sábado, 31 de diciembre de 2011

El noi vergonyós


M'agradaria parlar-vos d'un noi, un noi molt vergonyós que a partir d'ara passarem a anomenar ''El Noi Vergonyós''. Realment podríem anomenar-lo de qualsevol manera, però posats a triar un nom millor posar-n'hi un que li escaigui i ja que, aquest noi si en res destaca és pel fet de ser extremadament vergonyós trobo del tot adient anomenar-lo El Noi Vergonyós. Cal aclarir que quan hom es refereix a aquest Noi aplicant-li l'epítet vergonyós intrínsecament lliga el subjecte agent (i alhora pacient) de la vergonya amb el Noi en qüestió. M'explico, no és que la seva manera d'actuar o de ser causi cap mena de repulsa en la gent que el veu, tot i que també podria ser així, la qüestió és que és molt vergonyós, passa molta vergonya i molt sovint. Tret d'això podria ben bé passar com una persona tant normal o tant anormal com la resta: El Noi Vergonyós menja, beu, excreta, tant sòlida com líquidament i dorm, En aquest ordre, sempre.

Us podeu preguntar: Com és que és tan vergonyós? Que potser va patir cap episodi traumàtic al llarg de la seva vida que va provocar-li aquest trastorn? I jo us podria respondre: no, va néixer així . El Noi Vergonyós sempre ha estat vergonyós, que no vol dir que sempre hagi estat ''El Noi vergonyós'' ja que aquest nom no és res més que una mera convenció entre vostè i jo que hem acordat fa tot just onze línies. Per veure els primers símptomes que evidencien aquest excés de vergonya ens hem de remuntar al seu naixement. Durant el seu part, o més ben dit el de la seva mare, ja va deixar mostres de fins on arribava el seu grau de vergonya. Tot i que el seu naixement es preveia ràpid i senzill, es va anar complicant degut a les seves reticències a sortir a l'exterior. Un cop la madrona va decidir que la mare ja havia dilatat el necessari perquè el menut pogués fer via cap al nou món El Noi Vergonyós va patir un atac de vergonya que el féu quedar-se en la intimitat del bressol matern, atrinxerat rere el cordó umbilical. Les raons que posteriorment va esgrimir eren que li feia vergonya que el veiessin despullat. Per aquesta mateixa raó no es d'estranyar que quan van obrir el ventre de la mare per poder extreure'l (finalment l'equip mèdic va decidir practicar una cesària) va costar gairebé mitja hora la seva extracció: el nadó s'aferrava desesperadament a la placenta com si li anés la vida que tot just acabava d'estrenar. Com que li feia vergonya plorar, a causa del seu problema sempre ha estat molt reticent a mostrar les seves emocions en públic, el metge li va haver d'etzibar una plantofada amb tal força que va dislocar-li la pelvis, revertint en una coixesa crònica.




Aquesta perpetu torbament de l'ànim va esdevenir un problema constant al llarg de la seva infantesa i va afectar-lo greument en les relacions socials. Òbviament no us estranyareu si us dic que mai ha tingut cap relació amorosa, ja sigui del seu sexe o de l'oposat, qualsevol persona per la que sentia la més mínima atracció acaba esdevenint víctima d'insults i vexacions per part d'aquest ésser vergonyós. Aquestes reaccions es deuen a que al llarg dels ha anat desenvolupant una espècie de

tàctica d'autodefensa. Quan sent cap tipus d'inclinació vers qualsevol persona és tal gran l'angoixa que li provoca el fet de que algú se n'adoni que respon actuant com actuaria amb aquells a qui odia: rebentant-los el tàbic nassal amb les cadires de l'escola, llençant-los excrements al menjar, pixant-se en les seves motxilles, amenaçant-los de mort amb la navalla suïssa que el seu pare va adquirir a Andorra per la compra d'un cartró de Winston... No van haver de passar gaires anys fins que la gent amb dos dits de front va acabar per allunyar-se d'ell. Primer van ser els companys de classe que van amotinar-se al poliesportiu fins que als professors no els va quedar altre remei que expulsar-lo de l'escola. Més tard va ser la seva família; els parents més llunyans van apartar-se'n ja de ben petit a causa dels reiterats insults i amenaces que proferia cada cop que els havia de fer un petó, els seus avis quan amb vuit anys va provocar-li un traumatisme cranioencefàlic a la seva pròpia àvia després de que ensenyés una fotografia seva de quan era un nadó a una veïna... Els seus pares van aguantar més, però a partir dels 19 anys van deixar de tenir-hi relació, l'única interacció que van acabar tenint amb el seu fill era deixar-li i recollir-li el menjar de l'habitació, d'on gairebé no sortia.

Tret d'aquests petits contratemps la vida d' El Noi Vergonyós ha transcorregut amb certa normalitat, un dia rere l'altre, puntual, la nit ha anat desplaçant el dia i ell s'ha dedicat a menjar, beure, excretar, tant sòlida com líquidament i dormir. En aquest ordre, sempre fins que ahir pel matí va patir una experiència colpidora.

No pot negar que ja feia dies que en el fons de la seva consciència ho sospitava, però com que no podia suportar la idea de que fos veritat així com aquests pensaments amenaçaven amb germinar ell els tallava de base dedicant-se a d'altres ocupacions. Personalment preferiria no haver de donar gaires detalls de com va tenir aquesta experiència, no voldria pecar de morbós, per això em limitaré a dir que va ocórrer després de dutxar-se, mentre s'eixugava davant del mirall. Va notar quelcom en la seva mirada i va ser aquesta fugaç brillantor el que va acabar de delatar-lo. Havent descobert el que acabava de descobrir li va resultar difícil reprimir els seus instints, la Ira apoderar-se d'ell, com si endossant cops de puny al mirall pogués evitar els pensament i sentiments trobats que li creuaven vertiginosament el cap. Per tal de calmar-se una mica es va decidir a recollir els trossos de vidre

ensangonats que havien quedat escampats per terra i a embenar-se la mà tal i com li havien ensenyat en aquell curs de primers auxilis que van fer a l'institut. Mentre recordava per on havia de fer els següent plecs de la gassa esterilitzada li va venir altre cop al cap l'experiència colpidora per la que acabava de passar, de la que momentàniament se n'havia oblidat. De sobte, com arriben les grans coses de la vida va prendre consciència de la veritable magnitud de la catàstrofe, del gran problema que suposava estar enamorat del seu penis.

