Per molt que hi pensés no era capaç de recordar en quin moment aquella capacitat seva (era un do, una habilitat o una paranoia?) havia deixat de formar part dels seus entreteniments per passar a ser el pilar central al voltant del qual girava tota la seva vida. A mesura que més practicava, millor i més fàcil se li feia i com més fàcil se li feia i millor li sortia més excitat estava per tornar-ho a intentar. Atrapat en aquest cercle viciós no va trigar en dominar perfectament aquesta capacitat -o li hauríem de dir do? O potser habilitat? O fins i tot paranoia?- de poder imaginar-se a la gent despullada.
Potser imaginar sona massa banal, el que ell feia anava molt més enllà d'imaginar, ell d'imaginar en feia un art. Com el perfumista que cerca matisos, acords i essències en cada olor i els conjuga tots ells per crear un cos perfectament harmònic, Ell, entreteixia una trama de fils fets a partir de la intangibilitat de les passions, les paraules no dites i els gestos avortats. Aquesta tècnica tenia més de psicoanalista que de voyeur. Despullava les persones despullant-les per dins. A partir de cada gest i moviment endevinava la seva forma d'actuar. Es formava la seva personalitat amb cada so proferit i no proferit, en cada mirada intuïa l'aura d'aquella persona i entaforava el fang de l'ànima en el cos que li correspongués segons les seves característiques.
Li encantava fer-ho amb dones, tret de la mera excitació física, li aportaven un plus d'excitació que no es podia comparar amb els homes. Intel·lectualment era molt més difícil copsar la seva essència, que es traduïa en una major dificultat per imaginar-se-les nues. Les seves sinuoses corbes, els seus tortuosos camins, cada plec i cada contorn era la plasmació del seu esperit, molt més hermètic i ocult que el dels homes. Per això mateix amb el que més gaudia era imaginant-se els pits, creant els pits. Ell fruïa com un poll en una rave esculpint les dos joies que deïfiquen la figura femenina. aquesta era la tasca més difícil, però alhora la més gratificant.
Hi havia els mugrons grans i rosats, que havia acabat etiquetant-los sota l'epítet ''galeta maria'' en contraposició amb els ''filipinos'' que eren petits i més foscos. Usualment els primers corresponien a dones extravertides i rialleres, la claror del mugró la marca el grau d'hipocresia que hi ha en aquesta aparent felicitat per voler agradar els altres; com més clar és el mugró més gran és la voluntat de la dona per voler semblar qui no és, demostra la capacitat per fingir la seva personalitat, és com si el mugró volgués mimetitzar-se entre la pell del pit de la mateixa manera que ho vol fer la dona en la societat. En canvi, com més fosc és menys li importa a aquella dona el que pugui pensar l'altra gent d'ella. D'altra banda, com més petit el mugró, més introvertides acostumen a ser ; en l'anàlisi previ les descobreix perquè acostumen a estar llegint o escoltant música amb el cap cot o escrutant el seu voltant amb mirada inquisitiva. En els seus anys d'experiència va acabar per creure que les grans dones tenen els mugrons petits. Els mugrons foscos, en canvi, són un mur amb el món exterior, per això cada cop que imaginava una dona amb mugrons foscos i petits marxava corrents; només pot correspondre a un geni maligne, a una sociòpata en potència. Tret dels mugrons hi havia molts altres factors a tenir en compte; la mida dels pits (que es corresponia amb els seus àmbits de coneixement), el tipus de depilació a la zona púbica (en base a traumes infantils)...Tot això ho va aprendre a base de molt esforç i temps. Finalment va aconseguir dominar l'art de conjugar ànima i cos, fet que revertia en una perfecció cada cop més palpable en les seves nues imaginacions.
Un dia com qualsevol altre -o no ben bé, ja que si fos un dia com qualsevol altre no en pararíem esment- Ell jeia al metro en els seients reservats a persones amb problemes de mobilitat. De sobte entre la tromba de gent que va pujar al vagó va poder distingir dues senyores grans que feien perillar el seu privilegiat seient. Ell va fer esforços per regirar-se dins del poc espai que li deixaven per maniobrar el noi amb gorra que jeia eixarrancat i la senyora obesa amb vel que l'oprimien més i més a cada fuetada que feia el metro en els canvis de via. Quan va acabar ja havia trobat la posició adient per poder girar el cap i evitar creuar la mirada amb una de les ancianes que tot just acabaven de pujar, de qui notava els ulls flagel·lant-lo des de la porta. Només li quedaven dues parades i li feia massa mandra passar-les dret, si no creuaven la mirada podia adduir que no se n'havia donat compte, salvant la seva honorabilitat ciutadana. Alhora s'intentava convèncer de que tampoc feia tant mal fet, fet i fet, no era l'únic que li hauria de deixar lloc... diluir la culpa sempre li resultava una bona estratègia. Tot just quan des de la megafonia anunciaven la seva parada va buscar la mirada de l'anciana i en un cop de celles traduïble per ''oh! Venerable anciana que roman dreta a propòsit de la mala educació d'aquest vagó, no me n'havia adonat que era aquí'', va oferir-li seient. La dona va agafar-lo pel colze i li va dir a cau d'orella:
-Jove,sabia que els homes educats tenen un penis que oscil·la entre els 19 i els 22 cm.? Els que no sou amables amb les persones grans la teniu petita. T'agrada la ciència ficció oi? És que tens fimosi.
Aleix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario