LA DEFENSA DEL BILINGÜISME: Una eina en pro de la substitució lingüística:

Introducció:

Avui tractaré de parlar sobre la situació de bilingüisme que es viu al territori del Principat de Catalunya administrativament espanyol. Intentaré explicar com la defensa del bilingüisme de certs sectors no és més que una eina en favor de la substitució lingüística. Cal puntualitzar que quan parlo de bilingüisme no em refereixo al bilingüisme individual, sinó d'un bilingüisme col·lectiu, la bandera del qual han brandat diferents sectors per defensar la convivència de dues llengües dins d'aquest territori i, del que parlaré més endavant.

En un escrit com aquest es fa difícil mantenir un discurs neutre -sobretot quan es basa en intentar demostrar les fal·làcies d'una de les parts- això no treu que el discurs procuri ser el més encertat i acadèmic possible. D'altra banda, lògicament, aquest treball no es pot centrar merament en el fet lingüístic, la meva intenció és fer un anàlisi transversal de la situació encarant el conflicte des de l'enfocament lingüístic, sociolingüístic, psicològic i inevitablement ideològic.

Sovint s'intenten explicar, generalitzant, els problemes d'una llengua caient en l'error de pensar que perquè dos territoris parlin la mateixa llengua es troben en la mateixa situació. En el cas concret del català, en cada un dels territoris que el tenen com a llengua pròpia es viuen realitats diferents i, tot i que la llengua sigui comuna, els problemes i les amenaces a la continuïtat de la llengua són també diferents. Encara que alguns d'ells siguin semblants es troben en estadis i conjuntures diferents, per tant intentar fer un anàlisi global es presenta difícil. Així doncs he acotat aquest treball al territori de la CAC amb la voluntat de delimitar clarament i ser el més fidel possible a la realitat lingüística. Espero que aquest fet em permeti no caure en l'error i em permeti analitzar més profundament el conflicte ja que aquesta és la realitat que millor conec.

Aquí no hi trobareu cap idea innovadora ni es tractarà cap tema que no s'hagi tractat ja, de fet el bilingüisme als Països Catalans ha estat un tema abastament estudiat per molts experts de diferents àmbits però sobre el qual, paradoxalment, la majoria de la població encara en manté una ignorància absoluta, ja sigui per desconeixença o de manera intencionada. Per tant, el que pretenc és primerament explicar primerament la situació sociolingüística catalana i posteriorment mirar d'argumentar (amb les idees anteriorment recollides) que la defensa del bilingüisme de la societat catalana, conscient o inconscientment, és una eina en pro de la substitució lingüística.

El problema de la indefinició:

No deixa de ser curiós que un mot com ''bilingüisme'', utilitzat tant sovint des de tant diversos àmbits, encara no s'hagi pogut definir d'una manera precisa i satisfactòria. El problema és que hi ha massa definicions sorgides a partir de la voluntat d'acotar una definició més general. Això en si mateix no hauria de resultar cap problema sinó que és d'esperar i necessari, però per altra banda dificulta la comprensió del que es vol dir, ja que mai s'acaba de tenir prou clar que es vol dir amb bilingüisme. Els principals esculls alhora de fer una definició àmpliament acceptada són per una banda la dimensió del bilingüisme ( és un fet de caràcter individual o social?) i per l'altra a partir de quin nivell de competència de la segona llengua una persona pot passar a ésser considerada bilingüe. Per aquest treball prendré les definicions més amplies, dividint en tres tipus el bilingüisme:

Primerament trobem el Bilingüisme Individual, que és un grau de poliglotisme. Una persona és bilingüe quan sap parlar dues llengües. Dins d'aquest tipus de bilingüisme hi han diferents categories atenent a l'ús que la persona faci d'aquestes llengües, del domini que en tingui o de les causes que l'han empés a aprendre la segona llengua. Així doncs podem parlar de bilingüisme actiu, passiu, integratiu, instrumental... En cap cas el bilingüisme individual provoca conflicte lingüístic ja que és un fet que succeeix en l'individu. Una persona pot ser monolingüe, bilingüe o trilingüe però en cap cas això comportarà cap conflicte lingüístic.