Va recórrer el passadís entre el lavabo i la seva habitació diversos cops, més tard va vestir-se, ara ja essent conscient de al situació, se sentia anguniat davant la impàvida mirada del seu membre. Va seguir entre cinc i deu minuts amb el mateix recorregut, ja de petit havia aprés de les pel·lícules que caminar amunt i avall ajuda a pensar millor i a trobar la solució a situacions que es presenten, a priori, complicades. Però aquest no va ser el seu cas, tot i que ho va seguir intentant per un lapse de 3 hores més. Finalment va decidir deixar passar un temps prudencial, per aclarir-se més que res, i per més tard, depenent de com evolucionessin els fets, escollir una sortida per finar el problema.

No cal dir que sentia una immensa vergonya davant la hipotètica situació de que el seu penis pogués arribar a sospitar de que s'estava enamorant d'ell. Va deixar de masturbar-se i quan havia d'orinar ja mai mirava cap a baix, tot esforç per evitar cap possible topada era poc davant d'uns fets tant alarmants. Però com catàstrofe és indefiniblement ajornable i El Noi Vergonyós no tenia perquè ser una excepció, avui ha succeït l'inevitable, mentre s'estava posant els calçotets s'ha fregat la tita amb el dit gros de la mà i, erotitzat com estava d'ençà que no es masturbava, el seu membre s'ha alçat com un soldat cridat a batalla. Definitivament ella (o ell, mai l'hi ho havia preguntat) se n'havia adonat. És de suposar que no li havien passat per alt els estranys comportament de les últimes hores.

La sensació de vergonya ha anat posseint-lo des dels talons fins a la punta dels cabells (fent una el·lipsi espacial en la zona púbica) l'ha portat a brandar el ganivet per desossar que sa mare reserva per trinxar el xai al forn que cuina el dia de Sant Esteve. Ha dubtat un moment, no tenia clar si també estava enamorat dels seus genitals, però per acabar amb qualsevol problema que pogués sorgir posteriorment ha decidit tallar de soc arrel.
S'ha estirat la bossa escrotal per facilitar el pas del ganivet pels plecs epidèrmics d'aquella zona i amb un cop sec s'ha desfet de la collonada. Un cop recuperat del xoc de veure's sense ells ha prosseguit amb el seu objectiu principal. Al principi li ha costar força, el ganivet s'encallava a la uretra i la sang no li deixava endevinar gaire bé per on havia passat la fulla, de tal manera que s'ha fet mitja dotzena de talls abans no ha arribat a encertar en un tros on el ganivet ja havia obert camí.


Un cop ja ha tingut la seva amada entre les manes, encara trasbalsat per la immensa vergonya de veure els seus sentiments descoberts però amb la felicitat de poder sortir despullat al carrer sense pudor, s'ha dirigit al contenidor orgànic a llençar el que quedava del seu amor. Cal dir que no hi ha arribat,la coixesa crònica i una hemorràgia ho han impedit. Ara però viuen sols i eternament el seu amor, a dos metres sota terra, on ningú el veu i on la vergonya no arriba.

Aleix i Fèlix 2012.

miércoles, 21 de diciembre de 2011

Hi ha blogs molt millors que aquest.

 La vida és una eterna comparació (nota mental: mai més començaràs amb una afirmació). Aquesta capacitat de relacionar conceptes aparentment distants és una de les coses que ens separa dels animals i un dels recursos a partir del qual s'ha nodrit i es nodreix l'art. Però, per un moment, m'agradaria allunyar-me del fet artístic i parar-nos a pensar en la gran influència que produeix en la nostra vida -tant individual com col·lectiva- aquesta eterna dèria per comparar les coses.

Comparar sempre és subjectiu, pots comparar-ho tot amb tot, sempre trobaràs algun nexe entre dos conceptes aparentment a les antípodes i, per tant, sempre podràs comparar-ho amb coses (subjectivament) millors o (subjectivament) pitjors. Diuen que les comparacions són odioses, però jo ho rectificaria; odioses ho són les persones que les fan (i m'hi incloc), les comparacions en la seva gran majoria són una puta merda. Aquests macarrons estan bons però els de mon àvia són millors, aquest grup no està mal però hauries de sentir aquest altre, psee... és guapa però aquella d'allà està més bona... Aparquem per un moment -encara que sigui en zona verda, després ja el passarem a buscar- aquesta puta mania de fotre-li aigua al vi i valorem les coses en la seva justa mesura. Collons! Ja sé que el Ribera del Duero del '78* és millor que això que m'estic fotent però tampoc cal que mel posis al nivell del tetra-brick del Lidl.

Es compara, es compara molt, es compara massa i la majoria de cops se surt perdent. L'art no és una excepció, és més; l'art és el paradigma de la comparació. La tradició està allà i no la podem obviar, les influències hi són i no s'han d'obviar tampoc però, hem arribat a un punt que tenim una necessitat tant imperiosa d'agrupar i etiquetar els artistes i les obres que, sovint, en sortim escaldats.

Qualsevol artista en algun moment ha estat o és comparat amb algú però, hi ha un grup selecte -aquells a qui vulgarment anomenem genis- que per la seva qualitat desmesurada passen a ser el mirall amb qui la resta es compara. Uns d'ells són els Beatles. En el moment en que trenques radicalment amb tot allò que t'envolta i, a més, aquest canvi el mantens en una qualitat estable al llarg dels anys només et pots comparar amb tu mateix. Només pots veure les diferents etapes de la teva trajectòria i anar teixint els punts i les vores que apedacen la teva obra. Bé, només no...Sobretot ho hem de gaudir:



Em recorda als Beatles d'Abbey Road:



*És broma, consumiu sempre productes de la terra.

Aleix.

sábado, 17 de diciembre de 2011

El meu palau de paper.


Fa un cert temps que em vaig adonant que el 2 és un número màgic. A la pràctica i amb esforç podem acabar reduint-ho tot a 2, a dos contraris eternament i inexorablement oposats. Dialèctica i lluita de contraris, en això redueixo el món. Gràcies Karl.

