Hi ha blogs molt millors que aquest.

 La vida és una eterna comparació (nota mental: mai més començaràs amb una afirmació). Aquesta capacitat de relacionar conceptes aparentment distants és una de les coses que ens separa dels animals i un dels recursos a partir del qual s'ha nodrit i es nodreix l'art. Però, per un moment, m'agradaria allunyar-me del fet artístic i parar-nos a pensar en la gran influència que produeix en la nostra vida -tant individual com col·lectiva- aquesta eterna dèria per comparar les coses.

Comparar sempre és subjectiu, pots comparar-ho tot amb tot, sempre trobaràs algun nexe entre dos conceptes aparentment a les antípodes i, per tant, sempre podràs comparar-ho amb coses (subjectivament) millors o (subjectivament) pitjors. Diuen que les comparacions són odioses, però jo ho rectificaria; odioses ho són les persones que les fan (i m'hi incloc), les comparacions en la seva gran majoria són una puta merda. Aquests macarrons estan bons però els de mon àvia són millors, aquest grup no està mal però hauries de sentir aquest altre, psee... és guapa però aquella d'allà està més bona... Aparquem per un moment -encara que sigui en zona verda, després ja el passarem a buscar- aquesta puta mania de fotre-li aigua al vi i valorem les coses en la seva justa mesura. Collons! Ja sé que el Ribera del Duero del '78* és millor que això que m'estic fotent però tampoc cal que mel posis al nivell del tetra-brick del Lidl.

Es compara, es compara molt, es compara massa i la majoria de cops se surt perdent. L'art no és una excepció, és més; l'art és el paradigma de la comparació. La tradició està allà i no la podem obviar, les influències hi són i no s'han d'obviar tampoc però, hem arribat a un punt que tenim una necessitat tant imperiosa d'agrupar i etiquetar els artistes i les obres que, sovint, en sortim escaldats.

Qualsevol artista en algun moment ha estat o és comparat amb algú però, hi ha un grup selecte -aquells a qui vulgarment anomenem genis- que per la seva qualitat desmesurada passen a ser el mirall amb qui la resta es compara. Uns d'ells són els Beatles. En el moment en que trenques radicalment amb tot allò que t'envolta i, a més, aquest canvi el mantens en una qualitat estable al llarg dels anys només et pots comparar amb tu mateix. Només pots veure les diferents etapes de la teva trajectòria i anar teixint els punts i les vores que apedacen la teva obra. Bé, només no...Sobretot ho hem de gaudir:

Em recorda als Beatles d'Abbey Road:

*És broma, consumiu sempre productes de la terra.

Aleix.