lunes, 5 de noviembre de 2012

Català i castellà

Llegeixo aquest matí, al Vilaweb, un article de l’Andreu Barnils (http://www.vilaweb.cat/mailobert/4052114/revolta-xarnegos-ii.html) en què l’autor, després d’emetre unes opinions sobre els xarnegos amb què coincideixo plenament, es posiciona a favor d’ “abandonar el castellà per passar a l’anglès” en el context d’una Catalunya independent.
Jo no tinc una opinió contundent respecte a si el castellà hauria d’ésser o no ésser cooficial: és una qüestió que m’omple de dubtes i que cal debatre àmpliament. Tanmateix, sí que tinc un posicionament clar respecte a l’actitud individual que em sembla més sensata: independentment de l’estatus oficial del castellà, trobo inimaginable “abandonar-lo” o no transmetre’l als meus fills. Per què, què vol dir, exactament, “abandonar el castellà”?  Abandonar Cervantes, Lope, Góngora, Machado o Delibes? És més: abandonar Cortázar o Borges i tants d’altres que no són espanyols? És més: abandonar Laforet, Mendoza (i, més recentment, Sánchez-Piñol), escriptors catalans que han escrit en castellà? Què significa abandonar una llengua?
Em sembla meravellós i necessari que l’anglès es potenciï com a eina de comunicació internacional i, insisteixo, no sé quina seria la fórmula ideal dins d’una Catalunya independent per tal que així fos. Però no puc entendre com algú pot suggerir que cal privar-nos d’un patrimoni tan ric com la llengua castellana. En un paràgraf de l’article, el senyor Barnils simula un futur diàleg en què un pare diu al seu fill que “aprendre a parlar bé l'anglès és més útil que aprendre a parlar bé el castellà.” I, ei, de debò, em sembla terrorífic: és la “utilitat” o no utilitat d’una llengua allò que mesura si l’hem d’aprendre o no? Doncs jo crec que no, perquè considero una llengua és molt més que un instrument de comunicació que és millor segons els milions de parlants que tingui: també existeix la vessant expressiva de les paraules, el codi mental diferent que estableix cada llengua en la ment de les persones que la parlen, la força i qualitat de la seva tradició literària (que, en el cas del castellà és molt important) i, segurament, moltíssimes coses més.
Per tot això, insisteixo en què no puc entendre com algú que ha après i coneix el castellà (o qualsevol llengua!) pot rebutjar-lo, i no només això, sinó que pensa desaprofitar aquesta riquesa de cara a la futura educació dels seus fills. El senyor Barnils fa alguna referència a l’”holocaust català” del qual som néts, però a mi m’agradaria que tingués en compte que les llengües no tenen la culpa de les ànsies d’imposar-la d’alguns dels seus parlants: conèixer una llengua a la perfecció, qualsevol, és un patrimoni riquíssim. Un cop siguem independents, trobo que hauríem de pensar que aquells que pretenien acabar amb el català no només no ho han aconseguit sinó que, a més, ens han regalat un altre patrimoni fantàstic que hauríem de valorar en comptes de negar.


Marina

sábado, 3 de noviembre de 2012

Diria: consciència de mi

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.

Joan Fuster