Les coses especials són excepcions i l'art és allò més especial i excepcional que hi ha al món, com sinó en termes d'excepcionalitat podem entendre quelcom tan inútil? L'art, com tot, també és dual, però aquesta doble vessant no comporta necessàriament lluita de contraris. Les relacions que hom pot mantenir amb l'art són dos: Activa (com a creador) o passiva (com a espectador). En cap cas aquestes són dos posicions antitètiques (no estem parlant de contraris), si que estem parlant però de dos relacions jeràrquicament definides; el creador sempre estarà per sobre de l'espectador, no en un sentit intel·lectual ni moral ni merdes per l'estil, però si que en termes d'interdependència. Encara que no hi hagi espectador i seguirà havent-hi art però sense art no hi haurà espectador. Un art que necessiti d'espectadors deixarà de ser art de la mateixa manera en que un artista que necessita de públic deixa de ser artista. Com deia Oscar Wild l'art és inútil, i a més li afegiria que de la seva inutilitat viu i s'alimenta sense necessitat de ser aplaudit.

L'art és també un mirall de doble cara. L'art és el doble reflex de la bellesa cap a nosaltres i cap al món i, si com deia Maragall ''L'Art és la bellesa passada a través de l'home'' , l'art és un feix de llum que ens travessa il·luminant-nos a nosaltres i il·luminant el món. I en aquesta il·luminació interior és on volia arribar. Fins aquí tot el que he escrit són futurs ex-pensaments que se m'han abraonat mentre intentava parlar del que deixa l'art en nosaltres i sobre els quals d'aquí una setmana ja no em creuré res.

Des de fa uns mesos la meva font d'idees és el mai-no-prou-honorat Nacho Vegas i de la seva cançó Canción de Palacio #7 en surt aquesta. En aquesta cançó ens parla d'un palau de paper que s'ha construït amb moltes pàgines. El seu palau és la il·luminació interior que ens ofereix l'art. Un lloc íntim, privat, individual i intransferible, una habitació -a vegades austera i a voltes rococó-, un oasi de tranquil·litat o angoixa o felicitat, però al capdavall nostre i on, per molt fort que xiuli el vent o molt nerviosos estiguin els mercats, mai ens desnonaran i hi romandrem segurs. Perquè si les coses van maldades i el món no ens acompanya sempre podrem ''atrinxerar-nos aquí i, com qualsevol animal, ja sabrem el que hem de fer''.


http://www.youtube.com/watch?v=x51D8HcK1UU

Canción de Palacio #7, de l'àbum Canciones desde palacio.

Aleix.

viernes, 16 de diciembre de 2011

A les coses pel seu nom

 Avui s'ha sabut que Google Maps ha castellanitzat els noms de tots els carrers de Catalunya. Els senyors de Google han decidit que els nostres carrers eren massa provincians i no eren prou cosmopolites, per tant han cregut convenient transformar-los en carrers de veritat i oberts al món. M'agradaria prendre'm això com una anècdota i potser sí que és veritat que pateixo de l'hipocondrisme nacionalista i veig fantasmes per tot arreu, però resulta que quan ets a l' UCI un simple refredat et pot portar a l'altre barri i, essent un malalt crític com som, prefereixo obstruir les sales d'espera d'urgències abans que ens trobin freds i pàl·lids empudegant l'habitació. Segurament a la majoria de gent això li sembla un titular graciós per fer quatre riallades i per passar la tarda al twitter piulant coses gracioses. D'acord, està bé i l'humor sempre és sa, fa gràcia que fins i tot quan tenen problemes tècnics els espanyols tinguin el gust al cul (Vegis Juanito Martorell) però això ni és casual ni és nou. Deixant de banda que aquí és l'únic lloc on hi ha aquests problemes tècnics -encara no he sentit que als anglesos els hi hagin castellanitzat mai res- aquesta ofensiva d'homogenïtzació espanyola no la trobem només a Can Google. Fa un dies es va saber que l'ajuntament de Maó li canviaria el nom a la seva ciutat per la doble denominació Maó/Mahón -que irremeiablement acabarà esdevenint Mahón- i que Palma es passarà a dir Palma de Mallorca. Aquest fet em recorda al dels esclaus negres dels Estats Units que prenien el nom de la família que els comprava. Després de canviar-nos la història ara ens volen canviar en nom, i ells són ben conscients que en el moment en que deixes d'anomenar-te per que t'anomeni un altre signes formalment la teva desaparició o com a mínim la desaparició del que eres. Un canvi de nom només té raó de ser quan canvia la cosa anomenada, per tant, em començaria a preocupar. Hi ha una dita que diu que el nom no fa la cosa, això és cert, però igualment de cert és que el nom és el que li dona l'esperit i l'ànima. En el moment en que et canvien el nom t'estan esborrant segles. De segles en portem molts a l'esquena que ens legitimen, però en canvi per davant només en queden unes poques hores, les justes per aixecar-nos de terra i arrencar a córrer abans de que ens separin el cap del cos. El botxí ja està afilant la destral, serem a temps de fotre el camp abans d'esdevenir la Región Noreste?

Aleix.

lunes, 14 de noviembre de 2011

Les hablaré en español para que me entienda todo el mundo.


''La societat catalana és una societat bilingüe, és una tonteria* barallar-se per la llengua.''


Aquesta és una frase fàcil de sentir per algú que visqui als Països Catalans (cal aclarir que normalment és dita en castellà). Al metro, al bar i fins i tot (qui ho havia de dir!) a la universitat. Aquesta mentida, fruit de la colonització mental que viu el poble català , a còpia d'anar-se repetint ha acabat arrelant en el pensament col·lectiu. Però ell que realment volen dir és: ''Som una societat bilingüe, perquè ens hem de barallar per la llengua? Parlem espanyol, que así nos entiende todo el mundo.''

La societat catalana és una societat poruga, una societat acovardida, una societat acollonida, una societat anestesiada, una societat mentalment colonitzada... però no és una societat bilingüe ni ho serà mai. La raó és ben fàcil: Les societat no són bilingües, bilingües ho són les persones. Dues llengües no poden conviure eterna ni amistosament en una societat, una s'ha d'acabar imposant a l'altre, i s'imposa la més forta. Escric això sabent que sempre hi haurà qui estarà disposat a malinterpretar les paraules (una de les grandeses de la llengua és que amb la mateixa frase pots evocar pensaments totalment diferents), però que ningú pensi el que no és: jo també trobo que és una riquesa saber parlar dos llengües i qui brandi aquest argument de la riquesa intel·lectual per defensar la genuïnitat del castellà a terres catalanes ha de saber que està caient en la demagògia (deixant de banda que el qui l'acostuma a emprar és el més analfabet).

