lunes, 24 de octubre de 2011

75% Aigua

Hilari Dossats Obach es lleva amb una frase clavada al cap: ''l'ésser humà és en un 75% aigua ''. No és casual, la costum de dormir amb la ràdio encesa li provoca sovint aquest tipus d'experiències. Mentre el seu conscient descansa el seu Jo-subconscient juga amb els sons proferits a través de les ones radiofòniques escollint aleatòriament una frase qualsevol. Aquesta frase recollida atzarosament per la seva part inconscient esdevé el full de ruta dels seus somnis i sovint, quan es desperta no és capaç d'endevinar si allò que vagament recorda pertany a les seves escapades oníriques o si realment forma part de la vida de veritat.

Quan s'alça del llit només té en ment anar al lavabo per tal de descarregar tots els líquids que no ha descarregat durant la nit (li va costar aprendre'n, però des dels disset anys que ja gairebé mai mulla els llençols). Finalment decideix no fer-ho encara, atès que l'erecció que té és tant potent que si s'atrevís a pixar en aquestes condicions podria desencadenar una catàstrofe urinària que, adormit com està, no es veu amb ganes d'arreglar. Així doncs, se'n va a prémer el botonet de la cafetera a l'espera de que s'escalfi i pugui prendre un cafè què el desperti una mica. Mentre desa el pot del sucre barrina sobre la manca d'idoneïtat de la mare natura a l'hora de fer alçar el seu membre quan més dòcil el necessita i la irritant flacciditat amb que es presenta en ocasions en les que no desitjaria altra cosa que lluir un bon màstil. No obstant, es consola a si mateix pensant en que encara ha tingut sort i no ha estat dotat amb una mida massa gran. Recollint aquests pensaments i amb una ràpida associació d'idees pensa en un tribu africana que va veure en un documental del 33 en que els mascles ostentaven orgullosos un Rècord Guiness entre les cames. tot i que - pensa – allà tampoc tenen vàters i no els hi cal apuntar.

Quan finalment es desinfla una mica l'assumpte i pot maniobrar amb unes mínimes condicions la mànega, s'apressa a recórrer el passadís que separa la cuina del lavabo esperonat per la intensa opressió que sent a la bufeta, que amenaça en descontrolar-se imminentment. S''abaixa parcialment els pantalons, el just per poder treure's el membre, tot encaixant la veta del pijama en el plec que formen els genitals a la base del seu penis. Amb les presses només aconsegueix que al pressió dels pantalons obstrueixi el pas del pipí provocant ràfegues de desigual força que l'impossibiliten d'apuntar correctament dins la tassa i que acaben per ruixar la tapa i esquitxant part del terra. Un cop ja ha pres les mides i s'ha acostumat a la força de la pixada, escull una posició còmode per poder seguir amb al micció:


El cos en un angle de quaranta-cinc graus respecte el terra, una mà subjectant la tita i l'altre repenjant-se sobre la paret frontal, el cap mirant cap a baix amb un plànol zenital des del qual pot seguir correcte i eficientment la paràbola formada per la seva líquida excreció, que a mesura que va sortint va deixant rere seu una sensació cada cop més alliberadora i plaent.

Aquesta acció s'allarga més que de costum i quan ja du més d'un minut s'ha de resituar perquè el braç ja no li arriba amb tanta facilitat a l'hora d'atansar-se a la paret. Ha de repetir diverses vegades més la mateixa operació en els minuts següents, finalment ja no arriba a repenjar-s'hi i opta per, fent tentines, mantenir-se dempeus sense cap altra recolzament que les seves mateixes cames. Com més estona segueix pixant més petit es va fent, com si estigués orinant-se a si mateix (no en el sentit de que el pipí caigui en la seva persona, sinó que el pipí és la seva persona). Quan ja porta més de tres quarts d'hora el raig ja no arriba per escolar-se dins del forat del vàter i va escampant-se pel terra entre els esforços del Sr. Hilari Dossats Obach per no trepitjar-lo. Quan finalment el raig esdevé rajolí per acabar essent goteta només queda un 25% del que era.

