El meu palau de paper.

Fa un cert temps que em vaig adonant que el 2 és un número màgic. A la pràctica i amb esforç podem acabar reduint-ho tot a 2, a dos contraris eternament i inexorablement oposats. Dialèctica i lluita de contraris, en això redueixo el món. Gràcies Karl.

Les coses especials són excepcions i l'art és allò més especial i excepcional que hi ha al món, com sinó en termes d'excepcionalitat podem entendre quelcom tan inútil? L'art, com tot, també és dual, però aquesta doble vessant no comporta necessàriament lluita de contraris. Les relacions que hom pot mantenir amb l'art són dos: Activa (com a creador) o passiva (com a espectador). En cap cas aquestes són dos posicions antitètiques (no estem parlant de contraris), si que estem parlant però de dos relacions jeràrquicament definides; el creador sempre estarà per sobre de l'espectador, no en un sentit intel·lectual ni moral ni merdes per l'estil, però si que en termes d'interdependència. Encara que no hi hagi espectador i seguirà havent-hi art però sense art no hi haurà espectador. Un art que necessiti d'espectadors deixarà de ser art de la mateixa manera en que un artista que necessita de públic deixa de ser artista. Com deia Oscar Wild l'art és inútil, i a més li afegiria que de la seva inutilitat viu i s'alimenta sense necessitat de ser aplaudit.

L'art és també un mirall de doble cara. L'art és el doble reflex de la bellesa cap a nosaltres i cap al món i, si com deia Maragall ''L'Art és la bellesa passada a través de l'home'' , l'art és un feix de llum que ens travessa il·luminant-nos a nosaltres i il·luminant el món. I en aquesta il·luminació interior és on volia arribar. Fins aquí tot el que he escrit són futurs ex-pensaments que se m'han abraonat mentre intentava parlar del que deixa l'art en nosaltres i sobre els quals d'aquí una setmana ja no em creuré res.

Des de fa uns mesos la meva font d'idees és el mai-no-prou-honorat Nacho Vegas i de la seva cançó Canción de Palacio #7 en surt aquesta. En aquesta cançó ens parla d'un palau de paper que s'ha construït amb moltes pàgines. El seu palau és la il·luminació interior que ens ofereix l'art. Un lloc íntim, privat, individual i intransferible, una habitació -a vegades austera i a voltes rococó-, un oasi de tranquil·litat o angoixa o felicitat, però al capdavall nostre i on, per molt fort que xiuli el vent o molt nerviosos estiguin els mercats, mai ens desnonaran i hi romandrem segurs. Perquè si les coses van maldades i el món no ens acompanya sempre podrem ''atrinxerar-nos aquí i, com qualsevol animal, ja sabrem el que hem de fer''.

http://www.youtube.com/watch?v=x51D8HcK1UU

Canción de Palacio #7, de l'àbum Canciones desde palacio.

Aleix.