la qüestió i una qüestió d'estat. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona (2008)

Planes web:
http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/eulp2008.pdf Secretaria de Política lingüística, Enquesta d'usos Lingüístics 2008
http://www.ciudadanos-cs.org/jsp/publico/conocenos/ideario.do Ciutadans-Partido de la Ciudadania, manifest i ideari:
http://www.ciudadanos-cs.org/ Plana Web del Partit on hi apareix el seu programa.
http://www.juliovillacorta.com/candidato/Foro%20Babel/nuevo.htm Manifest del Foro Babel



Amb disculpes, Aleix

jueves, 5 de enero de 2012

L'herència dels camps d'extermini

174.517: aquest número tatuat al braç de Primo Levi era el testimoni físic del seu pas per Auschwitz, el més mortífer camp d'extermini nazi (sisplau, evitem l'eufemisme “camp de concentració”: l'objectiu d'aquests llocs infernals, l'anomenada “solució final”, no era altra que l'extermini absolut, la mort de tot aquell que hi anés a parar. La gran majoria eren assassinats només arribar, sense passar ni la primera “selecció”, o durant les següents setmanes. Pràcticament ningú durava més que uns quants mesos i els poquíssims que en van sortir vius va ser gràcies a mil circumstàncies que els convertien en presos “especials”), ni més ni menys que l'infern materialitzat. És incorrecte pensar que els presos (presos? Esclaus? Tota terminologia em sembla insuficient) establien, pel general, vincles afectius i de companyerisme entre ells: no eren prou humans com per a això. No eren homes ni dones, ni tan sols l'ombra de la persona que un dia varen ser. Eren autòmats que es llevaven en un llit dur i estret que sovint compartien amb altres, treballaven en les pitjors condicions humanes possibles durant totes les hores de llum, amb un simple pijama de ratlles fins i tot en les condicions meteorològiques més dures, amb unes sabates dures i incòmodes (i aquest detall és extremadament important per les infeccions, ferides i tantes incomoditats que representaven a l'hora de treballar). Aquests autòmats no-humans sobrevivien a aquestes jornades laborals impossibles amb unes míseres racions de sopa i pa al dia. A més, havien d'intentar fer tot això sense pensar en les “seleccions” que molt probablement els portarien a les cambres de gas. L'esperança de sobreviure era nul·la, havien anat a parar allà per a morir i ho sabien. Despistar-se un moment, per a ells representava que algú altre robés totes les seves possessions. Romanien alerta tot el que podien per intentar salvar-se ells mateixos encara que fos en detriment dels altres. Queda clar, així doncs, que no eren els SS les úniques bèsties dels camps d'extermini: la maquinària nazi es va esforçar perquè els seus esclaus també ho fossin. És evident que no ho jutjo, qui de nosaltres s'atreviria a afirmar que actuaríem de manera diferent? Què ens mouria a ser compassius, humans, un cop ens han pres tot el que estimem i necessitem, tot allò que ens fa persones i ens fa entendre la vida com a tal? I, per suposat, no és el mateix ser un no-humà nazi que un no-humà esclau: uns són els opressors, els altres els oprimits i les responsabilitats estan clares.
Sembla que tan sols estigui repetint el que més o menys tots sabem i ens han explicat: és igual, s'ha de repetir, s'ha de recordar, s'han de conèixer i transmetre els límits de la misèria humana materialitzats en el nazisme i els seus camps d'extermini. La mort sistemàtica i organitzada de milers de persones cada dia, mitjançant un mecanisme perfecte, macabre. És el nostre passat recent i cal repetir-ho tants cops com sigui, despertar consciències i sensibilitats cap a el que sens dubte són els fets més tràgics i abominables del segle XX.
I, tanmateix, el dret i l' obligació moral a la memòria no és l'únic motiu pel qual hem de conèixer els camps d'extermini. Deixant momentàniament de banda la recreació en els detalls més escabrosos d'aquells indrets del terror, crec que és important provar de copsar-ne el seu significat global. Analitzem la realitat que ens envolta: a tots ens resulten familiars els discursos xenòfobs i fal·laços de partits com ara Plataforma x Catalunya, que troba la seva base ideològica en partits europeus sorgits als anys 80, i que van en la mateixa línia. Aquests partits (i per tant, la PxC d'Anglada també) són hereus del nazisme en el seu estat pur, s'inspiren en el discurs hitlerià sense cap mena de dubte, i això ens ha de fer por, molta por, perquè hem de recordar quelcom: Hitler va arribar democràticament al poder, mitjançant unes eleccions, milions d'alemanys van votar la follia nazi. I això és perquè aquests partits, tant el de Hitler com els seus hereus contemporanis, són experts en maquillar el seu discurs. Suavitzen el seu missatge, són absolutament demagogs per tal de guanyar vots, no tenen escrúpols a l'hora de mentir de manera descarada i inventar dades constantment (ara no entraré a jutjar l'honestedat qüestionable de la resta de partits, em centro en aquest cas concret ja que el considero especialment perillós), i aprofiten les situacions de crisi per culpar dels problemes al qui consideren diferent, inferior, els qui no són “de casa”. Algú podria pensar que el fenomen d'aquests partits és quelcom d'escassa importància, que l'Anglada i els seus amics mai podran aconseguir prou volada com per tenir un efecte en la societat, i menys després de la lliçó del nazisme. Bé, compte, molt de compte, ja que no cal anar tan lluny per trobar brots d'un discurs similar en grans partits, pensem sinó en el cas del senyor Garcia Albiol, l'alcalde de Badalona, i en la camanya que va fer servir per guanyar l'alcaldia. I el senyor Albiol pertany ni més ni menys que al Partit Popular.... No cal dir res més. Tan lluny ens queda el nazisme? De la mateixa manera, el senyor Le Pen (en la mateixa línia ideològica) té milions de votants a França, fa poc vaig llegir que el seu partit era el segon més votat al país veí, la qual cosa fa venir, si més no, calfreds.
No vull dramatitzar, tant sols recordar que el nazisme amb els seus camps d'extermini ens queda molt a prop, a la nostra història més recent, i que si no fem un esforç de memòria i consciència col·lectiva seria realment molt fàcil tornar a caure en el parany com un ramat d'ovelles. Jo no ho veig pas impossible.
Per últim, només afegir que tots aquests partits europeus feixistes i xenòfobs de què Anglada beu tenen un punt comú: neguen l'Holocaust i els camps d'extermini. Diuen que no varen existir i que són un invent aliat per a desprestigiar l'honorable ideari nacionalsocialista. Respecte a això, comentar tan sols dues dades: en primer lloc, que Espanya és un paradís per a aquests negacionistes, ja que la llei permet dir tals barbaritats. Em sembla una vergonya que aquests monstres puguin amparar-se en la seva llibertat d'expressió per tal de falsificar la història i faltar el respecte de manera despietada a les víctimes i les famílies de les víctimes. I, en segon lloc, apuntar que, totes les teories que he llegit sobre el suïcidi de Primo Levi apunten a la seva desesperació per culpa d'aquest auge de partits d'extrema dreta i negacionistes a Europa. I per ell i per tots els morts, i per nosaltres mateixos, hem d'evitar que aquests partits avancin. L'herència dels camps d'extermini, i la por i rebuig a que tal horror es torni a repetir, ha de ser la raó més ferma per tal d'evitar que aquests partits obtinguin vots i implantin la seva ideologia de l'odi.

