El meu cap girava dins de la rentadora i jo l’observava
mentre les llàgrimes lliscaven pausadament pel meu rostre. Vaig passar la mà
pel meu clatell i vaig continuar la carícia per aquell crani que m’esgarrifava
amb la seva perfecta suavitat, prova contundent de la meva calvície. En un
sentit estricte, el meu cap estava on sempre, però jo sentia que girava dins de
la rentadora perquè així ho feia el seu tret més característic i valuós: la
meva llarguíssima i espessa cabellera, brutalment mutilada feia tan sols uns
minuts. El telèfon de casa sonava, però no trobava l’esma per agafar-lo.
No
acabo d’entendre quina espècie d’inèrcia m’havia conduït a demanar-li al
perruquer que, siusplau, no escombrés ni llencés els meus cabells sinó que
me’ls guardés dins d’una bossa. Tampoc no entenc quin sentit tenia haver-los
posat a rentar com si d’una samarreta o d’unes calces es tractessin. El cas és
que, observant la meva cabellera girar i retorçar-se dins de la rentadora,
havia trobat el primer moment dels últims sis mesos per deixar la ment en blanc,
fins al punt d’ignorar completament la insistència del telèfon, que no parava
de sonar. Tan immersa en el no-res m’havia quedat que, quan vaig mirar el
rellotge, em vaig adonar que feia un quart d’hora que hauria d’haver arribat a
l’hospital per a una nova sessió de quimioteràpia. Ni per un moment vaig tenir
la temptació d’aixecar-me i intentar arribar a temps al Sant Pau, però aquest
pensament em va fer tornar a tocar de peus a terra: quimioteràpia, hospitals,
càncer... eren els únics mots que semblaven arribar a les meves orelles des de
feia exactament mig any. Vaig fer una segona ullada al rellotge i vaig saber
que el primer que faria el Marc quan entrés per la porta de casa seria córrer
preocupat a demanar-me per què no havia assistit a la maleïda cita
hospitalària. El telèfon sonava reiteradament i pel meu cap es va creuar la
imatge del meu xicot trucant incessantment, provant de localitzar-me per
obtenir una explicació. Aquesta imatge em va fer preguntar-me si potser el
millor seria agafar el telèfon. Mentre dubtava si aixecar-me o no, em vaig
adonar que pensar en el Marc em feia estremir: em semblava irreal que la nostra
relació, que havia començat amb la innocència de dos adolescents exaltats, s’hagués
enfortit més en sis mesos que en set anys sencers. D’això, la malaltia n’era estranyament
responsable, i puc afirmar que era l’única cosa que li podíem agrair. Vaig
continuar absorta davant de la rentadora, però ja sense la ment en blanc: el nus a la gola que m’ofegava havia
desembocat en llàgrimes que lliscaven pausadament pel meu rostre, suposo que a mode de resposta
profundament humana davant d’aquella malaltia irrefrenable i devastadora les
conseqüències properes de la qual se’m feien tan difícils d’acceptar. Preveient
que si no em movia de davant de la rentadora m’enfonsaria irremeiablement, em vaig decidir, d’una vegada per totes, a
aixecar-me per contestar l’irritant telèfon, quan em vaig adonar que ja havia
deixat de sonar. Malgrat tot, vaig acostar-me al fixe i vaig escoltar el missatge que algú hi havia
deixat. La veu que va sonar a l’altra banda m’era molt familiar:
- --
Fa
hores que intento localitzar-te i m’és impossible… Sento moltíssim comunicar-te
que el Marc s’ha mort. Ha començat a debilitar-se d’una manera molt ràpida i inesperada
i no hem tingut temps d’administrar-li l’última sessió de quimioteràpia….
La malaltia havia vençut finalment el
meu Marc i l’única cosa que vaig tenir esma per fer va ser tornar davant de la
rentadora, treure-hi la meva cabellera de dins, col·locar-la sobre la meva faldilla
i acariciar-la estúpidament. Jo havia previst que el fet de quedar-me calba fos
una mena d’acte de generositat i comprensió que esperava que a ell li arranqués
un somriure. Tanmateix, ara em semblava un gest buit o, com a molt, algun tipus
d’homenatge pòstum.
Marina
Marina