El bilingüisme territorial es dona quan en un país (o qualsevol altre territori) trobem diferents zones geogràficament ben delimitades on hi viuen diferents comunitats lingüístiques. Cada una d'aquestes comunitats té la seva pròpia zona on la seva és la única llengua. Aquest tipus de bilingüisme tampoc es causa de conflicte lingüístic doncs cada comunitat té la pròpia llengua i cap de les dues llengües intenta ocupar l'espai de l'altra, cadascuna gaudeix de plena normalitat en el territori corresponent. Un clar exemple de bilingüisme territorial es el de Bèlgica on el nord parla holandès i el sud parla francès. L'únic territori bilingüe és la capital, però tret d'això el nord és totalment holandès i el sud totalment francès.

Bilingüisme social es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. El bilingüisme social és un fet antinatural, doncs una societat en te prou amb una llengua. Una societat que tingui dues llengües es troba en una situació de conflicte lingüístic, ja que una d'aquestes dues llengües està ocupant el lloc

de l'altra i inevitablement s'haurà d'imposar una de les dos. En el seu llibre ''Llengua estàndard i variació lingüística'' Gabriel Bibiloni fa una comparació entre una societat que té dos llengües amb una que tingui dos règims polítics o dos sistemes judicials per exemplificar que és una situació insostenible. Aquest bilingüisme social apareix com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. Els parlants de la llengua minoritzada es veuen obligats a conèixer la llengua dominadora, que va guanyant àmbits d'ús en detriment de la pròpia, mentre els parlants de la llengua dominant no tenen la necessitat d'aprendre la segona llengua. Aquest fet s'anomena bilingüisme unidireccional. Aquest bilingüisme carreteja una situació de conflicte lingüístic, com hem dit una de les llengues va ampliant els seus àmbits d'ús mentre l'altra va retrocedint. El bilingüisme social a Catalunya és el que tractaré en aquest treball.

El conflicte lingüístic:

Primerament és necessari comprendre que conflicte lingüístic és un concepte teòric, no pas una situació real de conflicte al carrer entre parlants. Només hi ha dues sortides possibles al conflicte lingüístic i cada una d'elles passa per la supremacia d'una de les llengües en aquella comunitat. Una sortida és la normalització lingüística, és a dir, que la llengua nadiua torni a assolir les seves plenes funcions en tots els àmbits d'ús. La segona és la substitució lingüística, que la segona llengua acabi arraconant i fent desaparèixer la primera llengua. Òbviament, un cop engegat el procés, és més fàcil que ocorri una substitució que no pas la normalització. La substitució lingüística es un fet que pot durar molts anys i que té diferents etapes i precisament el procés de bilingüització és la primera i més llarga etapa. Els primers en aprendre la nova llengua són les classes altes i els joves, i poc a poc es va estenent a tota la societat. De mica en mica va adoptant les funcions formals en detriment de la llengua pròpia. Un cop completat el procés de bilingüització s'encara el següent procés: la monolingüització. En aquest punt es troba el Principat i la majoria dels Països Catalans ,tot i que en diferents estadis. El procés de monolinguització pot esdevenir-se en qualsevol dels dos sentits: Si apareix un moviment que lluiti per la normalització i aquesta resulta amb èxit i haurà una re-monolinguització en la llengua pròpia, però si això no ocorre els parlants abandonaran la llengua pròpia per parlar la llengua dominadora, que d'altra banda ja coneixeran. Són diversos els factors amb que s'hauran d'enfrontar els parlants de la llengua minoritzada a l'hora d'intentar recuperar els seus usos:

El primer de tots és l'autoodi. Aquells qui tenien com a llengua materna la minoritzada i que s'han passat a l'altra llengua reneguen de la pròpia, menyspreant-la per tal de distanciar-se. Al Principat i, sobre tot després de la transició, aquestes actituds són cada cop més residuals. Tot i que no es pot dir el mateix d'altres països de parla catalana. La demostració d'aquest fet dins de l'àmbit de la CAC la trobem amb l'enquesta d'usos lingüístics de 2008¹.En aquest quadre veiem que la transmissió intergeneracional és favorable al català, hi ha més gent que parla en català als seus fills de la que parlava en català als seus pares. Això demostra que no només els antics parlants no reneguen de la llengua sinó que encara manté capacitat d'atracció pels nous parlants:

El segon problema és la creació de perjudicis lingüístics. El català ha patit constantment aquests perjudicis i d'alguna manera encara perviuen, tot i que cada cop menys al Principat, però s'aguditzen a altres zones del domini lingüístic. Llengües fàcils o difícils, dolces o aspres, refinades o rudes... perjudicis socials sense cap base demostrable que connoten una llengua i per extensió als seus parlants. Un clar exemple era el que fins fa poc predominava i que en els últims temps s'està refutant; el de la música popular en català(entesa com a música de masses, no com a música folklòrica). Fins fa pocs anys hi havia la idea força estesa de que la música català només era apte per fer música tradicional o música reivindicativa, estigmatitzant qualsevol grup que sortís d'aquests paràmetres. Actualment gaudim d'una escena catalana on trobem grups com Manel, Mishima, El Petit de Cal Eril o Els Amics de les Arts que fan música amb èxit i en català, tal i com ho fan tants cantants en les seves llengües. El que els fa especials i significa una passa endavant és que ho fan allunyats de qualsevol posició ideològica, no ho fan per reivindicar la llengua o la cultura (a diferència del Rock Català dels '90), i aquest és el major acte de normalització possible. Aquesta normalitat amb la que s'expressen i la normalitat amb la que la gent els escolta i segueix -tant dins com fora dels Països Catalans- és una refutació d'un més dels perjudicis que envolten el català i un a demostració de que qualsevol llengua és apte per qualsevol ús.

La mitificació del bilinguisme es un altre dels problemes i pensaments socials que afavoreixen a la substitució lingüística. La errònia creença en la compatibilitat de les dues llengües en un suposat pla d'igualtat, la falsa visió de que en realitat les dues llengües poden conviure eternament i que la societat se'n beneficia. En realitat la llengua minoritzada va perdent àmbits d'ús mentre que la dominant va ampliant-los. D'aquest fet en parlaré més extensament en els següents punts.

L'últim problema amb el que s'hauran d'enfrontar aquells qui vulguin la normalització és la del bilingüisme unidireccional. Mentre la llengua dominada ha deixat d'esdevenir necessària, ja que l'altra s'ha anat menjant els seus àmbits d'ús, es troba amb el fet de que apareixen parlants monolingües en la llengua dominant mentre els que tenen com a llengua pròpia la dominada són tots bilingües. En aquesta situació es troba el Principat:

Basant-nos en l'enquesta d'usos lingüístics de 2008 veiem com mentre gairebé el 100% de la població de la CAC sap parlar el castellà si mirem les dades del català aquesta xifra baixa fins al78%. És a dir, com a mínim hi ha un 22% de la població que no sap parlar català però si que sap fer-ho en castellà.

Si que és cert que si mirem altres competències com entendre o llegir les distàncies s'escurcen -el 94,6% dels habitants de la CAC entén el català- però no és menys cert que el que fa viva una llengua és el fet de que sigui parlada.

El mite del bilingüisme:

En aquest apartat parlaré més extensament sobre un aspecte del bilingüisme social, els mites que s'han generat al voltant d'aquest bilingüisme. Ja sigui a consciència o per desconeixença, conscient o inconscientment aquests mites no fan més que perpetuar el conflicte que, de seguir per aquesta via, acabarà amb la desaparició del català. El meu propòsit és desmuntar tant les suposades veritats que propugnen com les seves contradiccions internes per tal de demostrar que la defensa del bilingüisme amaga darrera seu una clara voluntat de dominació del castellà vers el català, quan no la seva desaparició.

Va ser en l'article el bilingüisme com a mite (''bilingualism as a Myth'') on el sociolingüista Lluís V. Arcil va demostrar que generalment els defensors del bilingüisme l'únic que cerquen és preservar els seus privilegis d'unilingües en la llengua dominant. Això ens porta a una curiosa paradoxa; tot sovint els anomenats bilingüistes -que no necessàriament bilingues- defensen aferrissadament les bondats del bilingüisme des de la seva posició de monolingües, mentre que els catalanòfons que volen assolir la plena normalitat de la seva llengua i per tant el seu dret d'ésser monolingües en la llengua minoritzada, ho fan d'una posició de bilingüisme.

Com ja hem vist en el punt anterior el bilingüisme social no és més que una etapa transitòria cap a la substitució lingüística de la llengua minoritzada o la seva normalització, per tant aquells qui argumenten la perpetuació d'aquesta situació no fan més que anestesiar la societat per amagar una situació de substitució lingüística. Segurament uns dels màxims exponents d'aquest corrent d'opinió és el partit polític Ciudadanos-Partido de la ciudadanía (C's) que compta amb tres diputats al Parlament de Catalunya o el Foro Babel, un grup d'intel·lectuals que firmen conjuntament un manifest pro-bilingüista on apareixen frases com aquesta:

''(...)En el cas de Catalunya, el que s’ha de protegir molt especialment és el bilingüisme, l’autèntic fet diferencial del nostre país.''

