lunes, 14 de noviembre de 2011

Les hablaré en español para que me entienda todo el mundo.


''La societat catalana és una societat bilingüe, és una tonteria* barallar-se per la llengua.''


Aquesta és una frase fàcil de sentir per algú que visqui als Països Catalans (cal aclarir que normalment és dita en castellà). Al metro, al bar i fins i tot (qui ho havia de dir!) a la universitat. Aquesta mentida, fruit de la colonització mental que viu el poble català , a còpia d'anar-se repetint ha acabat arrelant en el pensament col·lectiu. Però ell que realment volen dir és: ''Som una societat bilingüe, perquè ens hem de barallar per la llengua? Parlem espanyol, que así nos entiende todo el mundo.''

La societat catalana és una societat poruga, una societat acovardida, una societat acollonida, una societat anestesiada, una societat mentalment colonitzada... però no és una societat bilingüe ni ho serà mai. La raó és ben fàcil: Les societat no són bilingües, bilingües ho són les persones. Dues llengües no poden conviure eterna ni amistosament en una societat, una s'ha d'acabar imposant a l'altre, i s'imposa la més forta. Escric això sabent que sempre hi haurà qui estarà disposat a malinterpretar les paraules (una de les grandeses de la llengua és que amb la mateixa frase pots evocar pensaments totalment diferents), però que ningú pensi el que no és: jo també trobo que és una riquesa saber parlar dos llengües i qui brandi aquest argument de la riquesa intel·lectual per defensar la genuïnitat del castellà a terres catalanes ha de saber que està caient en la demagògia (deixant de banda que el qui l'acostuma a emprar és el més analfabet).

Ningú nega que l'anglès és la llengua natural d'Anglaterra ni que el castellà sigui la llengua natural de castellà però sembla que a la pobra Catalunya tothom té dret a fotre-li mà. La llengua de Catalunya és el Català i que per circumstàncies històriques una part significativa de la població tingui com a llengua materna el castellà no canvia ni un mil·límetre aquest fet. Que potser totes aquestes veus que s'alcen reclamant la castellanitat de la societat catalana diran el mateix quan d'aquí 50 anys l'àrab sigui la llengua materna de bona part de la població espanyola?

Tanmateix no sóc gaire amic de lamentacions i si el català desapareix no serà culpa d'Espanya, serà culpa d'un Poble que no haurà estat capaç d'estar a l'alçada de les circumstàncies. El problema no el tenim a Madrid, el tenim a casa. El tenim amb els colons inadaptats que es pixen en la nostra llengua, el tenim amb aquells que fan el joc a l'ocupant (Vegis Grup Godó, Conveniència y Unión con España), el tenim amb la immigració que no té puta idea del país on ha aterrat i sobretot (perquè si aquests primers són minoria, aquests si que són una decisiva majoria) el problema el tenim amb catalanets que de bona fe parlen español para que les entienda todo el mundo, per no tenir conflictes i per què els seu grau d'acomplexament i auto-odi els impedeix veure que sense ser-ne conscients estan matant la llengua.

L'immigrant inadaptat no parla català perquè no s'hi va veure obligat en el seu moment, perquè quan va arribar els catalanets anteriorment esmentats li van començar a parlar en espanyol (perquè ja se sap que parlar espanyol amb un morenet és de bona educació). Els que li fan el joc a l'ocupant ho fan perquè al seu costat no tenen ningú amb dignitat que els escupi a la cara (sempre parlo metafòricament) i que els faci sentir-se avergonyits de la seva baixesa moral. L'immigrant no té puta idea del país on ha aterrat perquè no s'ha trobat amb ningú que li digui: -Ei tu! Si,si tu! Vine aquí Jove pakistanès/magrebí/xinès/colombià/espanyol! T'he d'explicar una cosa... (Sobretot cal remarcar aquest silenci, va encaminat a crear una tensió dramàtica que ajudarà al jove pakistanès/magrebí/xinès/colombià/espanyol a entendre la gravetat de la situació) Acabes d'arribar a un País que té una llengua amenaçada de mort, si vols vols fer-te'l teu endavant, ningú sobra a la lluita, si el fem millor serà millor per tots, també per tu.

No hi ha res més trist que veure morir una llengua, una visió del món. Milions d'ulls arrancats que ja mai més seran capaços d'explicar la vida tal com la perceben i que es veuran limitats a recitar-la tal i com la narren d'altres ulls, els ulls dels seus botxins.



*En català correcte en diem n
iciesa, ximpleria, bajanada, fotesa però mai tonteria.


Aleix.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

Sexe,pornografia i erotisme

 Baltasar Gracian, escriptor del Segle d'Or castellà ja va advertir que ''Lo bueno, si breve, dos veces bueno'' i certament (tret de certes i notables excepcions) podríem dir que és cert. Aquesta màxima també la podem fer extensible a l'hora de parlar dels relats i altres gèneres menors de la prosa. Encara que, com tot, també té l'altre cantó de la moneda i depenent de què sigui el que ens trobem davant hauríem de servir-nos de la continuació: ''Y aun lo malo, si poco, no tan malo''.

El relat ha estat un gènere tradicionalment marginat i ridiculitzat, relegat a l'entreteniment infantil malgrat que autors de la talla de Kafka, Borges, Cortázar o Monzó hagin demostrat magistralment que poc o res ha envejar a la novel·la o la poesia. Des del meu punt de vista el relat és el format perfecte per fer aflorar les emocions. Allunyant-se de l'erudició o de la demostració tècnica d'altres gèneres (parlant sempre de manera general), el seu format ofereix tant al lector com a l'autor unes cotes de llibertat que sumades a la seva brevetat permeten la creació d'una atmosfera procliu a commoure. La seva brevetat permet que ho puguis llegir tot d'una tirada, i tot i que pugui semblar una bajanada, aquest fet ajuda a connectar de manera més intensa amb l'obra. El fet de que no hagin de ser necessàries les pauses entre lectura i lectura permeten acompanyar el text des del seu naixement fins la seva mort. Veure a algú néixer, fer-se gran i morir et crea un vincle amb ell, que no podràs tenir mai amb algú que veus a estones intermitents.

Si bé en la novel·la ens impacta allò que es diu i com és dit, en relat ens impacta allò que no es diu i com no és dit. És l'art del silenci, l'art d'amagar, l'art d'ennuvolar el text perquè sigui el lector qui el descobreixi entre la boira. Són precisament aquests obligats silencis (i a voltes no tant obligats) els qui deixen uns buits on el lector pot moure's, maniobrar i jugar amb el text a diferència d'altres formes literàries on les paraules li tracen un camí d'obligatori seguiment.

Finalment i per satisfer aquells qui han entrat aquí buscant pit i cuixa arrodoniré l'entrada amb un forçat símil (el que s'ha de fer perquè et llegeixin...). Comparar la novel·la i relat vindria a ser com comparar la pornografia i l'erotisme, el primer ens ho ensenya tot i és adequat per aquell qui vol veure, el segon ens ho fa intuir i fa les delícies d'aquells qui volen imaginar. Sortosament la vida és prou llarga com per gaudir del que ens ofereixen ambdós gèneres depenent del que ens vingui de gust segons el moment. I ara que cadascú decideixi si vol veure vídeos o llegir.

Aleix.