El que queda és el que podríem anomenar l'ànima, però com que aquesta qüestió no és gaire clara millor no incidir-hi en excés. El cas és que de dins d'aquesta barreja d'il·lusions, pors, creences pensaments, records i imatges que conformen el 25% restant en surt la seva Educació per netejar la tapa i tirar de la cadena.

Aleix.

domingo, 16 de octubre de 2011

Respecte, siusplau.

Sovint em trobo amb persones que consideren que totes les opinions en l'àmbit artístic i literari tenen el mateix valor, que els estudiants de lletres simplement parlem millor i potser tenim més arguments, però que la nostra opinió no és més vàlida que la de qualsevol altra persona sense cap formació humanística, perquè es tracta de disciplines subjectives sense cap tipus de paràmetre establert. Això, simplement, és fals, i em demostra el que ja podia intuïr: que el nostre sistema educatiu desvaloritza les lletres d'una manera tan bèstia que n'acaben sortint persones que, sense que se'ls remogui res, són capaces de faltar el respecte al coneixement de manera descarada i absurda, des d'una ignorància que espanta.
Tothom té dret a opinar, clar que sí, llibertat d'expressió, però no tothom posseeïx un criteri vàlid. El criteri s'aprèn, es forma, llegint, mirant, escoltant, contrastant, equivocant-se. Qui més esforç posi en això, més criteri desenvoluparà i més autoritat tindrà la seva opinió. Hem de ser consicents de les nostres limitacions i no pretendre que el que diguem sobre un àmbit del qual no en tenim ni idea contingui un mínim de valor o de veritat, i això també s'aplica a les lletres, i tant que sí. I en això consisteix el respecte al coneixement: en saber que hi ha gent molt més formada que tu amb una opinió que, de moment, conté molta més veritat que la teva. Paradoxalment, m'adono que els qui fem un esforç per conèixer som els qui més ens adonem que el que opinem, de moment, és insignificant, i que el saber que volem abarcar és tan enorme que difícilment arribarem a ser alguna cosa. Mentrestant, els savis tecnòcrates i científics (no tots, espero) s'atreveixen a afirmar amb total banalitat que la seva opinió sobre art i literatura val el mateix que la d'algun gran pensador, escriptor o artista, perquè són disciplines subjectives, i per tant menys rigoroses!
A un metge ningú el discuteix quan fa un diagnòstic, quan algú veu una radiografia no comença a dir a la babalà coses que ha sentit a la sala d'espera. En l'àmbit humanístic en canvi, tothom es veu amb cor de deixar anar qualsevol estupidesa emparant-se en la seva subjectivitat. Realment fa feredat l'alegria amb què gent sense fonaments es fot a valorar coses i amb mà justiciera pretén ser qui decideixi si allò val i no val la pena.
Visualitzem-ho amb un exemple: fa uns quants dies vaig mirar “Midnight in Paris”, del Woody Allen, i en vaig quedar encantadíssima, em va enamorar. No gaire després vaig llegir una crítica en un diari d'un home que afirmava que, en realitat, tota la desfilada d'artistes i pensadors importants que apareixen en la pel·lícula no aporten res a la trama, que la seva única funció és que els jovenets “intel·lectuals” que en tinguin un coneixement superflu quedin meravellats i exaltats. Què voleu que us digui, aquest crític tenia tota la raó del món, em vaig identificar al màxim amb aquests “jovenets”. L'home que va escriure això té una formació molt més àmplia que la meva i s'adona que el Woody Allen no va aprofitar aquests personatges, sinó que els va tractar de mode superficial. Com que jo no en sé prou no ho vaig apreciar, però en comptes de pensar que la meva opinió és igual de vàlida, espero arribar un dia a ser capaç de tenir un bagatge prou profund com per adonar-me'n. Això no és ser pedant, això és ser humil: repel·lent i estúpid és creure's amb una autoritat de judici al mateix nivell que algú que realment en sap. No és pedanteria, és respecte al coneixement.
Senyors, les disciplines de lletres no són exactes com les ciències naturals, econòmiques o les matemàtiques (de les quals podríem discutir, perquè també contenen un significatiu marge d'error), però sí igual de riguroses, serioses i importants. I de fet, és en la seva “inexactitud” on rau la seva grandesa. Sembla que tothom és igual de savi quan de les humanitats es tracta, i aquesta és una concepció producte, repeteixo, d'una educació que no inculca el respecte pels coneixements de lletres. 

