Metro Fontana

Ja s’havia fet fosc, tots els estrets

carrers de Gràcia tenien llums

de Nadal i la gent els emplenava.
Als bars no s’hi cabia, els nois i noies

reien; ens rodejaven els abrics,

els somriures, els riures, els fanals.

Les fugaces parelles en les motos

amb els rostres ocults dintre del casc.

La Joana sorgia a tot arreu :

de tot arreu venia la mirada

d’aquell cos estrafet

on vaig aprendre el que era la bellesa.

Els miralls de la nit ens reflectien

el seu somriure, aquell somriure estès

en els últims trenta anys al voltant nostre.
Vaig preguntar : Què fas aquí Joana ?

De tot arreu va contestar: M’allunyo

per trencar-vos la vida altra vegada.

Joan Margarit

No sé si és aquest un dels poemes més brillants del consagrat Joan Margarit, però, en tot cas, a mi em resulta especialment colpidor. El sento brutalment proper, segurament per la familiaritat que sento cap a la parada de metro Fontana en particular i cap a Gràcia en general, per com l’ambient i els joves que el poeta descriu tenen tant a veure amb tants moments que he viscut i he de viure encara al més fantàstic barri de Barcelona. Em fascina com Margarit observa aquest encant gracienc tan acollidor i amable des d’una distància dolorosa, amb el regust amarg i la desolació profunda que li provoquen evocar la seva recentment difunta filla Joana.

Tant de bo fos possible que, entre tots els lectors que ens hem emocionat amb no només aquest, sinó amb tots els poemes dedicats a la Joana, ens poguéssim repartir la pena del poeta. Si tantes persones ens hem fet una mica nostra la seva Joana, seria just que també carreguéssim part d'aquest pes tant esgotador de la pèrdua, alliberant el poeta perquè a ell tant sols li restés la felicitat, plenitud i orgull d’haver conegut i estimat la seva filla. No sé si ell ho voldria, això, però crec que molts estaríem disposats a signar el tracte. 

Marina