Marina.

lunes, 2 de enero de 2012

Els animals oloren els desastres

 En Filcun era un humà mascle jove. Vorejava la trentena. Tenia els ulls tigrats i una mirada de rèptil. De petit li agradava la pel·lícula de Mulán i ara, de gran, no es perdia cap capítol de Thalassa al 33. Es desplaçava amb moviments ràpids i intermitents. Li feia por el foc. De petit van castigar-lo a l'escola per menjar-se formigues. Feia tres mesos que ho havia deixat amb la seva parella, la Quetzalcóatl.

En Filcun feia dies que se sentia neguitós, tenia com un desassossec interior que l'anguniava. Sentia que hi havia quelcom que no acabava d'anar prou bé. Fent cas a aquestes sensacions havia decidit visitar el metge per que li fessin una revisió i descartar qualsevol malaltia que pogués patir. En Filcun creia fermament que el cos era el reflex de l'ànima i que qualsevol malaltia o anomalia en ell té la seva repercussió en el seu desenvolupament emocional, aquest neguiteig deuria ser la forma en que el seu esperit l'avisava que la seva part material patia algun desajust. Amb el resultats del doctor a la mà, que refutaven qualsevol tipus de malaltia, en Filcun va sentir-se molt alleugerat i va pensar que potser el que li passava es que feia massa temps que no copulava. Va trucar al seus dos únics amics que no estaven aparellats i va proposar-los de sortir a celebrar que de moment res indicava que hagués de morir (si més no per causes naturals).

