miércoles, 12 de diciembre de 2012

Homenatge a una biblioteca


“La pàtria és la infància”, deia l’altre dia Joan Margarit a “Els matins”. I ahir, quan en un atac de curiositat vaig voler tornar a posar els peus a la secció infantil de la biblioteca Tecla Sala, vaig haver d’admetre interiorment que Margarit (potser només en part) tenia raó.
La millor idea que va poder tenir mai el meu pare va ser portar-me un dia, quan tot just tenia vuit anys, a la biblioteca que acabaven d’inaugurar al costat de casa. Encara porto al moneder  aquell carnet que em van fer el primer dia, amb la meva foto de nena desdentada. I encara ahir, quan passejava entre els prestatges de la secció infantil, vaig poder trobar alguns dels llibres que m’havien apassionat de petita. El ritual sempre era el mateix: cada dissabte al matí anàvem a la Tecla, jo m’enduia un o dos llibres i tornava els que ja havia acabat. Em van posar la Tecla davant dels ulls en el millor moment possible, quan tot just havia llegit els primers llibres infantils i tenia molta set  d’aquella nova i feliç afició. A la Tecla vaig descobrir Harry Potter, Dickens, Dahl, els germans Grimm i tots aquells llibres apassionants del Vaixell de Vapor que em feien sentir innocentment orgullosa per haver-los devorat i entès encara que fossin recomanats per nens de 12 anys i jo en tingués 9 o 10. Amb el pas del temps, he vist créixer els bibliotecaris al mateix temps que jo creixia, he abandonat la secció infantil i m’he aficionat a les exposicions d’art, que de petita ignorava. Avui en dia, la biblioteca de la Pompeu s’ha convertit en la biblioteca de l’estrés mentre que la Tecla és la biblioteca del plaer. A la Tecla trobo allò que no hi ha manera de trobar a casa meva (i que sigui així per molts anys!): silenci i solitud. La Tecla és un espai perfecte, amb aquells racons en què pots seure a un petit sofà envoltat de prestatgeries plenes de llibres. És perfecta fins i tot amb la placa cutre de l’entrada que commemora la visita del rei (què ha de fer un tio que no sap parlar a la nostra Tecla?).
Una biblioteca te la fas teva quan portes freqüentant-la ininterropudament des de poc després d’aprendre a llegir. I si la pàtria és la infància i la infància són llibres, és fàcil que quan t’has fet gran entenguis que una vida sense curiositat per la cultura és una vida coixa. “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”, deia Montserrat Roig. Bé, podem canviar “política” per “vital” i dir que la Tecla Sala ha tingut (i encara té) un paper fonamental en el fet que aquesta afirmació, per mi, sigui una premissa indiscutible.

Marina

lunes, 5 de noviembre de 2012

Català i castellà

Llegeixo aquest matí, al Vilaweb, un article de l’Andreu Barnils (http://www.vilaweb.cat/mailobert/4052114/revolta-xarnegos-ii.html) en què l’autor, després d’emetre unes opinions sobre els xarnegos amb què coincideixo plenament, es posiciona a favor d’ “abandonar el castellà per passar a l’anglès” en el context d’una Catalunya independent.
Jo no tinc una opinió contundent respecte a si el castellà hauria d’ésser o no ésser cooficial: és una qüestió que m’omple de dubtes i que cal debatre àmpliament. Tanmateix, sí que tinc un posicionament clar respecte a l’actitud individual que em sembla més sensata: independentment de l’estatus oficial del castellà, trobo inimaginable “abandonar-lo” o no transmetre’l als meus fills. Per què, què vol dir, exactament, “abandonar el castellà”?  Abandonar Cervantes, Lope, Góngora, Machado o Delibes? És més: abandonar Cortázar o Borges i tants d’altres que no són espanyols? És més: abandonar Laforet, Mendoza (i, més recentment, Sánchez-Piñol), escriptors catalans que han escrit en castellà? Què significa abandonar una llengua?
Em sembla meravellós i necessari que l’anglès es potenciï com a eina de comunicació internacional i, insisteixo, no sé quina seria la fórmula ideal dins d’una Catalunya independent per tal que així fos. Però no puc entendre com algú pot suggerir que cal privar-nos d’un patrimoni tan ric com la llengua castellana. En un paràgraf de l’article, el senyor Barnils simula un futur diàleg en què un pare diu al seu fill que “aprendre a parlar bé l'anglès és més útil que aprendre a parlar bé el castellà.” I, ei, de debò, em sembla terrorífic: és la “utilitat” o no utilitat d’una llengua allò que mesura si l’hem d’aprendre o no? Doncs jo crec que no, perquè considero una llengua és molt més que un instrument de comunicació que és millor segons els milions de parlants que tingui: també existeix la vessant expressiva de les paraules, el codi mental diferent que estableix cada llengua en la ment de les persones que la parlen, la força i qualitat de la seva tradició literària (que, en el cas del castellà és molt important) i, segurament, moltíssimes coses més.
Per tot això, insisteixo en què no puc entendre com algú que ha après i coneix el castellà (o qualsevol llengua!) pot rebutjar-lo, i no només això, sinó que pensa desaprofitar aquesta riquesa de cara a la futura educació dels seus fills. El senyor Barnils fa alguna referència a l’”holocaust català” del qual som néts, però a mi m’agradaria que tingués en compte que les llengües no tenen la culpa de les ànsies d’imposar-la d’alguns dels seus parlants: conèixer una llengua a la perfecció, qualsevol, és un patrimoni riquíssim. Un cop siguem independents, trobo que hauríem de pensar que aquells que pretenien acabar amb el català no només no ho han aconseguit sinó que, a més, ens han regalat un altre patrimoni fantàstic que hauríem de valorar en comptes de negar.