Ningú nega que l'anglès és la llengua natural d'Anglaterra ni que el castellà sigui la llengua natural de castellà però sembla que a la pobra Catalunya tothom té dret a fotre-li mà. La llengua de Catalunya és el Català i que per circumstàncies històriques una part significativa de la població tingui com a llengua materna el castellà no canvia ni un mil·límetre aquest fet. Que potser totes aquestes veus que s'alcen reclamant la castellanitat de la societat catalana diran el mateix quan d'aquí 50 anys l'àrab sigui la llengua materna de bona part de la població espanyola?

Tanmateix no sóc gaire amic de lamentacions i si el català desapareix no serà culpa d'Espanya, serà culpa d'un Poble que no haurà estat capaç d'estar a l'alçada de les circumstàncies. El problema no el tenim a Madrid, el tenim a casa. El tenim amb els colons inadaptats que es pixen en la nostra llengua, el tenim amb aquells que fan el joc a l'ocupant (Vegis Grup Godó, Conveniència y Unión con España), el tenim amb la immigració que no té puta idea del país on ha aterrat i sobretot (perquè si aquests primers són minoria, aquests si que són una decisiva majoria) el problema el tenim amb catalanets que de bona fe parlen español para que les entienda todo el mundo, per no tenir conflictes i per què els seu grau d'acomplexament i auto-odi els impedeix veure que sense ser-ne conscients estan matant la llengua.

L'immigrant inadaptat no parla català perquè no s'hi va veure obligat en el seu moment, perquè quan va arribar els catalanets anteriorment esmentats li van començar a parlar en espanyol (perquè ja se sap que parlar espanyol amb un morenet és de bona educació). Els que li fan el joc a l'ocupant ho fan perquè al seu costat no tenen ningú amb dignitat que els escupi a la cara (sempre parlo metafòricament) i que els faci sentir-se avergonyits de la seva baixesa moral. L'immigrant no té puta idea del país on ha aterrat perquè no s'ha trobat amb ningú que li digui: -Ei tu! Si,si tu! Vine aquí Jove pakistanès/magrebí/xinès/colombià/espanyol! T'he d'explicar una cosa... (Sobretot cal remarcar aquest silenci, va encaminat a crear una tensió dramàtica que ajudarà al jove pakistanès/magrebí/xinès/colombià/espanyol a entendre la gravetat de la situació) Acabes d'arribar a un País que té una llengua amenaçada de mort, si vols vols fer-te'l teu endavant, ningú sobra a la lluita, si el fem millor serà millor per tots, també per tu.

No hi ha res més trist que veure morir una llengua, una visió del món. Milions d'ulls arrancats que ja mai més seran capaços d'explicar la vida tal com la perceben i que es veuran limitats a recitar-la tal i com la narren d'altres ulls, els ulls dels seus botxins.



*En català correcte en diem n
iciesa, ximpleria, bajanada, fotesa però mai tonteria.


Aleix.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

Sexe,pornografia i erotisme

 Baltasar Gracian, escriptor del Segle d'Or castellà ja va advertir que ''Lo bueno, si breve, dos veces bueno'' i certament (tret de certes i notables excepcions) podríem dir que és cert. Aquesta màxima també la podem fer extensible a l'hora de parlar dels relats i altres gèneres menors de la prosa. Encara que, com tot, també té l'altre cantó de la moneda i depenent de què sigui el que ens trobem davant hauríem de servir-nos de la continuació: ''Y aun lo malo, si poco, no tan malo''.

El relat ha estat un gènere tradicionalment marginat i ridiculitzat, relegat a l'entreteniment infantil malgrat que autors de la talla de Kafka, Borges, Cortázar o Monzó hagin demostrat magistralment que poc o res ha envejar a la novel·la o la poesia. Des del meu punt de vista el relat és el format perfecte per fer aflorar les emocions. Allunyant-se de l'erudició o de la demostració tècnica d'altres gèneres (parlant sempre de manera general), el seu format ofereix tant al lector com a l'autor unes cotes de llibertat que sumades a la seva brevetat permeten la creació d'una atmosfera procliu a commoure. La seva brevetat permet que ho puguis llegir tot d'una tirada, i tot i que pugui semblar una bajanada, aquest fet ajuda a connectar de manera més intensa amb l'obra. El fet de que no hagin de ser necessàries les pauses entre lectura i lectura permeten acompanyar el text des del seu naixement fins la seva mort. Veure a algú néixer, fer-se gran i morir et crea un vincle amb ell, que no podràs tenir mai amb algú que veus a estones intermitents.

Si bé en la novel·la ens impacta allò que es diu i com és dit, en relat ens impacta allò que no es diu i com no és dit. És l'art del silenci, l'art d'amagar, l'art d'ennuvolar el text perquè sigui el lector qui el descobreixi entre la boira. Són precisament aquests obligats silencis (i a voltes no tant obligats) els qui deixen uns buits on el lector pot moure's, maniobrar i jugar amb el text a diferència d'altres formes literàries on les paraules li tracen un camí d'obligatori seguiment.

Finalment i per satisfer aquells qui han entrat aquí buscant pit i cuixa arrodoniré l'entrada amb un forçat símil (el que s'ha de fer perquè et llegeixin...). Comparar la novel·la i relat vindria a ser com comparar la pornografia i l'erotisme, el primer ens ho ensenya tot i és adequat per aquell qui vol veure, el segon ens ho fa intuir i fa les delícies d'aquells qui volen imaginar. Sortosament la vida és prou llarga com per gaudir del que ens ofereixen ambdós gèneres depenent del que ens vingui de gust segons el moment. I ara que cadascú decideixi si vol veure vídeos o llegir.

Aleix.

lunes, 24 de octubre de 2011

75% Aigua

Hilari Dossats Obach es lleva amb una frase clavada al cap: ''l'ésser humà és en un 75% aigua ''. No és casual, la costum de dormir amb la ràdio encesa li provoca sovint aquest tipus d'experiències. Mentre el seu conscient descansa el seu Jo-subconscient juga amb els sons proferits a través de les ones radiofòniques escollint aleatòriament una frase qualsevol. Aquesta frase recollida atzarosament per la seva part inconscient esdevé el full de ruta dels seus somnis i sovint, quan es desperta no és capaç d'endevinar si allò que vagament recorda pertany a les seves escapades oníriques o si realment forma part de la vida de veritat.