En Filcun va preparar-se per la seva nit de cacera, va enfundar-se la camisa verda que reservava per les ocasions especials i va anar cap al metro, on l'esperaven en Nemrod i en Ladolf. Van carregar les armes d'etanol en un pakistanès del raval on servien gintònics a 3 euros i, un cop entonats, van partir cap a la discoteca de moda on innumerables fembres ballaven i bevien desconeixedores de que els tres furtius ja duien els fusells enllustrats. Ja dins van iniciar la volta de reconeixement. La fragància de la sang fresca els acariciava els narius en una invitació a abraonar-se sobre de les seves portadores, a enfonsar els queixals en les seves tendres jugulars, a embriagar-se de la mel de fembra, a cremar el paper de plata amb feromones i fer l'amor amb elles per via intravenosa. Prop de la barra, en Filcun observava el seu objectiu: un ésser humà femella. Caucàsica. Probablement centreeuropea. Estudiant. I sobretot, èbria. Va atansar-se cap a ella i després d'un breu filtreig – Tècnica apresa en la seva etapa d'estudiant d'Erasmus- va aconseguir que l'invités a casa seva. Van marxar de la discoteca davant la mirada lasciva de Nemrod i Ladolf. Plegats van pujar al taxi; ell eufòric, ella erotitzada.

Un cop a casa d'ella (un pis d'estudiants a Ciutat Vella) l'èxtasi va apoderar-se d'ells i a trompicons van arribar al sofà on la noia, èbria, va deixar-se desplomar ,i desplomar. Com una sargantana va recórrer primer tímidament i després amb devoció cada centímetre d'aquella epidermis caucàsica, centreeuropea, estudiant i èbria, calculant el moment just per poder-se desfer d'aquell neguit que el perseguia i que l'angoixava. Un cop va haver-la penetrat es va dibuixar una guspira al fons de la retina d'aquella èbria estudiant. Filcun va tenir por, molta por, va veure la forca de la Mort passejar-se amunt i avall per les parpelles d'aquella alcoholitzada fembra. Sabia que tard o d'hora ella li oloraria la por i va sentir-se pres, indefens davant la possibilitat de que en qualsevol moment aquell animal pogués desbocar-se i abraonar-se-li amb la mateixa força devastadora que ell li llegia a les pupil·les. Com una sargantana va deixar la cua dins, va deixar una part d'ell com a penyora per poder escapolir-se de les grapes del depredador.

Mentre en Filcun, al metro, comprenia la raó del seu neguit animal a Ciutat Vella una estudiant èbria blasfemava en idioma estranger.

Aleix.

domingo, 1 de enero de 2012

El col·leccionista de cossos

Per molt que hi pensés no era capaç de recordar en quin moment aquella capacitat seva (era un do, una habilitat o una paranoia?) havia deixat de formar part dels seus entreteniments per passar a ser el pilar central al voltant del qual girava tota la seva vida. A mesura que més practicava, millor i més fàcil se li feia i com més fàcil se li feia i millor li sortia més excitat estava per tornar-ho a intentar. Atrapat en aquest cercle viciós no va trigar en dominar perfectament aquesta capacitat -o li hauríem de dir do? O potser habilitat? O fins i tot paranoia?- de poder imaginar-se a la gent despullada.

Potser imaginar sona massa banal, el que ell feia anava molt més enllà d'imaginar, ell d'imaginar en feia un art. Com el perfumista que cerca matisos, acords i essències en cada olor i els conjuga tots ells per crear un cos perfectament harmònic, Ell, entreteixia una trama de fils fets a partir de la intangibilitat de les passions, les paraules no dites i els gestos avortats. Aquesta tècnica tenia més de psicoanalista que de voyeur. Despullava les persones despullant-les per dins. A partir de cada gest i moviment endevinava la seva forma d'actuar. Es formava la seva personalitat amb cada so proferit i no proferit, en cada mirada intuïa l'aura d'aquella persona i entaforava el fang de l'ànima en el cos que li correspongués segons les seves característiques.