Marina

sábado, 3 de noviembre de 2012

Diria: consciència de mi

Diria: consciència de mi entre tantes forces,
camí per a l'entera quantitat del misteri,
maniobra de blat profundament sobtant-me,
mur on respon la meua paraula poderosa.
Diria encara: auxili, i afrau, i pac, i vela.
I a penes si m'hauria acostat a la dolça
pronunciació del teu cos meritíssim

És el món, el meu món. Te'l prenc sortós, te'l creue.
He esdevingut, davant sa gran mercé serena,
llarg ofici només de pluja i violència,
i allotjament de signes que contenen l'aurora,
he esdevingut origen de tu, de besos àcids:
sols origen de tu, oh descoberta amplària!
Estés al teu costat com un torrent immòbil,
veig penedir-se el sud. des de les dents desitge.
Veig un any sota un cànter. Tu, freqüent predomini!
I veig un cavall tendre inscrit al cim dels valsos.
De moment cosa, cos; ivori sense data!
Amb la sang que s'avança, quina salut hi trobe!
Quina possessió d'atzars, en reunir-te!
He amat d'altres maneres, potser amb més paisatges,
potser més inclinat a lleialtat o a vores.
Però tan estremit el volum de la boca,
ni amb aquesta disposta notícia terrestre,
ni confós amb l'amor, ni cercant-ne la mida,
mai no havia obtingut un lloc, un terme dòcil.

Comences on jo crec, on jo m'aparte amb lliris.
Els teus peus s'hi recolzen. Transcorre contra límits,
contra el vast estupor, transcorre ta carn d'ànsia,
tensament aprovada, amunt, avant, concisa,
feta de breus objectes, produint edat i ombra.
La teua carn comença enllà de tot, amb plomes
i races i rosada, primer quieta, escuma
parada ran d'esperes, després feta imminència,
i, passats els genolls, entra en contacte amb mines,
lenta, prepara vida, s'imita a si mateixa,
i és doble via absorta que estatueix, a l'últim,
un àmbit de riquesa, la fidel tirania:
i transcorre, i els flancs cauen com una tarda
i ta cintura crema, i és doble l'amnistia
de cançons en el pit sencer, i et desparteixes
cap a les mans en cauta precisió de pedra,
cap a les mans t'afanyes, i frenes cap als muscles
qualsevol avinença entre jo i la nostàlgia,
i en el coll acomodes venes enmig de pàtria,
i arribes a la zona on ets més tu i t'afirmes:
la zona de l'amor dins els ulls incompresos,
l'acabament del goig amb l'orba cabellera...

Òrbita clamorosa! Clausura de prestigis!
Mapa i plom per al brusc torn de la primavera!
No puc dir-te, no en sé: no puc sinó exclamar-te.

Si hi ha una ala naixent o un so que dictamina,
si la llum és un pol·len colpejat sobre somnis
quan ens toca i comprén la nostra profecia,
si som animals lúcids menats a la victòria
i res no supliquem sinó la pau de ser-ho,
oh cos teu, tu ho ordenes, tu ens hi dus, oh greu forma!:
a mi, per la fragància guanyada visitant-te:
a tu, pel teu mateix aplec de coneixença...

