.

El meu cap girava dins de la rentadora i jo l’observava mentre les llàgrimes lliscaven pausadament pel meu rostre. Vaig passar la mà pel meu clatell i vaig continuar la carícia per aquell crani que m’esgarrifava amb la seva perfecta suavitat, prova contundent de la meva calvície. En un sentit estricte, el meu cap estava on sempre, però jo sentia que girava dins de la rentadora perquè així ho feia el seu tret més característic i valuós: la meva llarguíssima i espessa cabellera, brutalment mutilada feia tan sols uns minuts. El telèfon de casa sonava, però no trobava l’esma per agafar-lo.

            No acabo d’entendre quina espècie d’inèrcia m’havia conduït a demanar-li al perruquer que, siusplau, no escombrés ni llencés els meus cabells sinó que me’ls guardés dins d’una bossa. Tampoc no entenc quin sentit tenia haver-los posat a rentar com si d’una samarreta o d’unes calces es tractessin. El cas és que, observant la meva cabellera girar i retorçar-se dins de la rentadora, havia trobat el primer moment dels últims sis mesos per deixar la ment en blanc, fins al punt d’ignorar completament la insistència del telèfon, que no parava de sonar. Tan immersa en el no-res m’havia quedat que, quan vaig mirar el rellotge, em vaig adonar que feia un quart d’hora que hauria d’haver arribat a l’hospital per a una nova sessió de quimioteràpia. Ni per un moment vaig tenir la temptació d’aixecar-me i intentar arribar a temps al Sant Pau, però aquest pensament em va fer tornar a tocar de peus a terra: quimioteràpia, hospitals, càncer... eren els únics mots que semblaven arribar a les meves orelles des de feia exactament mig any. Vaig fer una segona ullada al rellotge i vaig saber que el primer que faria el Marc quan entrés per la porta de casa seria córrer preocupat a demanar-me per què no havia assistit a la maleïda cita hospitalària. El telèfon sonava reiteradament i pel meu cap es va creuar la imatge del meu xicot trucant incessantment, provant de localitzar-me per obtenir una explicació. Aquesta imatge em va fer preguntar-me si potser el millor seria agafar el telèfon. Mentre dubtava si aixecar-me o no, em vaig adonar que pensar en el Marc em feia estremir: em semblava irreal que la nostra relació, que havia començat amb la innocència de dos adolescents exaltats, s’hagués enfortit més en sis mesos que en set anys sencers. D’això, la malaltia n’era estranyament responsable, i puc afirmar que era l’única cosa que li podíem agrair. Vaig continuar absorta davant de la rentadora, però ja sense la ment en blanc:  el nus a la gola que m’ofegava havia desembocat en llàgrimes que lliscaven  pausadament  pel meu rostre, suposo que a mode de resposta profundament humana davant d’aquella malaltia irrefrenable i devastadora les conseqüències properes de la qual se’m feien tan difícils d’acceptar. Preveient que si no em movia de davant de la rentadora m’enfonsaria irremeiablement,  em vaig decidir, d’una vegada per totes, a aixecar-me per contestar l’irritant telèfon, quan em vaig adonar que ja havia deixat de sonar. Malgrat tot, vaig acostar-me al fixe  i vaig escoltar el missatge que algú hi havia deixat. La veu que va sonar a l’altra banda m’era molt familiar:

-        --  Fa hores que intento localitzar-te i m’és impossible… Sento moltíssim comunicar-te que el Marc s’ha mort. Ha començat a debilitar-se d’una manera molt ràpida i inesperada i no hem tingut temps d’administrar-li l’última sessió de quimioteràpia….

La malaltia havia vençut finalment el meu Marc i l’única cosa que vaig tenir esma per fer va ser tornar davant de la rentadora, treure-hi la meva cabellera de dins, col·locar-la sobre la meva faldilla i acariciar-la estúpidament. Jo havia previst que el fet de quedar-me calba fos una mena d’acte de generositat i comprensió que esperava que a ell li arranqués un somriure. Tanmateix, ara em semblava un gest buit o, com a molt, algun tipus d’homenatge pòstum.

