Viu ràpid, Mor imbècil.

Històricament l'hora de menjar ha estat important en la nostra societat, era dels pocs moments del dia en que la família es podia reunir, es podia comunicar. A més, en aquesta terra està fortament arrelada la pràctica de la sobretaula, que sovint s'allarga més que el propi fet de menjar. La necessitat de menjar no és més que l'excusa per compartir, dialogar i riure en un context més distés, allunyat de l'atabalament de la resta d'ocupacions del dia.

D'un temps ençà s'ha popularitzat el terme del ''fast food'', en un principi referit als McDonalds i excelses merdes per l'estil, però ja extensible a Kebabs, Woks, menjars congelats i d'altres àpats semblants que destaquen per la seva rapidesa de preparació i ingesta. En aquesta entrada no vull defensar que mengeu 5 verdures o fruites al dia, a mi me la porta bastant fluixa amb que s'alimenti o es deixi d'alimentar cadascú. Bé, me la porta fluixa fins que al metro entra una foca que necessita 3 metres quadrats per maniobrar, però això no és el que m'ocupa avui. He tret el tema del menjar ràpid perquè és el paradigma de la societat en que vivim; la societat de la velocitat: menjar ràpid, informació ràpida, desplaçaments ràpids, oblit ràpid. Qualsevol informació triga tant en creuar el món com trigarà a oblidar-se, a perdre's en l'allau d'informacions.

En la teoria aquest societat de la informació només ens ha de comportar avantatges. En aquest món de tecnòcrates la equació fàcil que es fa és: +informació = gent + informada. Doncs no, la informació a dia d'avui no és més que una esquella que fa caminar el ramat cap a aquell prat o cap aquell altre. Les anàlisi són massa lentes, demanen massa esforç. Perquè plantejar-nos perquè el terratrèmol d'Haití de 2010 ( fa un any!) va afectar de la manera com va afectar? perquè no s'havien pres les mesures que s'havien de prendre? perquè és Haití el país més pobre del Carib? Doncs perquè no estem a temps de plantejar-nos-ho, ja tenim noves notícies, noves catàstrofes, noves barbàries que ens seran bombardejades durant una setmana i sobre les quals haurem de dir quatre tòpics tristos i carrinclons mentre et descongeles uns espaguetis de la sirena al microones.

Aleix.

Una oda als cors trencats

Aquesta ha estat una setmana important dins de l'any més important de la meva vida (si més no del que porto). Entre d'altres fets importants, m'he començat a conèixer i paradoxalment no ho he fet a través de mi, sinó a través de l'art. De fet si no fos per això segurament ara no estaria escrivint aquí, i en conseqüència la vostra vida estaria una mica més buida. Per sort tenim l'art.

Una de les coses que vinc pensant últimament gira al voltant d'això: de (re)conèixer-se a través de l'art. Aquests pensaments van néixer arran d'una cançó d'un artista (agrairé eternament a qui em va fer obrir els ulls) amb el qual sempre havia estat reticent a donar-li una oportunitat. La cançó en qüestió és ''morir o matar'' 'de Nacho Vegas (vídeo inclòs!!), que tanca el cicle de ''Grans Obres que m'han canviat la vida aquest 2011'' iniciat per El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wild i Les flors del mal de Charles Baudelaire.

Doncs això... Després de quedar fascinat per aquestes tres obres ( i d'altres que segueixen la mateixa línia) he començat a pensar i m'he adonat del magnetisme que sento per aquesta temàtica dels pecats i dels excessos. De l'artista en vull saber les misèries, els dolors,les pors, les fòbies, els actes més menyspreables... La felicitat ja la descobriré per mi mateix, no cal que ningú em vingui a dir lo maca que és la vida, lo bona que està la seva parella i com de blau és el cel avui. Jo vull sentir a parlar de la pudor, de plors, de drogues, de putes i de la mort... del mal; coses que no vull experimentar, però que vull conèixer (Segurament per això sempre he estat més de Lennon que de McCartney).

A vegades m'arriba a irritar la forma en que alguns artistes maquillen la realitat fent veure que vivim en un món d'unicorns i violetes, sembla que se'n riguin del seu públic: Veieu que maca que és la vida, vosaltres no la viureu mai. El que és clar és que per molt que algú t'expliqui com de feliç és o com de bé s'ho va passar tal dia mai podràs arribar a posar-te a la seva pell. L'ésser humà es troba incapacitat per reviure experiències plaents a través de paraules, pinzellades o acords, podrà acostar-se més o menys al que vol expressar l'artista, però mai arribarà a la seva plena identificació. Els mals en canvi si; ''Morir o Matar'' m'ha fet sentir un miserable, m'ha fet viure a la meva pell la crueltat que sovint tenen l'amor i la vida, on sovint l'única sortida passa per causar o patir dolor.

