sábado, 31 de diciembre de 2011

El noi vergonyós


M'agradaria parlar-vos d'un noi, un noi molt vergonyós que a partir d'ara passarem a anomenar ''El Noi Vergonyós''. Realment podríem anomenar-lo de qualsevol manera, però posats a triar un nom millor posar-n'hi un que li escaigui i ja que, aquest noi si en res destaca és pel fet de ser extremadament vergonyós trobo del tot adient anomenar-lo El Noi Vergonyós. Cal aclarir que quan hom es refereix a aquest Noi aplicant-li l'epítet vergonyós intrínsecament lliga el subjecte agent (i alhora pacient) de la vergonya amb el Noi en qüestió. M'explico, no és que la seva manera d'actuar o de ser causi cap mena de repulsa en la gent que el veu, tot i que també podria ser així, la qüestió és que és molt vergonyós, passa molta vergonya i molt sovint. Tret d'això podria ben bé passar com una persona tant normal o tant anormal com la resta: El Noi Vergonyós menja, beu, excreta, tant sòlida com líquidament i dorm, En aquest ordre, sempre.

Us podeu preguntar: Com és que és tan vergonyós? Que potser va patir cap episodi traumàtic al llarg de la seva vida que va provocar-li aquest trastorn? I jo us podria respondre: no, va néixer així . El Noi Vergonyós sempre ha estat vergonyós, que no vol dir que sempre hagi estat ''El Noi vergonyós'' ja que aquest nom no és res més que una mera convenció entre vostè i jo que hem acordat fa tot just onze línies. Per veure els primers símptomes que evidencien aquest excés de vergonya ens hem de remuntar al seu naixement. Durant el seu part, o més ben dit el de la seva mare, ja va deixar mostres de fins on arribava el seu grau de vergonya. Tot i que el seu naixement es preveia ràpid i senzill, es va anar complicant degut a les seves reticències a sortir a l'exterior. Un cop la madrona va decidir que la mare ja havia dilatat el necessari perquè el menut pogués fer via cap al nou món El Noi Vergonyós va patir un atac de vergonya que el féu quedar-se en la intimitat del bressol matern, atrinxerat rere el cordó umbilical. Les raons que posteriorment va esgrimir eren que li feia vergonya que el veiessin despullat. Per aquesta mateixa raó no es d'estranyar que quan van obrir el ventre de la mare per poder extreure'l (finalment l'equip mèdic va decidir practicar una cesària) va costar gairebé mitja hora la seva extracció: el nadó s'aferrava desesperadament a la placenta com si li anés la vida que tot just acabava d'estrenar. Com que li feia vergonya plorar, a causa del seu problema sempre ha estat molt reticent a mostrar les seves emocions en públic, el metge li va haver d'etzibar una plantofada amb tal força que va dislocar-li la pelvis, revertint en una coixesa crònica.




Aquesta perpetu torbament de l'ànim va esdevenir un problema constant al llarg de la seva infantesa i va afectar-lo greument en les relacions socials. Òbviament no us estranyareu si us dic que mai ha tingut cap relació amorosa, ja sigui del seu sexe o de l'oposat, qualsevol persona per la que sentia la més mínima atracció acaba esdevenint víctima d'insults i vexacions per part d'aquest ésser vergonyós. Aquestes reaccions es deuen a que al llarg dels ha anat desenvolupant una espècie de

tàctica d'autodefensa. Quan sent cap tipus d'inclinació vers qualsevol persona és tal gran l'angoixa que li provoca el fet de que algú se n'adoni que respon actuant com actuaria amb aquells a qui odia: rebentant-los el tàbic nassal amb les cadires de l'escola, llençant-los excrements al menjar, pixant-se en les seves motxilles, amenaçant-los de mort amb la navalla suïssa que el seu pare va adquirir a Andorra per la compra d'un cartró de Winston... No van haver de passar gaires anys fins que la gent amb dos dits de front va acabar per allunyar-se d'ell. Primer van ser els companys de classe que van amotinar-se al poliesportiu fins que als professors no els va quedar altre remei que expulsar-lo de l'escola. Més tard va ser la seva família; els parents més llunyans van apartar-se'n ja de ben petit a causa dels reiterats insults i amenaces que proferia cada cop que els havia de fer un petó, els seus avis quan amb vuit anys va provocar-li un traumatisme cranioencefàlic a la seva pròpia àvia després de que ensenyés una fotografia seva de quan era un nadó a una veïna... Els seus pares van aguantar més, però a partir dels 19 anys van deixar de tenir-hi relació, l'única interacció que van acabar tenint amb el seu fill era deixar-li i recollir-li el menjar de l'habitació, d'on gairebé no sortia.