Els bilingüistes branden la bandera de la llibertat, un concepte que fàcilment abraça qualsevol persona, per defensar les seves idees. Acusen la normalització lingüística de coartar les llibertats lingüístiques dels ciutadans. Sense entrar a discutir si es cert o no, el que sembla com a mínim contradictori és que no alcin la veu amb la mateixa vehemència amb totes les normatives que obliguen a l'ús del castellà. És lògic creure que la llibertat lingüística hauria d'anar acompanyada

d'una igualtat a nivell jurídic, cas que no és dona. Per tant, una completa llibertat de tria sempre estarà condicionada per l'avantatge de tenir el suport de tot un estat darrera o no.

Un altra dels motius que usen és la defensa d'un bilingüisme genuïnament català, en defensar que a Catalunya sempre hi ha hagut aquest bilingüisme social. Seria absurd negar la relació entre el castellà i Catalunya quan aquesta és la llengua materna de una part molt important de la població, però això no pot dur a dir que el bilingüisme és un fet inherent en la societat catalana. El bilingüisme social és fruit de la submissió del català al castellà, n'és la conseqüència, no la causa. Tenint clar que es pateix un conflicte lingüístic usar l'eina del trencament de la convivència , a part de fer un ús injustificat de l'argument de la por, vol dir acceptar la subordinació del català respecte el castellà, obviant que en un estat de subordinació tampoc hi ha una veritable convivència.

També usen com a argument la riquesa del bilingüisme, confonent el bilingüisme individual (poliglotisme) amb el social. El bilingüisme individual és enriquidor i desitjable, no passa el mateix amb el bilingüisme social, sempre que un defensi la supervivència de la llengua minoritzada. El que demostra que realment no es creuen aquest discurs de les bonances del bilingüisme i que darrera només hi ha una voluntat homogeneïtzadora és que fora de l'àmbit lingüístic català no el defensen. Si realment el bilingüisme social fos tant bo i enriquidor semblaria lògic que el defensessin també a altres parts de l'Estat que són monolingües, però no és el cas.

Conclusions:

El del bilingüisme i la seva gestió és un debat necessari, així com el de la normalització del català, però com en qualsevol debat que vulgui tenir credibilitat i transparència s'han de posar totes les cartes sobre la taula. Tot i que ara per ara el gruix de la societat catalana avala la normalització lingüística, capitanejada per la vehicularitat del català a les escoles, encara hi ha sectors que s'hi mostren contraris. Aquesta posició és del tot legítima però seria convenient tenir clar quin és el missatge que volen transmetre. Entre altres coses cal tenir clar que la seva proposta de canvi no passa per equiparar els drets del castellà als del català -precisament això és el que es cerca amb la normalització- sinó que és fer del castellà la única llengua que uneixi als ciutadans de Catalunya, arraconant el català a l'àmbit familiar o a una curiosa particularitat folklòrica com ja succeeix a les grans ciutats del País Valencià o, fora dels Països Catalans, a Galícia. Un debat transparent i rigorós només serà possible si des de els sectors bilingüistes es reformulen els plantejaments, desmaquillant-los de les fal·làcies que empren i situant-se en el costat que defensen.

Bibliografia:

-VALLVERDÚ,Francesc. Ensayos sobre bilingüismo. Ediciones Ariel. Barcelona (1972)

-VALLVERDÚ,Francesc. Dues llengües: dues funcions?, 2a Edició. Edicions 62. Barcelona (1979)

-VALLVERDÚ,Francesc. Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Edicions 62. Barcelona (1980)

-SEDÓ, Jordi. La anormalitat lingüística dels catalans.Editorial Rourich. Sant Cugat del Vallès (1993)

-BOIX-FUSTER, Emili (coordinador). Els futurs del català: Un estat de la qüestió i una qüestió d'estat. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona (2008)

Planes web:

http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/eulp2008.pdf Secretaria de Política lingüística, Enquesta d'usos Lingüístics 2008

http://www.ciudadanos-cs.org/jsp/publico/conocenos/ideario.do Ciutadans-Partido de la Ciudadania, manifest i ideari:

http://www.juliovillacorta.com/candidato/Foro%20Babel/ley.htm  Foro Babel, manifest.

http://www.ciudadanos-cs.org/ Plana Web del Partit on hi apareix el seu programa.

http://www.juliovillacorta.com/candidato/Foro%20Babel/nuevo.htm Manifest del Foro Babel



Amb disculpes, Aleix