Quan s'alça del llit només té en ment anar al lavabo per tal de descarregar tots els líquids que no ha descarregat durant la nit (li va costar aprendre'n, però des dels disset anys que ja gairebé mai mulla els llençols). Finalment decideix no fer-ho encara, atès que l'erecció que té és tant potent que si s'atrevís a pixar en aquestes condicions podria desencadenar una catàstrofe urinària que, adormit com està, no es veu amb ganes d'arreglar. Així doncs, se'n va a prémer el botonet de la cafetera a l'espera de que s'escalfi i pugui prendre un cafè què el desperti una mica. Mentre desa el pot del sucre barrina sobre la manca d'idoneïtat de la mare natura a l'hora de fer alçar el seu membre quan més dòcil el necessita i la irritant flacciditat amb que es presenta en ocasions en les que no desitjaria altra cosa que lluir un bon màstil. No obstant, es consola a si mateix pensant en que encara ha tingut sort i no ha estat dotat amb una mida massa gran. Recollint aquests pensaments i amb una ràpida associació d'idees pensa en un tribu africana que va veure en un documental del 33 en que els mascles ostentaven orgullosos un Rècord Guiness entre les cames. tot i que - pensa – allà tampoc tenen vàters i no els hi cal apuntar.

Quan finalment es desinfla una mica l'assumpte i pot maniobrar amb unes mínimes condicions la mànega, s'apressa a recórrer el passadís que separa la cuina del lavabo esperonat per la intensa opressió que sent a la bufeta, que amenaça en descontrolar-se imminentment. S''abaixa parcialment els pantalons, el just per poder treure's el membre, tot encaixant la veta del pijama en el plec que formen els genitals a la base del seu penis. Amb les presses només aconsegueix que al pressió dels pantalons obstrueixi el pas del pipí provocant ràfegues de desigual força que l'impossibiliten d'apuntar correctament dins la tassa i que acaben per ruixar la tapa i esquitxant part del terra. Un cop ja ha pres les mides i s'ha acostumat a la força de la pixada, escull una posició còmode per poder seguir amb al micció:


El cos en un angle de quaranta-cinc graus respecte el terra, una mà subjectant la tita i l'altre repenjant-se sobre la paret frontal, el cap mirant cap a baix amb un plànol zenital des del qual pot seguir correcte i eficientment la paràbola formada per la seva líquida excreció, que a mesura que va sortint va deixant rere seu una sensació cada cop més alliberadora i plaent.

Aquesta acció s'allarga més que de costum i quan ja du més d'un minut s'ha de resituar perquè el braç ja no li arriba amb tanta facilitat a l'hora d'atansar-se a la paret. Ha de repetir diverses vegades més la mateixa operació en els minuts següents, finalment ja no arriba a repenjar-s'hi i opta per, fent tentines, mantenir-se dempeus sense cap altra recolzament que les seves mateixes cames. Com més estona segueix pixant més petit es va fent, com si estigués orinant-se a si mateix (no en el sentit de que el pipí caigui en la seva persona, sinó que el pipí és la seva persona). Quan ja porta més de tres quarts d'hora el raig ja no arriba per escolar-se dins del forat del vàter i va escampant-se pel terra entre els esforços del Sr. Hilari Dossats Obach per no trepitjar-lo. Quan finalment el raig esdevé rajolí per acabar essent goteta només queda un 25% del que era.

El que queda és el que podríem anomenar l'ànima, però com que aquesta qüestió no és gaire clara millor no incidir-hi en excés. El cas és que de dins d'aquesta barreja d'il·lusions, pors, creences pensaments, records i imatges que conformen el 25% restant en surt la seva Educació per netejar la tapa i tirar de la cadena.

Aleix.

domingo, 16 de octubre de 2011

Respecte, siusplau.

Sovint em trobo amb persones que consideren que totes les opinions en l'àmbit artístic i literari tenen el mateix valor, que els estudiants de lletres simplement parlem millor i potser tenim més arguments, però que la nostra opinió no és més vàlida que la de qualsevol altra persona sense cap formació humanística, perquè es tracta de disciplines subjectives sense cap tipus de paràmetre establert. Això, simplement, és fals, i em demostra el que ja podia intuïr: que el nostre sistema educatiu desvaloritza les lletres d'una manera tan bèstia que n'acaben sortint persones que, sense que se'ls remogui res, són capaces de faltar el respecte al coneixement de manera descarada i absurda, des d'una ignorància que espanta.
Tothom té dret a opinar, clar que sí, llibertat d'expressió, però no tothom posseeïx un criteri vàlid. El criteri s'aprèn, es forma, llegint, mirant, escoltant, contrastant, equivocant-se. Qui més esforç posi en això, més criteri desenvoluparà i més autoritat tindrà la seva opinió. Hem de ser consicents de les nostres limitacions i no pretendre que el que diguem sobre un àmbit del qual no en tenim ni idea contingui un mínim de valor o de veritat, i això també s'aplica a les lletres, i tant que sí. I en això consisteix el respecte al coneixement: en saber que hi ha gent molt més formada que tu amb una opinió que, de moment, conté molta més veritat que la teva. Paradoxalment, m'adono que els qui fem un esforç per conèixer som els qui més ens adonem que el que opinem, de moment, és insignificant, i que el saber que volem abarcar és tan enorme que difícilment arribarem a ser alguna cosa. Mentrestant, els savis tecnòcrates i científics (no tots, espero) s'atreveixen a afirmar amb total banalitat que la seva opinió sobre art i literatura val el mateix que la d'algun gran pensador, escriptor o artista, perquè són disciplines subjectives, i per tant menys rigoroses!
A un metge ningú el discuteix quan fa un diagnòstic, quan algú veu una radiografia no comença a dir a la babalà coses que ha sentit a la sala d'espera. En l'àmbit humanístic en canvi, tothom es veu amb cor de deixar anar qualsevol estupidesa emparant-se en la seva subjectivitat. Realment fa feredat l'alegria amb què gent sense fonaments es fot a valorar coses i amb mà justiciera pretén ser qui decideixi si allò val i no val la pena.
Visualitzem-ho amb un exemple: fa uns quants dies vaig mirar “Midnight in Paris”, del Woody Allen, i en vaig quedar encantadíssima, em va enamorar. No gaire després vaig llegir una crítica en un diari d'un home que afirmava que, en realitat, tota la desfilada d'artistes i pensadors importants que apareixen en la pel·lícula no aporten res a la trama, que la seva única funció és que els jovenets “intel·lectuals” que en tinguin un coneixement superflu quedin meravellats i exaltats. Què voleu que us digui, aquest crític tenia tota la raó del món, em vaig identificar al màxim amb aquests “jovenets”. L'home que va escriure això té una formació molt més àmplia que la meva i s'adona que el Woody Allen no va aprofitar aquests personatges, sinó que els va tractar de mode superficial. Com que jo no en sé prou no ho vaig apreciar, però en comptes de pensar que la meva opinió és igual de vàlida, espero arribar un dia a ser capaç de tenir un bagatge prou profund com per adonar-me'n. Això no és ser pedant, això és ser humil: repel·lent i estúpid és creure's amb una autoritat de judici al mateix nivell que algú que realment en sap. No és pedanteria, és respecte al coneixement.
Senyors, les disciplines de lletres no són exactes com les ciències naturals, econòmiques o les matemàtiques (de les quals podríem discutir, perquè també contenen un significatiu marge d'error), però sí igual de riguroses, serioses i importants. I de fet, és en la seva “inexactitud” on rau la seva grandesa. Sembla que tothom és igual de savi quan de les humanitats es tracta, i aquesta és una concepció producte, repeteixo, d'una educació que no inculca el respecte pels coneixements de lletres. 