Tret d'aquests petits contratemps la vida d' El Noi Vergonyós ha transcorregut amb certa normalitat, un dia rere l'altre, puntual, la nit ha anat desplaçant el dia i ell s'ha dedicat a menjar, beure, excretar, tant sòlida com líquidament i dormir. En aquest ordre, sempre fins que ahir pel matí va patir una experiència colpidora.

No pot negar que ja feia dies que en el fons de la seva consciència ho sospitava, però com que no podia suportar la idea de que fos veritat així com aquests pensaments amenaçaven amb germinar ell els tallava de base dedicant-se a d'altres ocupacions. Personalment preferiria no haver de donar gaires detalls de com va tenir aquesta experiència, no voldria pecar de morbós, per això em limitaré a dir que va ocórrer després de dutxar-se, mentre s'eixugava davant del mirall. Va notar quelcom en la seva mirada i va ser aquesta fugaç brillantor el que va acabar de delatar-lo. Havent descobert el que acabava de descobrir li va resultar difícil reprimir els seus instints, la Ira apoderar-se d'ell, com si endossant cops de puny al mirall pogués evitar els pensament i sentiments trobats que li creuaven vertiginosament el cap. Per tal de calmar-se una mica es va decidir a recollir els trossos de vidre

ensangonats que havien quedat escampats per terra i a embenar-se la mà tal i com li havien ensenyat en aquell curs de primers auxilis que van fer a l'institut. Mentre recordava per on havia de fer els següent plecs de la gassa esterilitzada li va venir altre cop al cap l'experiència colpidora per la que acabava de passar, de la que momentàniament se n'havia oblidat. De sobte, com arriben les grans coses de la vida va prendre consciència de la veritable magnitud de la catàstrofe, del gran problema que suposava estar enamorat del seu penis.

Va recórrer el passadís entre el lavabo i la seva habitació diversos cops, més tard va vestir-se, ara ja essent conscient de al situació, se sentia anguniat davant la impàvida mirada del seu membre. Va seguir entre cinc i deu minuts amb el mateix recorregut, ja de petit havia aprés de les pel·lícules que caminar amunt i avall ajuda a pensar millor i a trobar la solució a situacions que es presenten, a priori, complicades. Però aquest no va ser el seu cas, tot i que ho va seguir intentant per un lapse de 3 hores més. Finalment va decidir deixar passar un temps prudencial, per aclarir-se més que res, i per més tard, depenent de com evolucionessin els fets, escollir una sortida per finar el problema.

No cal dir que sentia una immensa vergonya davant la hipotètica situació de que el seu penis pogués arribar a sospitar de que s'estava enamorant d'ell. Va deixar de masturbar-se i quan havia d'orinar ja mai mirava cap a baix, tot esforç per evitar cap possible topada era poc davant d'uns fets tant alarmants. Però com catàstrofe és indefiniblement ajornable i El Noi Vergonyós no tenia perquè ser una excepció, avui ha succeït l'inevitable, mentre s'estava posant els calçotets s'ha fregat la tita amb el dit gros de la mà i, erotitzat com estava d'ençà que no es masturbava, el seu membre s'ha alçat com un soldat cridat a batalla. Definitivament ella (o ell, mai l'hi ho havia preguntat) se n'havia adonat. És de suposar que no li havien passat per alt els estranys comportament de les últimes hores.

La sensació de vergonya ha anat posseint-lo des dels talons fins a la punta dels cabells (fent una el·lipsi espacial en la zona púbica) l'ha portat a brandar el ganivet per desossar que sa mare reserva per trinxar el xai al forn que cuina el dia de Sant Esteve. Ha dubtat un moment, no tenia clar si també estava enamorat dels seus genitals, però per acabar amb qualsevol problema que pogués sorgir posteriorment ha decidit tallar de soc arrel.
S'ha estirat la bossa escrotal per facilitar el pas del ganivet pels plecs epidèrmics d'aquella zona i amb un cop sec s'ha desfet de la collonada. Un cop recuperat del xoc de veure's sense ells ha prosseguit amb el seu objectiu principal. Al principi li ha costar força, el ganivet s'encallava a la uretra i la sang no li deixava endevinar gaire bé per on havia passat la fulla, de tal manera que s'ha fet mitja dotzena de talls abans no ha arribat a encertar en un tros on el ganivet ja havia obert camí.