I algun dia sabrem que hem de morir alhora.
Jo muir on tu acabes. Hi moriré de veres,
com tu fora de mi. Com tu sense els meus polsos
seràs sola virtut de nom i de destresa.

Joan Fuster

martes, 30 de octubre de 2012

.



El meu cap girava dins de la rentadora i jo l’observava mentre les llàgrimes lliscaven pausadament pel meu rostre. Vaig passar la mà pel meu clatell i vaig continuar la carícia per aquell crani que m’esgarrifava amb la seva perfecta suavitat, prova contundent de la meva calvície. En un sentit estricte, el meu cap estava on sempre, però jo sentia que girava dins de la rentadora perquè així ho feia el seu tret més característic i valuós: la meva llarguíssima i espessa cabellera, brutalment mutilada feia tan sols uns minuts. El telèfon de casa sonava, però no trobava l’esma per agafar-lo.
            No acabo d’entendre quina espècie d’inèrcia m’havia conduït a demanar-li al perruquer que, siusplau, no escombrés ni llencés els meus cabells sinó que me’ls guardés dins d’una bossa. Tampoc no entenc quin sentit tenia haver-los posat a rentar com si d’una samarreta o d’unes calces es tractessin. El cas és que, observant la meva cabellera girar i retorçar-se dins de la rentadora, havia trobat el primer moment dels últims sis mesos per deixar la ment en blanc, fins al punt d’ignorar completament la insistència del telèfon, que no parava de sonar. Tan immersa en el no-res m’havia quedat que, quan vaig mirar el rellotge, em vaig adonar que feia un quart d’hora que hauria d’haver arribat a l’hospital per a una nova sessió de quimioteràpia. Ni per un moment vaig tenir la temptació d’aixecar-me i intentar arribar a temps al Sant Pau, però aquest pensament em va fer tornar a tocar de peus a terra: quimioteràpia, hospitals, càncer... eren els únics mots que semblaven arribar a les meves orelles des de feia exactament mig any. Vaig fer una segona ullada al rellotge i vaig saber que el primer que faria el Marc quan entrés per la porta de casa seria córrer preocupat a demanar-me per què no havia assistit a la maleïda cita hospitalària. El telèfon sonava reiteradament i pel meu cap es va creuar la imatge del meu xicot trucant incessantment, provant de localitzar-me per obtenir una explicació. Aquesta imatge em va fer preguntar-me si potser el millor seria agafar el telèfon. Mentre dubtava si aixecar-me o no, em vaig adonar que pensar en el Marc em feia estremir: em semblava irreal que la nostra relació, que havia començat amb la innocència de dos adolescents exaltats, s’hagués enfortit més en sis mesos que en set anys sencers. D’això, la malaltia n’era estranyament responsable, i puc afirmar que era l’única cosa que li podíem agrair. Vaig continuar absorta davant de la rentadora, però ja sense la ment en blanc:  el nus a la gola que m’ofegava havia desembocat en llàgrimes que lliscaven  pausadament  pel meu rostre, suposo que a mode de resposta profundament humana davant d’aquella malaltia irrefrenable i devastadora les conseqüències properes de la qual se’m feien tan difícils d’acceptar. Preveient que si no em movia de davant de la rentadora m’enfonsaria irremeiablement,  em vaig decidir, d’una vegada per totes, a aixecar-me per contestar l’irritant telèfon, quan em vaig adonar que ja havia deixat de sonar. Malgrat tot, vaig acostar-me al fixe  i vaig escoltar el missatge que algú hi havia deixat. La veu que va sonar a l’altra banda m’era molt familiar:
-        --  Fa hores que intento localitzar-te i m’és impossible… Sento moltíssim comunicar-te que el Marc s’ha mort. Ha començat a debilitar-se d’una manera molt ràpida i inesperada i no hem tingut temps d’administrar-li l’última sessió de quimioteràpia….
La malaltia havia vençut finalment el meu Marc i l’única cosa que vaig tenir esma per fer va ser tornar davant de la rentadora, treure-hi la meva cabellera de dins, col·locar-la sobre la meva faldilla i acariciar-la estúpidament. Jo havia previst que el fet de quedar-me calba fos una mena d’acte de generositat i comprensió que esperava que a ell li arranqués un somriure. Tanmateix, ara em semblava un gest buit o, com a molt, algun tipus d’homenatge pòstum.