 Marina (en gran part) i Aleix (aportació significativa i suport moral)

domingo, 9 de octubre de 2011

Ausencia

Habré de levantar la vasta vida
que aún ahora es tu espejo:
cada mañana habré de reconstruirla.
Desde que te alejaste,
cuántos lugares se han tornado vanos
y sin sentido, iguales
a luces en el día.
Tardes que fueron nicho de tu imagen,
músicas en que siempre me aguardabas,
palabras de aquel tiempo,
yo tendré que quebrarlas con mis manos.
¿En qué hondonada esconderé mi alma
para que no vea tu ausencia
que como un sol terrible, sin ocaso,
brilla definitiva y despiadada?
Tu ausencia me rodea
como la cuerda a la garganta,
el mar al que se hunde.

Jorge Luis Borges

De veritat, volia publicar un text en què l'analitzava vers per vers, però era tan avorrit i li restava tant d'encant....
Em limitaré a remarcar el seu missatge: un crit total de dolor que comença amb un to esperançador de força interior (“habré de levantar...” , “cada mañana habré de reconstruirla”) i acaba de manera absolutament devastadora (“tu ausencia me rodea/”como la cuerda a la garganta..”). El dolor irracionalment intens de la pèrdua acabant per destruir tot vestigi d'esperança.... És brutal i crec que connecta de manera sincera i perfecta amb tothom que alguna vegada hagi sentit quelcom similar. I quan dic tothom vull dir això, tothom, fins i tot aquells poc aficionats a la poesia. Borges utilitza un lèxic i estructures que estan a l'abast de qualsevol, i no per això la grandesa del poema és menys.
Només afegir que els miralls em fascinen quan apareixen en poesia: “Habré de levantar la vida que aún ahora és tu espejo” em fa pensar en mirar-se a mirall i no veure's a un mateix, sinó a la persona que tantíssim manca, i que forma part de nosaltres fins a tal punt que és el seu reflexe el que veiem, i no el nostre.
Aquest és, per mi, el clar exemple dels versos que cicatritzen i es tornen inherents en un mateix, acompanyant-lo al llarg del camí...


Marina

jueves, 6 de octubre de 2011

Sóc Radical

En aquesta vida m'han titllat molts cops de radical. Normalment (normalment no, sempre) m'ho han dit amb afany de desacreditar-me, de restar valor a les meves paraules. Un radical sempre diu barbaritats, és a dir que qualsevol cosa que digui estarà fora de lloc. Aquesta és una fal·làcia molt recurrent avui en dia, se'n diu reductio ad radicalum* i la podríem encabir dintre de les fal·làcies ad hominem.

Si fem un petit estudi sociològic pel carrer i preguntem a persones de qualsevol segment d'edat i posició social estic segur que més del 80% dirà que l'adjectiu radical desprèn connotacions negatives. Això no és d'estranyar, governs i mitjans (l'statu quo) ja s'ha encarregat de tergiversar el terme usant-lo per islamistes radicals, nacionalistes radicals (no tots clar, n'hi ha de bons), extrema esquerra radical (aquests ja són la hòstia de malvats)...

Si fem una gran feina de recerca d'aquestes que es feien abans de que existís Internet i busquem al Diccionari de l' Institut d'Estudis Catalans trobarem la definició de radical:

-Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes.

Si repassem la definició del DIEC podem constatar que per cap lloc apareix la paraula violència, ni terrorisme, ni còctel molotov. Llavors perquè ens entestem en desqualificar les idees aplicant-los el qualificatiu ''radical''? Si les ideologies radicals són dolentes, que passa amb el pacifisme radical? Déu tingui en gràcia al foll que ho intenti, podria morir en un etern bucle... quelcom així com buscar Google al Google.

Que hi ha de dolent i malvat en voler-ho canviar tot, especialment si està podrit? Els francesos i tot Occident es vanaglorien de la revolució de 1789, fet que va suposar un canvi de dalt a baix en l'estructura social. Ara que ja hem arribat al clímax del desenvolupament humà, al paradís de la igualtat, a la gran societat del coneixement i la ciència és de bojos intentar canviar-ho tot?

Doncs jo estic orgullós de que em titllin de radical, perquè si ser radical és mantenir-se ferm en les teves idees això és el que vull. Si ser radical és no abaixar-te els pantalons i parar el cul a la mínima que van maldades, vull pertànyer a aquest selecte grup que s'amarra als calçotets i no deixa que el membre d'altri l'enculi.

*No cal que ho busqueu a la viquipèdia, m'ho he inventat.