 Marina (en gran part) i Aleix (aportació significativa i suport moral)

domingo, 9 de octubre de 2011

Ausencia

Habré de levantar la vasta vida
que aún ahora es tu espejo:
cada mañana habré de reconstruirla.
Desde que te alejaste,
cuántos lugares se han tornado vanos
y sin sentido, iguales
a luces en el día.
Tardes que fueron nicho de tu imagen,
músicas en que siempre me aguardabas,
palabras de aquel tiempo,
yo tendré que quebrarlas con mis manos.
¿En qué hondonada esconderé mi alma
para que no vea tu ausencia
que como un sol terrible, sin ocaso,
brilla definitiva y despiadada?
Tu ausencia me rodea
como la cuerda a la garganta,
el mar al que se hunde.

Jorge Luis Borges

De veritat, volia publicar un text en què l'analitzava vers per vers, però era tan avorrit i li restava tant d'encant....
Em limitaré a remarcar el seu missatge: un crit total de dolor que comença amb un to esperançador de força interior (“habré de levantar...” , “cada mañana habré de reconstruirla”) i acaba de manera absolutament devastadora (“tu ausencia me rodea/”como la cuerda a la garganta..”). El dolor irracionalment intens de la pèrdua acabant per destruir tot vestigi d'esperança.... És brutal i crec que connecta de manera sincera i perfecta amb tothom que alguna vegada hagi sentit quelcom similar. I quan dic tothom vull dir això, tothom, fins i tot aquells poc aficionats a la poesia. Borges utilitza un lèxic i estructures que estan a l'abast de qualsevol, i no per això la grandesa del poema és menys.
Només afegir que els miralls em fascinen quan apareixen en poesia: “Habré de levantar la vida que aún ahora és tu espejo” em fa pensar en mirar-se a mirall i no veure's a un mateix, sinó a la persona que tantíssim manca, i que forma part de nosaltres fins a tal punt que és el seu reflexe el que veiem, i no el nostre.
Aquest és, per mi, el clar exemple dels versos que cicatritzen i es tornen inherents en un mateix, acompanyant-lo al llarg del camí...


Marina

jueves, 6 de octubre de 2011

Sóc Radical

En aquesta vida m'han titllat molts cops de radical. Normalment (normalment no, sempre) m'ho han dit amb afany de desacreditar-me, de restar valor a les meves paraules. Un radical sempre diu barbaritats, és a dir que qualsevol cosa que digui estarà fora de lloc. Aquesta és una fal·làcia molt recurrent avui en dia, se'n diu reductio ad radicalum* i la podríem encabir dintre de les fal·làcies ad hominem.

Si fem un petit estudi sociològic pel carrer i preguntem a persones de qualsevol segment d'edat i posició social estic segur que més del 80% dirà que l'adjectiu radical desprèn connotacions negatives. Això no és d'estranyar, governs i mitjans (l'statu quo) ja s'ha encarregat de tergiversar el terme usant-lo per islamistes radicals, nacionalistes radicals (no tots clar, n'hi ha de bons), extrema esquerra radical (aquests ja són la hòstia de malvats)...

Si fem una gran feina de recerca d'aquestes que es feien abans de que existís Internet i busquem al Diccionari de l' Institut d'Estudis Catalans trobarem la definició de radical:

-Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes.

Si repassem la definició del DIEC podem constatar que per cap lloc apareix la paraula violència, ni terrorisme, ni còctel molotov. Llavors perquè ens entestem en desqualificar les idees aplicant-los el qualificatiu ''radical''? Si les ideologies radicals són dolentes, que passa amb el pacifisme radical? Déu tingui en gràcia al foll que ho intenti, podria morir en un etern bucle... quelcom així com buscar Google al Google.