Marina

lunes, 29 de octubre de 2012

Dime que me quieres.


 Quan va haver-se acomiadat de les seves amigues va esperar a que el semàfor es dignés a cedir-li el pas, a Barcelona i en ple hivern els semàfors es fan molt llargs. Èbria, duia els braços creuats per sota d'uns pits que el vent glaçat s'encarregava de modelar. La faldilla, de tan curta, no voleiava. Els peus repicaven a terra i una mirada arrugada feia entendre que no volia servesa bier, amigo. De braços creuats, èbria, esperant un dels llargs semàfors de l'hivern barceloní va considerar oportú anar caminant fins a casa. Si bé era cert que feia fred, també ho era que li feia mandra haver d'esperar el metro envoltada de guiris alcoholitzats regalimant saliva i vòmit. A més, l'aire fresc no li aniria malament, començava a sentir-se marejada i una passejada li ajudaria a rebaixar el globus.

Va emprendre la marxa, va encendre's una cigarreta i va treure el mòbil. Ningú li havia parlat i va llençar la cigarreta perquè les dues primeres pipades li havien regirat l'estomac. Aquí i allà apareixien figures borroses, com ella, espectres anònims, ventafocs que s'havien saltat allò acordat i havien perdut la màgia i, a cada cantonada prostitutes brasileres amb sorpresa entre les cames. Però ella no en feia cas, avançava capcota mirant l'enrajolat, i el clavegueram, i les boques d'incendi, i un escarabat, si almenys s'hagués endut els auriculars... Però els podria haver perdut, sempre que surt perd alguna cosa. Recorda aquell dia que va perdre la virginitat a uns lavabos. De fet no ho recordava.

Encaboriada no va atendre que la cridaven des de darrera, quan els crits se li van fer audibles va girar-se. Era un home amb corbata i va decidir alleugerir el pas. L'home no semblava voler-se quedar endarrerit i la va emular. En pocs segons ambdós corrien carrer enllà, ara no hi havien ventafocs, ni espectres, ni prostitutes brasileres. Finalment l'home amb corbata la va engrapar pel colze i la va atreure cap a ell, feia olor a alcohol i a tabac i si ensumava molt fort, molt fort li semblava que feia olor a cocaïna. Va debatre's entre si cridar o suplicar-li però finalment va decidir colpejar-lo als testicles amb el genoll i marxar corrents. Així només va aconseguir excitar-lo més, amb un sorprenent sprint la va tornar a atrapar i aquest cop la va encarar contra la paret.

Ella sentia la rajola freda contra la galta i una cosa calenta entre les cuixes, va cridar però seguidament una mà va tapar-li la boca, va regirar-se per escapar-se però la va estampar amb més força contra la paret. L'home amb corbata l'anava grapejant i les seves mans anaven trobant el camí a la seva carn. Ella anava rebent fuetades gelades; ara al coll, ara als pits, ara l'entrecuix. D'una forta estrebada va esquinçar-li les mitges. Ella era un peix fora de l'aigua, els seus espasmes sobtats no van fructificar i de sobte va sentir una fiblada úter enllà. La galta que tenia encastada contra la paret va desplaçar-se cap amunt i va tornar a baixar per tornar a pujar, i tornar a baixar. La mà ja no li tapava la boca, i ella ja no cridava. Va deixar de fer força, va girar-se, va saltar sobre aquell home amb corbata i va enllaçar-li les cames al voltant de la cintura. Va alçar el cap i li va dir:

-Mira'm als ulls i diga'm que m'estimes.

Aleix.