Un cop ja ha tingut la seva amada entre les manes, encara trasbalsat per la immensa vergonya de veure els seus sentiments descoberts però amb la felicitat de poder sortir despullat al carrer sense pudor, s'ha dirigit al contenidor orgànic a llençar el que quedava del seu amor. Cal dir que no hi ha arribat,la coixesa crònica i una hemorràgia ho han impedit. Ara però viuen sols i eternament el seu amor, a dos metres sota terra, on ningú el veu i on la vergonya no arriba.

Aleix i Fèlix 2012.

miércoles, 21 de diciembre de 2011

Hi ha blogs molt millors que aquest.

 La vida és una eterna comparació (nota mental: mai més començaràs amb una afirmació). Aquesta capacitat de relacionar conceptes aparentment distants és una de les coses que ens separa dels animals i un dels recursos a partir del qual s'ha nodrit i es nodreix l'art. Però, per un moment, m'agradaria allunyar-me del fet artístic i parar-nos a pensar en la gran influència que produeix en la nostra vida -tant individual com col·lectiva- aquesta eterna dèria per comparar les coses.

Comparar sempre és subjectiu, pots comparar-ho tot amb tot, sempre trobaràs algun nexe entre dos conceptes aparentment a les antípodes i, per tant, sempre podràs comparar-ho amb coses (subjectivament) millors o (subjectivament) pitjors. Diuen que les comparacions són odioses, però jo ho rectificaria; odioses ho són les persones que les fan (i m'hi incloc), les comparacions en la seva gran majoria són una puta merda. Aquests macarrons estan bons però els de mon àvia són millors, aquest grup no està mal però hauries de sentir aquest altre, psee... és guapa però aquella d'allà està més bona... Aparquem per un moment -encara que sigui en zona verda, després ja el passarem a buscar- aquesta puta mania de fotre-li aigua al vi i valorem les coses en la seva justa mesura. Collons! Ja sé que el Ribera del Duero del '78* és millor que això que m'estic fotent però tampoc cal que mel posis al nivell del tetra-brick del Lidl.

Es compara, es compara molt, es compara massa i la majoria de cops se surt perdent. L'art no és una excepció, és més; l'art és el paradigma de la comparació. La tradició està allà i no la podem obviar, les influències hi són i no s'han d'obviar tampoc però, hem arribat a un punt que tenim una necessitat tant imperiosa d'agrupar i etiquetar els artistes i les obres que, sovint, en sortim escaldats.

Qualsevol artista en algun moment ha estat o és comparat amb algú però, hi ha un grup selecte -aquells a qui vulgarment anomenem genis- que per la seva qualitat desmesurada passen a ser el mirall amb qui la resta es compara. Uns d'ells són els Beatles. En el moment en que trenques radicalment amb tot allò que t'envolta i, a més, aquest canvi el mantens en una qualitat estable al llarg dels anys només et pots comparar amb tu mateix. Només pots veure les diferents etapes de la teva trajectòria i anar teixint els punts i les vores que apedacen la teva obra. Bé, només no...Sobretot ho hem de gaudir:



Em recorda als Beatles d'Abbey Road:



*És broma, consumiu sempre productes de la terra.

Aleix.

sábado, 17 de diciembre de 2011

El meu palau de paper.


Fa un cert temps que em vaig adonant que el 2 és un número màgic. A la pràctica i amb esforç podem acabar reduint-ho tot a 2, a dos contraris eternament i inexorablement oposats. Dialèctica i lluita de contraris, en això redueixo el món. Gràcies Karl.

Les coses especials són excepcions i l'art és allò més especial i excepcional que hi ha al món, com sinó en termes d'excepcionalitat podem entendre quelcom tan inútil? L'art, com tot, també és dual, però aquesta doble vessant no comporta necessàriament lluita de contraris. Les relacions que hom pot mantenir amb l'art són dos: Activa (com a creador) o passiva (com a espectador). En cap cas aquestes són dos posicions antitètiques (no estem parlant de contraris), si que estem parlant però de dos relacions jeràrquicament definides; el creador sempre estarà per sobre de l'espectador, no en un sentit intel·lectual ni moral ni merdes per l'estil, però si que en termes d'interdependència. Encara que no hi hagi espectador i seguirà havent-hi art però sense art no hi haurà espectador. Un art que necessiti d'espectadors deixarà de ser art de la mateixa manera en que un artista que necessita de públic deixa de ser artista. Com deia Oscar Wild l'art és inútil, i a més li afegiria que de la seva inutilitat viu i s'alimenta sense necessitat de ser aplaudit.