Aleix.

lunes, 3 de octubre de 2011

El Geni de Pau Vallvé

 Per tancar el gloriós mes de Setembre, el dia 30 vaig anar a un concert a l'Ateneu Arenyenc que podríem qualificar d'íntim. Tocava Pau Vallvé i l'acompanyava Maria Coma. La hipnotització que vaig sentir, la desconnexió sensorial, el sentir-me adduït pels ritmes i sons d'aquest geni no em va sorprendre. Sabia el que em trobaria i per això mateix encara em va torbar més el fet de veure'm superat per l'obra. Pau Vallvé és un geni i pel bé de la humanitat ho hauria de saber tothom. Ell no se'n considera, com la majoria de genis (segurament així sigui millor) però la capacitat que té d'emocionar, de trobar els acords i les paraules adequades, només està a l'abast de les persones més privilegiades.

Aquest tipus de persones amb una sensibilitat tant gran amb aquesta capacitat per veure els fils que uneixen les petites coses acostumen a viure amb l'amargor de saber que la resta del món no veu les evidències amb la clarividència amb que se'ls apareixen a ells. L'han assenyalat com el renovador de la poesia catalana i jo, com ell, ho trobo una comparació fora de lloc. Amb artistes d'aquest nivell hauríem de deixar per una vegada les comparacions de banda i parar-nos a assaborir i fruir de les seves meravelles sense ingerències externes. Gaudim de l'orgasme musical que representen les seves cançons, aprenguem amb les seves encertades lletres, que agafant les coses petites transcendeixen cap a pensaments inabastables per la resta de gent, que necessitem d'artistes com en Pau Vallvé perquè ens posin per escrit tot allò que sentim però que no som capaços d'expressar.

Segurament si mai llegeix això pensarà que sóc un borderline mitòman sense vida (encara està per demostrar que ho sigui), però tanmateix seguiré estant agraït a ell i a artistes com ell per pujar al món de les sensacions i tornar d'allà amb meravelles com aquesta:


Aleix.

sábado, 1 de octubre de 2011

In memoriam

Que mori algú banalment assassinat sempre em commou, més encara quan es tracta d’algú jove. Si aquesta mort representa una pèrdua cultural important, i si a més parlem de la cultura catalana, la que m’és més propera i de la qual me’n sento part, llavors el dolor em resulta més intens i noto que em toca de més a prop. Si hi afegim que la víctima és un poeta, algú de l’àmbit literari, no puc deixar de sentir que aquesta mort m’afecta prácticament com un afer personal.
M’agradaria que tota l’activitat de TV3 s’aturés durant uns minuts perquè algú, qualsevol amant de la literatura, alcés la veu en record i homenatge del Salvador Iborra, intentant conscienciar de la tragèdia absoluta que representa la mort d’un poeta, enmig d’un panorama d’absoluta desvalorització de la poesia, en què ni l’FNAC ni cap dels gegants suposats distribuïdors de cultura donen ni una oportunitat a la poesia. Sense faltar el respecte a ningú, trobo PATÈTIC que aixequi tanta cridòria a les terres de parla catalana la mort de l’Amy Winehouse i en canvi passi tan desaparcebuda la pèrdua d’un poeta autòcton.
No cal afegir res més. Estic trista i dolguda per la mort del Salvador Iborra.

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços…


Marina

martes, 27 de septiembre de 2011

Viu ràpid, Mor imbècil.


Històricament l'hora de menjar ha estat important en la nostra societat, era dels pocs moments del dia en que la família es podia reunir, es podia comunicar. A més, en aquesta terra està fortament arrelada la pràctica de la sobretaula, que sovint s'allarga més que el propi fet de menjar. La necessitat de menjar no és més que l'excusa per compartir, dialogar i riure en un context més distés, allunyat de l'atabalament de la resta d'ocupacions del dia.

D'un temps ençà s'ha popularitzat el terme del ''fast food'', en un principi referit als McDonalds i excelses merdes per l'estil, però ja extensible a Kebabs, Woks, menjars congelats i d'altres àpats semblants que destaquen per la seva rapidesa de preparació i ingesta. En aquesta entrada no vull defensar que mengeu 5 verdures o fruites al dia, a mi me la porta bastant fluixa amb que s'alimenti o es deixi d'alimentar cadascú. Bé, me la porta fluixa fins que al metro entra una foca que necessita 3 metres quadrats per maniobrar, però això no és el que m'ocupa avui. He tret el tema del menjar ràpid perquè és el paradigma de la societat en que vivim; la societat de la velocitat: menjar ràpid, informació ràpida, desplaçaments ràpids, oblit ràpid. Qualsevol informació triga tant en creuar el món com trigarà a oblidar-se, a perdre's en l'allau d'informacions.

En la teoria aquest societat de la informació només ens ha de comportar avantatges. En aquest món de tecnòcrates la equació fàcil que es fa és: +informació = gent + informada. Doncs no, la informació a dia d'avui no és més que una esquella que fa caminar el ramat cap a aquell prat o cap aquell altre. Les anàlisi són massa lentes, demanen massa esforç. Perquè plantejar-nos perquè el terratrèmol d'Haití de 2010 ( fa un any!) va afectar de la manera com va afectar? perquè no s'havien pres les mesures que s'havien de prendre? perquè és Haití el país més pobre del Carib? Doncs perquè no estem a temps de plantejar-nos-ho, ja tenim noves notícies, noves catàstrofes, noves barbàries que ens seran bombardejades durant una setmana i sobre les quals haurem de dir quatre tòpics tristos i carrinclons mentre et descongeles uns espaguetis de la sirena al microones.

Aleix.

sábado, 17 de septiembre de 2011

Una oda als cors trencats

Aquesta ha estat una setmana important dins de l'any més important de la meva vida (si més no del que porto). Entre d'altres fets importants, m'he començat a conèixer i paradoxalment no ho he fet a través de mi, sinó a través de l'art. De fet si no fos per això segurament ara no estaria escrivint aquí, i en conseqüència la vostra vida estaria una mica més buida. Per sort tenim l'art.

