Quan la música es fa poesia:

 Que les lletres de la majoria de les cançons són vomitives és un fet constatable. Que una part d'aquestes cançons amb lletres vomitives amaguen rere seu creadors amb alarmants dèficits mentals n'és un altre. Que hi han bons lletristes de cançons, en una proporció molt més minsa que els anteriors, també és un fet. Avui m'he despertat reivindicatiu i m'agradaria ajudar a un col·lectiu que ha estat totalment menyspreat, potser no tant com els gitanos, però a diferència d'aquests no s'ho mereixen. Estic parlant dels músics-poetes; de músics en les lletres dels quals hi trobem poesia (per si no havia quedat prou clar.

Interpel·lació al lector: Probablement aquest post se m'acabi anant de les mans i acabarà per no assemblar-se en res al que volia dir, però ho intentaré.

Els cantautors no són els nous poetes; hi ha cantautors bons, cantautors dolents i hi ha el Chivi. Però amb els poetes passa el mateix; n'hi ha de bons, de dolents i hi ha Pablo Neruda. Tradicionalment aquests dos grups s'han mantingut jeràrquicament diferenciats en una relació en que el cantautor s'ajupia i el poeta l'enculava; era indigne per la literatura que a allò se li pogués anomenar poesia. La música era la versió descafeïnada pel populatxo vulgar, el cantautors poetes frustrats i els poetes una elit intel·lectual només accessible per uns pocs. Vivim en una era en que tot es fusiona, es difumina i es desdibuixa, on les fronteres desapareixen i el món es converteix en un melting pot homogeni. Tot és així? No, els cantautors segueixen sent vistos com poetes frustrats i una lletra, en el moment en que passa a ser musicada, es converteix en un producte per analfabets funcionals incapaços de gastar el seu temps llegint versos i que necessiten una dosi, tractada adequadament perquè el seu cos la pugui assimilar, per una altra via. Però la realitat és tossuda (quina puta ràbia de frase) i resulta que apareix gent amb talent que els hi agrada cantar els seus versos amb una guitarra i els hi desmunta el tinglado de l'intel·lectualisme que dient: ''Nosaltres també esnifem poesia, però a voltes també ens mola punxar-nos-la pel turmell ''.

Aquest grup de cantautors (des del Pop fins al Rock passant pel Folk) amb algunes metàfores dignes de la millor literatura s'han hagut de veure menyspreats per gran part d'aquesta massa intelectualoïde pel simple fet de fer música, però trobem casos com els de Leonard Cohen o Nacho Vegas que tenen publicats poemaris, i llavors algú dubta en anomenar-los poetes? És només una qüestió de format? Perquè quan pugen a dalt d'un escenari aquestes mateixes lletres i aquestes mateixes imatges perden valor? En quin moment es degraden per passar a ser indignes de ser anomenades poesia? En aquest punt podríem entrar en l'etern debat de què és poesia (no, poesia no ets tu). La poesia com a valor o poesia com a gènere? Tanmateix això no és el que em preocupa avui. O si? No ho sé.

També cal dir que el populatxo ha ajudat a mantenir ben definida la línia entre poesia i succedanis elevant a la categoria de poeta el primer mònguer que aconseguia fer rimar una estrofa sencera o que els descobria l'antítesi petrarquista. Hi ha millors lletristes que altres però no per això són poetes; ni Sabina ni Serrat són poetes, deixeu de repetir-ho com un mantra. Al final això ha acabat esdevenint el conte de Pere i el Llop, tants poetes que havien de venir que al final quan el tenim davant no ens ho creiem.

Vull agrair a tots els Leonard Cohen, Nacho Vegas, Bob Dylan, Sr. Chinarro, Joan Miquel Oliver... que, en certa manera, han volgut donar la raó a Bécquer:

Podrà no haver-hi poetes, però sempre hi haurà poesia.

Aleix.