Li encantava fer-ho amb dones, tret de la mera excitació física, li aportaven un plus d'excitació que no es podia comparar amb els homes. Intel·lectualment era molt més difícil copsar la seva essència, que es traduïa en una major dificultat per imaginar-se-les nues. Les seves sinuoses corbes, els seus tortuosos camins, cada plec i cada contorn era la plasmació del seu esperit, molt més hermètic i ocult que el dels homes. Per això mateix amb el que més gaudia era imaginant-se els pits, creant els pits. Ell fruïa com un poll en una rave esculpint les dos joies que deïfiquen la figura femenina. aquesta era la tasca més difícil, però alhora la més gratificant.

Hi havia els mugrons grans i rosats, que havia acabat etiquetant-los sota l'epítet ''galeta maria'' en contraposició amb els ''filipinos'' que eren petits i més foscos. Usualment els primers corresponien a dones extravertides i rialleres, la claror del mugró la marca el grau d'hipocresia que hi ha en aquesta aparent felicitat per voler agradar els altres; com més clar és el mugró més gran és la voluntat de la dona per voler semblar qui no és, demostra la capacitat per fingir la seva personalitat, és com si el mugró volgués mimetitzar-se entre la pell del pit de la mateixa manera que ho vol fer la dona en la societat. En canvi, com més fosc és menys li importa a aquella dona el que pugui pensar l'altra gent d'ella. D'altra banda, com més petit el mugró, més introvertides acostumen a ser ; en l'anàlisi previ les descobreix perquè acostumen a estar llegint o escoltant música amb el cap cot o escrutant el seu voltant amb mirada inquisitiva. En els seus anys d'experiència va acabar per creure que les grans dones tenen els mugrons petits. Els mugrons foscos, en canvi, són un mur amb el món exterior, per això cada cop que imaginava una dona amb mugrons foscos i petits marxava corrents; només pot correspondre a un geni maligne, a una sociòpata en potència. Tret dels mugrons hi havia molts altres factors a tenir en compte; la mida dels pits (que es corresponia amb els seus àmbits de coneixement), el tipus de depilació a la zona púbica (en base a traumes infantils)...Tot això ho va aprendre a base de molt esforç i temps. Finalment va aconseguir dominar l'art de conjugar ànima i cos, fet que revertia en una perfecció cada cop més palpable en les seves nues imaginacions.

Un dia com qualsevol altre -o no ben bé, ja que si fos un dia com qualsevol altre no en pararíem esment- Ell jeia al metro en els seients reservats a persones amb problemes de mobilitat. De sobte entre la tromba de gent que va pujar al vagó va poder distingir dues senyores grans que feien perillar el seu privilegiat seient. Ell va fer esforços per regirar-se dins del poc espai que li deixaven per maniobrar el noi amb gorra que jeia eixarrancat i la senyora obesa amb vel que l'oprimien més i més a cada fuetada que feia el metro en els canvis de via. Quan va acabar ja havia trobat la posició adient per poder girar el cap i evitar creuar la mirada amb una de les ancianes que tot just acabaven de pujar, de qui notava els ulls flagel·lant-lo des de la porta. Només li quedaven dues parades i li feia massa mandra passar-les dret, si no creuaven la mirada podia adduir que no se n'havia donat compte, salvant la seva honorabilitat ciutadana. Alhora s'intentava convèncer de que tampoc feia tant mal fet, fet i fet, no era l'únic que li hauria de deixar lloc... diluir la culpa sempre li resultava una bona estratègia. Tot just quan des de la megafonia anunciaven la seva parada va buscar la mirada de l'anciana i en un cop de celles traduïble per ''oh! Venerable anciana que roman dreta a propòsit de la mala educació d'aquest vagó, no me n'havia adonat que era aquí'', va oferir-li seient. La dona va agafar-lo pel colze i li va dir a cau d'orella:

-Jove,sabia que els homes educats tenen un penis que oscil·la entre els 19 i els 22 cm.? Els que no sou amables amb les persones grans la teniu petita. T'agrada la ciència ficció oi? És que tens fimosi.

Aleix.