Gràcies a tots els artistes que heu transformat el dolor en art.

Nacho Vegas, Morir o Matar:

http://www.youtube.com/watch?v=ZW2w15rVhU8


Aleix.

la poesia s'ha de llegir....

L'altre dia em vaig trobar escoltant dos dels meus poemes favorits musicats: una de les famoses divises de la Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons..”) i l'”Ausencia” de Jorge Luis Borges. El resultat va ser esgarrifós. Com pot ser que pel simple fet d'afegir-hi música, uns versos amb tantíssima càrrega artística i emocional, quedin tan buits? Buits, espatllats, mutilas. La poesia musicada se'm torna supèrflua, perd gran part del seu sentit. La recitació tampoc em convenç: en uns pocs segons, minuts com a molt, no es poden percebre totes les connotacions del llenguatge poètic, el seu poder suggestiu, així com tampoc crec que es pugui arribar a comprendre el seu missatge en profunditat. Per què? Doncs perquè, per mi, la recepció de poesia ha de consistir en un acte de reflexió. La poesia s'ha de llegir, de manera solitària, intrínseca, deixant que els versos aprofundeixin en un. L'hem de desxifrar, amb l'esforç que això comporta, perquè ens arribi en la seva màxima expressió.

Ni musicar-la ni recitar-la, en canvi, memoritzar-la sí: la música, quan la recordem, no ens diu ni de bon tros el mateix que quan l'escoltem. Un vers memoritzat, en canvi, només cal dur-lo a la nostra ment perquè tingui un efecte igual de devastador que quan el llegeixes. De la mateixa manera, també estic a favor de l'escriptura dels poemes que coneixem: Els versos cicatritzen dins nostre, i quan els escrivim sobre un paper, hi estem abocant molt de nosaltres mateixos, encara que no en siguem els autors.

És la meva subjectiva opinió.

Marina.

MANIFEST HUMANISTA

1. Cal acabar amb l'obsessió productiva d'aquest món. Reflexionem, escrivim, gaudim de l'art i la bona literatura explotant al màxim la seva inutilitat pràctica. Això ens enriquirà molt més que els diners.
2. Cal desenvolupar pensament crític: sense les humanitats, això és impossible. Adquirirem una consciència útil quan coneguem mínimament la història i les expressions artístiques de la humanitat.
3. L'art, en totes les seves manifestacions, aconsegueix un efecte humanitzador, sensibilitzador, que ens converteix en més tolerants i és un medicament contra mentalitats tancades i intransigents.
4. Cal explorar el poder revelador que l'art, de vegades, exerceix en el camí del propi autoconeixement.
5. Apassionar-se és meravellós. El futur ens pot deparar pèrdues, frustracions i dolor. Però serà menys tràgic per a qui aconsegueixi trobar un refugi entre les pàgines d'un llibre.
6. Sense l'humanisme no anem enlloc ni com a individus ni com a espècie; Cal il·luminar-se del passat per saber encarar el present tot intentat millorar el futur.
7. L'art i el lliure pensament són el màxim exponent de la humanitat, són l'única cosa que fem per voluntat pròpia sense cap benefici tret del plaer de crear. El fet de crear no ens aporta res a nivell material, no obstant és present des dels inicis de la humanitat.
8. El fet artístic és l'alter ego de la humanitat, on hi vessa les seves pors més profundes, els seus dolors més intensos, les seves majors alegries i tot allò que no sol expressar normalment. Només a través de les seves expressions artístiques podem copsar una imatge més fidedigna del que és l'ésser humà.
9. Amb la creixent idiocràcia que governa el pensament majoritari Occidental, una reivindicació de l'humanisme és més necessària que mai. Amb la recent crisi econòmica hem pogut comprovar que les teories també fallen, i que els tecnòcrates són esclaus dels errors de les seves tècniques. Tot sovint intentem cercar explicacions teòriques a interrogants que només mirant enrere veiem que han anat passant generació rere generació.
10. Hem d'entendre la humanitat com un organisme complet. En la societat moderna vivim tant a l'instant i és tan ràpida la circulació d'informació i notícies, que hem perdut la capacitat de valorar els tempos. Si el que va passar la setmana passada ja ens sembla llunyà, què pensarem del que va passar fa 10 segles? Els problemes vitals d'Homer són els mateixos que tenim en l'actualitat. Canvia l'atrezzo, els actors som els mateixos.
    
    Aleix i Marina.