Que hi ha de dolent i malvat en voler-ho canviar tot, especialment si està podrit? Els francesos i tot Occident es vanaglorien de la revolució de 1789, fet que va suposar un canvi de dalt a baix en l'estructura social. Ara que ja hem arribat al clímax del desenvolupament humà, al paradís de la igualtat, a la gran societat del coneixement i la ciència és de bojos intentar canviar-ho tot?

Doncs jo estic orgullós de que em titllin de radical, perquè si ser radical és mantenir-se ferm en les teves idees això és el que vull. Si ser radical és no abaixar-te els pantalons i parar el cul a la mínima que van maldades, vull pertànyer a aquest selecte grup que s'amarra als calçotets i no deixa que el membre d'altri l'enculi.

*No cal que ho busqueu a la viquipèdia, m'ho he inventat.

Aleix.

lunes, 3 de octubre de 2011

El Geni de Pau Vallvé

 Per tancar el gloriós mes de Setembre, el dia 30 vaig anar a un concert a l'Ateneu Arenyenc que podríem qualificar d'íntim. Tocava Pau Vallvé i l'acompanyava Maria Coma. La hipnotització que vaig sentir, la desconnexió sensorial, el sentir-me adduït pels ritmes i sons d'aquest geni no em va sorprendre. Sabia el que em trobaria i per això mateix encara em va torbar més el fet de veure'm superat per l'obra. Pau Vallvé és un geni i pel bé de la humanitat ho hauria de saber tothom. Ell no se'n considera, com la majoria de genis (segurament així sigui millor) però la capacitat que té d'emocionar, de trobar els acords i les paraules adequades, només està a l'abast de les persones més privilegiades.

Aquest tipus de persones amb una sensibilitat tant gran amb aquesta capacitat per veure els fils que uneixen les petites coses acostumen a viure amb l'amargor de saber que la resta del món no veu les evidències amb la clarividència amb que se'ls apareixen a ells. L'han assenyalat com el renovador de la poesia catalana i jo, com ell, ho trobo una comparació fora de lloc. Amb artistes d'aquest nivell hauríem de deixar per una vegada les comparacions de banda i parar-nos a assaborir i fruir de les seves meravelles sense ingerències externes. Gaudim de l'orgasme musical que representen les seves cançons, aprenguem amb les seves encertades lletres, que agafant les coses petites transcendeixen cap a pensaments inabastables per la resta de gent, que necessitem d'artistes com en Pau Vallvé perquè ens posin per escrit tot allò que sentim però que no som capaços d'expressar.

Segurament si mai llegeix això pensarà que sóc un borderline mitòman sense vida (encara està per demostrar que ho sigui), però tanmateix seguiré estant agraït a ell i a artistes com ell per pujar al món de les sensacions i tornar d'allà amb meravelles com aquesta:


Aleix.

sábado, 1 de octubre de 2011

In memoriam

Que mori algú banalment assassinat sempre em commou, més encara quan es tracta d’algú jove. Si aquesta mort representa una pèrdua cultural important, i si a més parlem de la cultura catalana, la que m’és més propera i de la qual me’n sento part, llavors el dolor em resulta més intens i noto que em toca de més a prop. Si hi afegim que la víctima és un poeta, algú de l’àmbit literari, no puc deixar de sentir que aquesta mort m’afecta prácticament com un afer personal.
M’agradaria que tota l’activitat de TV3 s’aturés durant uns minuts perquè algú, qualsevol amant de la literatura, alcés la veu en record i homenatge del Salvador Iborra, intentant conscienciar de la tragèdia absoluta que representa la mort d’un poeta, enmig d’un panorama d’absoluta desvalorització de la poesia, en què ni l’FNAC ni cap dels gegants suposats distribuïdors de cultura donen ni una oportunitat a la poesia. Sense faltar el respecte a ningú, trobo PATÈTIC que aixequi tanta cridòria a les terres de parla catalana la mort de l’Amy Winehouse i en canvi passi tan desaparcebuda la pèrdua d’un poeta autòcton.
No cal afegir res més. Estic trista i dolguda per la mort del Salvador Iborra.

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços…


Marina