Marina

Dime que me quieres.

 Quan va haver-se acomiadat de les seves amigues va esperar a que el semàfor es dignés a cedir-li el pas, a Barcelona i en ple hivern els semàfors es fan molt llargs. Èbria, duia els braços creuats per sota d'uns pits que el vent glaçat s'encarregava de modelar. La faldilla, de tan curta, no voleiava. Els peus repicaven a terra i una mirada arrugada feia entendre que no volia servesa bier, amigo. De braços creuats, èbria, esperant un dels llargs semàfors de l'hivern barceloní va considerar oportú anar caminant fins a casa. Si bé era cert que feia fred, també ho era que li feia mandra haver d'esperar el metro envoltada de guiris alcoholitzats regalimant saliva i vòmit. A més, l'aire fresc no li aniria malament, començava a sentir-se marejada i una passejada li ajudaria a rebaixar el globus.

Va emprendre la marxa, va encendre's una cigarreta i va treure el mòbil. Ningú li havia parlat i va llençar la cigarreta perquè les dues primeres pipades li havien regirat l'estomac. Aquí i allà apareixien figures borroses, com ella, espectres anònims, ventafocs que s'havien saltat allò acordat i havien perdut la màgia i, a cada cantonada prostitutes brasileres amb sorpresa entre les cames. Però ella no en feia cas, avançava capcota mirant l'enrajolat, i el clavegueram, i les boques d'incendi, i un escarabat, si almenys s'hagués endut els auriculars... Però els podria haver perdut, sempre que surt perd alguna cosa. Recorda aquell dia que va perdre la virginitat a uns lavabos. De fet no ho recordava.

Encaboriada no va atendre que la cridaven des de darrera, quan els crits se li van fer audibles va girar-se. Era un home amb corbata i va decidir alleugerir el pas. L'home no semblava voler-se quedar endarrerit i la va emular. En pocs segons ambdós corrien carrer enllà, ara no hi havien ventafocs, ni espectres, ni prostitutes brasileres. Finalment l'home amb corbata la va engrapar pel colze i la va atreure cap a ell, feia olor a alcohol i a tabac i si ensumava molt fort, molt fort li semblava que feia olor a cocaïna. Va debatre's entre si cridar o suplicar-li però finalment va decidir colpejar-lo als testicles amb el genoll i marxar corrents. Així només va aconseguir excitar-lo més, amb un sorprenent sprint la va tornar a atrapar i aquest cop la va encarar contra la paret.

Ella sentia la rajola freda contra la galta i una cosa calenta entre les cuixes, va cridar però seguidament una mà va tapar-li la boca, va regirar-se per escapar-se però la va estampar amb més força contra la paret. L'home amb corbata l'anava grapejant i les seves mans anaven trobant el camí a la seva carn. Ella anava rebent fuetades gelades; ara al coll, ara als pits, ara l'entrecuix. D'una forta estrebada va esquinçar-li les mitges. Ella era un peix fora de l'aigua, els seus espasmes sobtats no van fructificar i de sobte va sentir una fiblada úter enllà. La galta que tenia encastada contra la paret va desplaçar-se cap amunt i va tornar a baixar per tornar a pujar, i tornar a baixar. La mà ja no li tapava la boca, i ella ja no cridava. Va deixar de fer força, va girar-se, va saltar sobre aquell home amb corbata i va enllaçar-li les cames al voltant de la cintura. Va alçar el cap i li va dir:

-Mira'm als ulls i diga'm que m'estimes.

Aleix.