Una de les coses que vinc pensant últimament gira al voltant d'això: de (re)conèixer-se a través de l'art. Aquests pensaments van néixer arran d'una cançó d'un artista (agrairé eternament a qui em va fer obrir els ulls) amb el qual sempre havia estat reticent a donar-li una oportunitat. La cançó en qüestió és ''morir o matar'' 'de Nacho Vegas (vídeo inclòs!!), que tanca el cicle de ''Grans Obres que m'han canviat la vida aquest 2011'' iniciat per El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wild i Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Doncs això... Després de quedar fascinat per aquestes tres obres ( i d'altres que segueixen la mateixa línia) he començat a pensar i m'he adonat del magnetisme que sento per aquesta temàtica dels pecats i dels excessos. De l'artista en vull saber les misèries, els dolors,les pors, les fòbies, els actes més menyspreables... La felicitat ja la descobriré per mi mateix, no cal que ningú em vingui a dir lo maca que és la vida, lo bona que està la seva parella i com de blau és el cel avui. Jo vull sentir a parlar de la pudor, de plors, de drogues, de putes i de la mort... del mal; coses que no vull experimentar, però que vull conèixer (Segurament per això sempre he estat més de Lennon que de McCartney).

A vegades m'arriba a irritar la forma en que alguns artistes maquillen la realitat fent veure que vivim en un món d'unicorns i violetes, sembla que se'n riguin del seu públic: Veieu que maca que és la vida, vosaltres no la viureu mai. El que és clar és que per molt que algú t'expliqui com de feliç és o com de bé s'ho va passar tal dia mai podràs arribar a posar-te a la seva pell. L'ésser humà es troba incapacitat per reviure experiències plaents a través de paraules, pinzellades o acords, podrà acostar-se més o menys al que vol expressar l'artista, però mai arribarà a la seva plena identificació. Els mals en canvi si; ''Morir o Matar'' m'ha fet sentir un miserable, m'ha fet viure a la meva pell la crueltat que sovint tenen l'amor i la vida, on sovint l'única sortida passa per causar o patir dolor.

Gràcies a tots els artistes que heu transformat el dolor en art.

Nacho Vegas, Morir o Matar:

http://www.youtube.com/watch?v=ZW2w15rVhU8


Aleix.

viernes, 16 de septiembre de 2011

la poesia s'ha de llegir....

L'altre dia em vaig trobar escoltant dos dels meus poemes favorits musicats: una de les famoses divises de la Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons..”) i l'”Ausencia” de Jorge Luis Borges. El resultat va ser esgarrifós. Com pot ser que pel simple fet d'afegir-hi música, uns versos amb tantíssima càrrega artística i emocional, quedin tan buits? Buits, espatllats, mutilas. La poesia musicada se'm torna supèrflua, perd gran part del seu sentit. La recitació tampoc em convenç: en uns pocs segons, minuts com a molt, no es poden percebre totes les connotacions del llenguatge poètic, el seu poder suggestiu, així com tampoc crec que es pugui arribar a comprendre el seu missatge en profunditat. Per què? Doncs perquè, per mi, la recepció de poesia ha de consistir en un acte de reflexió. La poesia s'ha de llegir, de manera solitària, intrínseca, deixant que els versos aprofundeixin en un. L'hem de desxifrar, amb l'esforç que això comporta, perquè ens arribi en la seva màxima expressió.
Ni musicar-la ni recitar-la, en canvi, memoritzar-la sí: la música, quan la recordem, no ens diu ni de bon tros el mateix que quan l'escoltem. Un vers memoritzat, en canvi, només cal dur-lo a la nostra ment perquè tingui un efecte igual de devastador que quan el llegeixes. De la mateixa manera, també estic a favor de l'escriptura dels poemes que coneixem: Els versos cicatritzen dins nostre, i quan els escrivim sobre un paper, hi estem abocant molt de nosaltres mateixos, encara que no en siguem els autors.
És la meva subjectiva opinió.

Marina.

miércoles, 14 de septiembre de 2011

MANIFEST HUMANISTA

  1. Cal acabar amb l'obsessió productiva d'aquest món. Reflexionem, escrivim, gaudim de l'art i la bona literatura explotant al màxim la seva inutilitat pràctica. Això ens enriquirà molt més que els diners.
  2. Cal desenvolupar pensament crític: sense les humanitats, això és impossible. Adquirirem una consciència útil quan coneguem mínimament la història i les expressions artístiques de la humanitat.
  3. L'art, en totes les seves manifestacions, aconsegueix un efecte humanitzador, sensibilitzador, que ens converteix en més tolerants i és un medicament contra mentalitats tancades i intransigents.
  4. Cal explorar el poder revelador que l'art, de vegades, exerceix en el camí del propi autoconeixement.
  5. Apassionar-se és meravellós. El futur ens pot deparar pèrdues, frustracions i dolor. Però serà menys tràgic per a qui aconsegueixi trobar un refugi entre les pàgines d'un llibre.
  6. Sense l'humanisme no anem enlloc ni com a individus ni com a espècie; Cal il·luminar-se del passat per saber encarar el present tot intentat millorar el futur.
  7. L'art i el lliure pensament són el màxim exponent de la humanitat, són l'única cosa que fem per voluntat pròpia sense cap benefici tret del plaer de crear. El fet de crear no ens aporta res a nivell material, no obstant és present des dels inicis de la humanitat.
  8. El fet artístic és l'alter ego de la humanitat, on hi vessa les seves pors més profundes, els seus dolors més intensos, les seves majors alegries i tot allò que no sol expressar normalment. Només a través de les seves expressions artístiques podem copsar una imatge més fidedigna del que és l'ésser humà.
  9. Amb la creixent idiocràcia que governa el pensament majoritari Occidental, una reivindicació de l'humanisme és més necessària que mai. Amb la recent crisi econòmica hem pogut comprovar que les teories també fallen, i que els tecnòcrates són esclaus dels errors de les seves tècniques. Tot sovint intentem cercar explicacions teòriques a interrogants que només mirant enrere veiem que han anat passant generació rere generació.
  10. Hem d'entendre la humanitat com un organisme complet. En la societat moderna vivim tant a l'instant i és tan ràpida la circulació d'informació i notícies, que hem perdut la capacitat de valorar els tempos. Si el que va passar la setmana passada ja ens sembla llunyà, què pensarem del que va passar fa 10 segles? Els problemes vitals d'Homer són els mateixos que tenim en l'actualitat. Canvia l'atrezzo, els actors som els mateixos.

    Aleix i Marina.