L'art és també un mirall de doble cara. L'art és el doble reflex de la bellesa cap a nosaltres i cap al món i, si com deia Maragall ''L'Art és la bellesa passada a través de l'home'' , l'art és un feix de llum que ens travessa il·luminant-nos a nosaltres i il·luminant el món. I en aquesta il·luminació interior és on volia arribar. Fins aquí tot el que he escrit són futurs ex-pensaments que se m'han abraonat mentre intentava parlar del que deixa l'art en nosaltres i sobre els quals d'aquí una setmana ja no em creuré res.

Des de fa uns mesos la meva font d'idees és el mai-no-prou-honorat Nacho Vegas i de la seva cançó Canción de Palacio #7 en surt aquesta. En aquesta cançó ens parla d'un palau de paper que s'ha construït amb moltes pàgines. El seu palau és la il·luminació interior que ens ofereix l'art. Un lloc íntim, privat, individual i intransferible, una habitació -a vegades austera i a voltes rococó-, un oasi de tranquil·litat o angoixa o felicitat, però al capdavall nostre i on, per molt fort que xiuli el vent o molt nerviosos estiguin els mercats, mai ens desnonaran i hi romandrem segurs. Perquè si les coses van maldades i el món no ens acompanya sempre podrem ''atrinxerar-nos aquí i, com qualsevol animal, ja sabrem el que hem de fer''.


http://www.youtube.com/watch?v=x51D8HcK1UU

Canción de Palacio #7, de l'àbum Canciones desde palacio.

Aleix.

viernes, 16 de diciembre de 2011

A les coses pel seu nom

 Avui s'ha sabut que Google Maps ha castellanitzat els noms de tots els carrers de Catalunya. Els senyors de Google han decidit que els nostres carrers eren massa provincians i no eren prou cosmopolites, per tant han cregut convenient transformar-los en carrers de veritat i oberts al món. M'agradaria prendre'm això com una anècdota i potser sí que és veritat que pateixo de l'hipocondrisme nacionalista i veig fantasmes per tot arreu, però resulta que quan ets a l' UCI un simple refredat et pot portar a l'altre barri i, essent un malalt crític com som, prefereixo obstruir les sales d'espera d'urgències abans que ens trobin freds i pàl·lids empudegant l'habitació. Segurament a la majoria de gent això li sembla un titular graciós per fer quatre riallades i per passar la tarda al twitter piulant coses gracioses. D'acord, està bé i l'humor sempre és sa, fa gràcia que fins i tot quan tenen problemes tècnics els espanyols tinguin el gust al cul (Vegis Juanito Martorell) però això ni és casual ni és nou. Deixant de banda que aquí és l'únic lloc on hi ha aquests problemes tècnics -encara no he sentit que als anglesos els hi hagin castellanitzat mai res- aquesta ofensiva d'homogenïtzació espanyola no la trobem només a Can Google. Fa un dies es va saber que l'ajuntament de Maó li canviaria el nom a la seva ciutat per la doble denominació Maó/Mahón -que irremeiablement acabarà esdevenint Mahón- i que Palma es passarà a dir Palma de Mallorca. Aquest fet em recorda al dels esclaus negres dels Estats Units que prenien el nom de la família que els comprava. Després de canviar-nos la història ara ens volen canviar en nom, i ells són ben conscients que en el moment en que deixes d'anomenar-te per que t'anomeni un altre signes formalment la teva desaparició o com a mínim la desaparició del que eres. Un canvi de nom només té raó de ser quan canvia la cosa anomenada, per tant, em començaria a preocupar. Hi ha una dita que diu que el nom no fa la cosa, això és cert, però igualment de cert és que el nom és el que li dona l'esperit i l'ànima. En el moment en que et canvien el nom t'estan esborrant segles. De segles en portem molts a l'esquena que ens legitimen, però en canvi per davant només en queden unes poques hores, les justes per aixecar-nos de terra i arrencar a córrer abans de que ens separin el cap del cos. El botxí ja està afilant la destral, serem a temps de fotre el camp abans d'esdevenir la Región Noreste?

Aleix.