Un simulacre de vida

El cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. I no podia ésser d’una altra manera, em vaig dir a mi mateix: la situació havia arribat a un punt massa insostenible i irreversible. El cap del meu amant passava pel procés de centrifugació mentre jo l’observava girar frenètic, com si estigués viu. Vaig asseure-m’hi al davant i vaig començar a parlar amb la intenció de mantenir-hi una última conversa, a mode de rèquiem: com aquells llargs vespres plens de retrets en diversos cafès de la ciutat. I em vaig posar a articular paraules però, com ara em sembla evident, el cap del meu amant no va contestar. Perquè l’Albert era ben mort, perquè un cap separat del seu cos ha d’estar necessàriament mort. “El que li faltava a la seva mare”, vaig pensar, recordant els diversos disgustos que l’Albert m’havia explicat que havia patit la pobra dona: la mort d’una germana en plena infantesa, els maltractaments d’un marit autoritari i, més recentment, el fet de descobrir que el seu únic fill, l’empresari i pare de família del qui tant s’enorgullia,  feia el salt a la seva dona des de feia mesos i, el que era pitjor, el seu amant era un home sense estudis ni diners i molt més jove que ell. Aquest home sóc jo i he d’aclarir que la meva condició de pobre i post-adolescent no resultava tan traumàtica ni preocupant per la mare del meu amant com el fet que les seves relacions extramatrimonials no fossin correctament heterosexuals. Per la part que em toca, el més traumàtic va succeir aquell vespre, tan sols unes setmanes abans, quan, en ple acte sexual il·lícit al llit de matrimoni del meu amant, vam escoltar la porta de casa tancar-se mentre la digníssima esposa de l’Albert deia a algú a l’altra banda del telèfon mòbil: “Ja veus, es cancel·la la missa i ningú avisa...  Quina manca de serietat! Quina pèrdua de temps!”. No m’entretindré a detallar com es va produir el desastre i només afegiré que, des d’aquella mateixa nit, l’Albert va passar de viure a una casa amb jardí al barri amb més classe de la ciutat a haver d’adaptar-se a les incomoditats del meu minúscul pis de lloguer. Exactament el mateix pis on el cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. Exactament el mateix pis on jo havia posat els peus feia uns minuts i on, sorprenentment, havia trobat el cadàver de l’Albert amb una nota al costat que deia, simplement: 

“Estimat, perdona’m. Ni jo puc amb aquest sentiment de culpa, ni tu et mereixes arrossegar les penes d’un covard 25 anys més gran que tu. Que siguis molt feliç.”

L’Albert s’havia suïcidat i jo li havia tallat el cap maldestrament (era la meva primera experiència decapitant algú) i l’havia ficat dins de la rentadora per mantenir-hi una última conversa. Dins de la rentadora l’Albert es movia, el seu cabell ballava i en alguns moments quasi semblava que parpellejava.

 Quan la rentadora es va aturar vaig intuir que de res serviria jugar a fer simulacres de vida amb les parts del cos mort de l’Albert. 

Marina

Afusellaments

Un calurós vespre d’estiu la meva àvia m’explica que, abans que ella nasqués, el meu besavi va estar casat c amb una altra dona, que va ser cruelment afusellada durant la guerra. Amb prou feines si puc reflectir ni un bri del que va passar, però el relat que la meva àvia recorda és el següent: una tarda, a un petit poble de Sevilla, uns quants homes irrompen a la llar familiar del meu besavi (ell no hi és), assalten la seva dona, que està cuinant, i se l’emporten davant de la mirada perplexa i preocupada dels seus fills petits. La pugen  a un carro i, tot que no li diuen res, ella intueix el seu destí i diu, cridant, que siusplau es facin càrrec dels seus fills. Uns minuts després és assassinada sense absolutament cap motiu. Pocs anys més tard, el meu besavi es casa amb la meva besàvia, que cuida dels fills del matrimoni anterior del seu marit i té tres nenes més, entre les quals es troba la meva àvia.