martes, 23 de octubre de 2012

Un simulacre de vida



El cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. I no podia ésser d’una altra manera, em vaig dir a mi mateix: la situació havia arribat a un punt massa insostenible i irreversible. El cap del meu amant passava pel procés de centrifugació mentre jo l’observava girar frenètic, com si estigués viu. Vaig asseure-m’hi al davant i vaig començar a parlar amb la intenció de mantenir-hi una última conversa, a mode de rèquiem: com aquells llargs vespres plens de retrets en diversos cafès de la ciutat. I em vaig posar a articular paraules però, com ara em sembla evident, el cap del meu amant no va contestar. Perquè l’Albert era ben mort, perquè un cap separat del seu cos ha d’estar necessàriament mort. “El que li faltava a la seva mare”, vaig pensar, recordant els diversos disgustos que l’Albert m’havia explicat que havia patit la pobra dona: la mort d’una germana en plena infantesa, els maltractaments d’un marit autoritari i, més recentment, el fet de descobrir que el seu únic fill, l’empresari i pare de família del qui tant s’enorgullia,  feia el salt a la seva dona des de feia mesos i, el que era pitjor, el seu amant era un home sense estudis ni diners i molt més jove que ell. Aquest home sóc jo i he d’aclarir que la meva condició de pobre i post-adolescent no resultava tan traumàtica ni preocupant per la mare del meu amant com el fet que les seves relacions extramatrimonials no fossin correctament heterosexuals. Per la part que em toca, el més traumàtic va succeir aquell vespre, tan sols unes setmanes abans, quan, en ple acte sexual il·lícit al llit de matrimoni del meu amant, vam escoltar la porta de casa tancar-se mentre la digníssima esposa de l’Albert deia a algú a l’altra banda del telèfon mòbil: “Ja veus, es cancel·la la missa i ningú avisa...  Quina manca de serietat! Quina pèrdua de temps!”. No m’entretindré a detallar com es va produir el desastre i només afegiré que, des d’aquella mateixa nit, l’Albert va passar de viure a una casa amb jardí al barri amb més classe de la ciutat a haver d’adaptar-se a les incomoditats del meu minúscul pis de lloguer. Exactament el mateix pis on el cap del meu amant donava voltes dins de la rentadora. Exactament el mateix pis on jo havia posat els peus feia uns minuts i on, sorprenentment, havia trobat el cadàver de l’Albert amb una nota al costat que deia, simplement: 
“Estimat, perdona’m. Ni jo puc amb aquest sentiment de culpa, ni tu et mereixes arrossegar les penes d’un covard 25 anys més gran que tu. Que siguis molt feliç.”
L’Albert s’havia suïcidat i jo li havia tallat el cap maldestrament (era la meva primera experiència decapitant algú) i l’havia ficat dins de la rentadora per mantenir-hi una última conversa. Dins de la rentadora l’Albert es movia, el seu cabell ballava i en alguns moments quasi semblava que parpellejava.
 Quan la rentadora es va aturar vaig intuir que de res serviria jugar a fer simulacres de vida amb les parts del cos mort de l’Albert. 

Marina

domingo, 21 de octubre de 2012

Afusellaments


Un calurós vespre d’estiu la meva àvia m’explica que, abans que ella nasqués, el meu besavi va estar casat c amb una altra dona, que va ser cruelment afusellada durant la guerra. Amb prou feines si puc reflectir ni un bri del que va passar, però el relat que la meva àvia recorda és el següent: una tarda, a un petit poble de Sevilla, uns quants homes irrompen a la llar familiar del meu besavi (ell no hi és), assalten la seva dona, que està cuinant, i se l’emporten davant de la mirada perplexa i preocupada dels seus fills petits. La pugen  a un carro i, tot que no li diuen res, ella intueix el seu destí i diu, cridant, que siusplau es facin càrrec dels seus fills. Uns minuts després és assassinada sense absolutament cap motiu. Pocs anys més tard, el meu besavi es casa amb la meva besàvia, que cuida dels fills del matrimoni anterior del seu marit i té tres nenes més, entre les quals es troba la meva àvia.
D’aquesta història hi ha dos punts que em sembla important destacar: en primer lloc, em resulta inquietant saber que, si no fos per aquell afusellament injust i salvatge, el meu besavi mai s’hauria casat amb la meva besàvia i per tant jo avui no estaria viva. És un atzar cruel i rotund que em posa la pell de gallina. En segon lloc, trobo molt interessant el fet que, per més que ho he preguntat, ni la meva àvia ni la meva mare saben de quin bàndol eren els assassins d’ aquella dona. A la meva  àvia li sona que van ser els franquistes, mentre que me mare diu que li sembla que la meva besàvia havia dit algun cop que havien estat els republicans. En tot cas, cap de les dues ho sap, i tampoc no els importa. El meu besavi, malgrat que assassinessin la seva dona, mai va transmetre als seus fills un discurs d’odi cap a un o altre bàndol, fins al punt de restar totalment d’importància aquest factor. D’alguna manera, i sense conèixer del tot bé les circumstàncies, penso que això el dignifica. 

Marina