Que mori algú banalment assassinat sempre em commou, més encara quan es tracta d’algú jove. Si aquesta mort representa una pèrdua cultural important, i si a més parlem de la cultura catalana, la que m’és més propera i de la qual me’n sento part, llavors el dolor em resulta més intens i noto que em toca de més a prop. Si hi afegim que la víctima és un poeta, algú de l’àmbit literari, no puc deixar de sentir que aquesta mort m’afecta prácticament com un afer personal.
M’agradaria que tota l’activitat de TV3 s’aturés durant uns minuts perquè algú, qualsevol amant de la literatura, alcés la veu en record i homenatge del Salvador Iborra, intentant conscienciar de la tragèdia absoluta que representa la mort d’un poeta, enmig d’un panorama d’absoluta desvalorització de la poesia, en què ni l’FNAC ni cap dels gegants suposats distribuïdors de cultura donen ni una oportunitat a la poesia. Sense faltar el respecte a ningú, trobo PATÈTIC que aixequi tanta cridòria a les terres de parla catalana la mort de l’Amy Winehouse i en canvi passi tan desaparcebuda la pèrdua d’un poeta autòcton.
No cal afegir res més. Estic trista i dolguda per la mort del Salvador Iborra.
Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços…
Marina
aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços…
Marina
COMIAT
ResponderEliminarAdéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.
Salvador Iborra.
Difondre la seva obra és el millor homenatge que se li podria fer ara per ara.
M.