D’aquesta història hi ha dos punts que em sembla important destacar: en primer lloc, em resulta inquietant saber que, si no fos per aquell afusellament injust i salvatge, el meu besavi mai s’hauria casat amb la meva besàvia i per tant jo avui no estaria viva. És un atzar cruel i rotund que em posa la pell de gallina. En segon lloc, trobo molt interessant el fet que, per més que ho he preguntat, ni la meva àvia ni la meva mare saben de quin bàndol eren els assassins d’ aquella dona. A la meva  àvia li sona que van ser els franquistes, mentre que me mare diu que li sembla que la meva besàvia havia dit algun cop que havien estat els republicans. En tot cas, cap de les dues ho sap, i tampoc no els importa. El meu besavi, malgrat que assassinessin la seva dona, mai va transmetre als seus fills un discurs d’odi cap a un o altre bàndol, fins al punt de restar totalment d’importància aquest factor. D’alguna manera, i sense conèixer del tot bé les circumstàncies, penso que això el dignifica. 

Marina

La Corrida

 Ja es tancaven les portes i la gent encara no havia acabat de pujar al tren, el darwinisme moral havia deixat entrar als més fills de puta i a les iaies -sense ànims de que aquests dos termes puguin semblar antagònics- mentre la gent normal maleïa no haver tret els colzes. A l'interior un jove equatorià contaminava l'aire amb sons tribals d'elevat contingut sexual que emanaven del seu telèfon mòbil. Les àvies miraven de reüll, els encorbatats passaven la plana del ''20 minutos'' i el més agosarat s'atrevia a rebufar.

En aquell moment un jove va descapbussar-se del llibre que estava llegint i va clavar al coll del jove equatorià el llapis amb el qual subratllava les parts que trobava més interessants del llibre que llegia. A aquest acte va seguir-lo un cop de puny que va esmicolar-li el tàbic nassal i uns entusiasmats ''oléé'' del públic. El jove equatorià sagnava abundantment pel coll i pel nas, semblava desorientat, però s'arrapava al mòbil com qui s'arrapa a la vida. El jove del llibre el va agafar fermament pels testicles fent-lo xisclar com un animal -altrament, com què hauria de xisclar?-. Excitat per aquells sons primitius, a cada aforisme que recitava aquella veu metàl·lica els jove del llibre feia una volta més amb el canell de la mà que tenia engrapada aquella bossa escrotal. En pocs ''oye mami'' aquells testicles van declarar-se unilateralment independents del pubis que un dia havia fet d'istme d'aquella península.

El jove equatorià va caure de quatre potes i ,quan tot just els seus genolls repicaven a terra, va trobar-se unes Vans jugant a partir-li les costelles. Un cop trencats aquells barrots van anar a trobar-se amb el fetge, que va rebre amb espasmes aquella visita inesperada. Durant tota l'acció el públic cridava, bramava follament, embogia endut per cada crepitar d'ossos, emulava contra l'aire els moviments del jove del llibre sense preocupar-se per la sang que esquitxava tot el vagó fent un gran Pollock. Als seus ulls s'hi podien llegir uns versos plens d'odi, un odi atàvic que s'atiava a cada bram que proferia aquell aparell. El mòbil intentava salvar-se de la massacre nadant entre un mar de sang, babes i vòmit quan el jove del llibre va arreplegar-lo.

Després d'arrancar-li els pantalons a aquella massa de carn ensangonada va entaforar-li l'aparell per l'esfínter. Com que la cavitat es resistia a deixar-lo passar va haver de fer ús de tota la seva força. El so diví de l'espetec d'aquell recte esquinçant-se contrastava amb la música infernal que quedava esmorteïda còlon enllà.

El jove del llibre va deixar-se endur pels crits i va voler regalar una última imatge a l'afició; va treure's les claus de la butxaca, i per la part serrada va tallar les orelles al jove equatorià. El públic esclatava de joia mentre per megafonia s'anunciava la darrera estació i dos encorbatats treien el jove del llibre, que brandava un exemplar de Crim i Càstig , ''a hombros'' i per la porta gran.

Aleix.

Electroshock

Electroshock, amb pinces, perquè no mori: 

El dia en que na Catalina -una dona malcasada- va demanar-li a son Senyor si, siusplau, podia quedar-se una part del seu sou per comprar joguines i altres distraccions als seus fills -un del seu malmarit-, el Senyor va decidir que allò ja passava de taca d'oli, que ultrapassava tota mesura dels seus drets maritals i que, massa paciència havia tingut permetent els vanitosos desitjos de Catalina. Per tant, sota la seva constitució sagrada de pare de família, i esperonat per alguns dels seus amics, va decidir que Catalina no sortís mai de casa. Va recloure-la a la cuina i fins va prohibir-li veure els seus fills.

Els dos infants van rebre la notícia amb diferent acceptació; el bastard va rebre un disgust de mort però el fill del malmarit, certament amb reticències, va acceptar la decisió del pare. El problema que se'ls hi va presentar va ser el d'encaminar per altres camins tota aquella quantitat d'amor filial que retenien als seus cossos i que no trobava sortida. Passada la primera rebequeria van intentar guanyar-se l'estima del pare, però aquest era tan terc a les manyagueries dels dos infants que finalment van dimitir de la seva esperança en fer-lo canviar de parer.

Per un cert temps es van entretenir i van veure's filialment realitzats adorant a un inventat Déu de la pluja, implorant que aquesta fos fina, van idolatrar místicament a un peix i a un cove, a les dues minyones de la casa: L'Olympia i la Ramoneta... Certament els nens ho van intentar de totes les maneres però tan aviat com sentien els plors de la mare des de la cuina que se'ls passava la fal·lera de les falses estimes i desitjaven fervorosament el caliu matern. Van adorar-se que tot el coratge que havien posat en joc per tal de superar la situació no servia de res, que la diferència entre totes aquelles falses adoracions i la mare era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Van arribar al convenciment que els hi calia trobar una substituta de mare, quelcom que, sense que la memòria de na Catalina en patís, pogués fer-ne de semblança.

Van recórrer la casa de dalt a baix, buscant vells records de la mare: peces de roba, perfums, fotografies de quan era jove, rica -i una mica plena, val a dir-. Entre els dos germans varen fer amb fang del jardí una figura femenina i la van vestir i ornar amb totes aquelles velles peces de l amare que van trobar. Satisfets se'n van anar a dormir.

A mitjanit els va despertar certa remor a la cambra, una figura semblant a la de Catalina els va allitar i besar al front, era la figura de fang. No se'n podrien avenir quan la nova mare els hi va començar a explicar quant els havia trobat a faltar. Qualsevol que tingui notícia d'aquest prodigi es preguntaria d'on podia treure l'aire i la llengua per parlar, d'on treia les articulacions essent una figura de fang. Però vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d'importància que ni val la pena amoïnar-s'hi.

Al matí següent van anar corrents a explicar-ho al pare que, rient-se'n ostentosament, els va dir que havien sortit igual de beneits i ingenus que sa mare, que tot allò eren quimeres i il·lusions de dos eixelebrats. Els nens no van replicar, perquè ja sabien que la justícia sempre s'obre camí, i esperaven que, tard o d'hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.

I mireu si anaven poc errats que a la nit següent va despertar-los la veu de la mare. Van escoltar el pare i els seus amics -tots alcoholitzats- fent gresca al menjador. La mare va agafar els nens i va fugir de puntetes de casa. El pare en sentir-ho va enfurismar-se molt, més tard els va amenaçar, tot seguit els va dir que sense ell no podrien viure i finalment va acceptar -amb llàgrimes als ulls- que mai més no dubtaria de la paraula dels seus fills.

Entre tots van construir una casa al costat de la del pare, separada per un jardí ben maco. Damunt la porta hi van pintar: ''No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho''.

Basat en ''Rapall'' de Pere Calders a ''Cròniques de la veritat oculta''

Aleix.