Ausencia

Habré de levantar la vasta vida
que aún ahora es tu espejo:
cada mañana habré de reconstruirla.
Desde que te alejaste,
cuántos lugares se han tornado vanos
y sin sentido, iguales
a luces en el día.
Tardes que fueron nicho de tu imagen,
músicas en que siempre me aguardabas,
palabras de aquel tiempo,
yo tendré que quebrarlas con mis manos.
¿En qué hondonada esconderé mi alma
para que no vea tu ausencia
que como un sol terrible, sin ocaso,
brilla definitiva y despiadada?
Tu ausencia me rodea
como la cuerda a la garganta,
el mar al que se hunde.

Jorge Luis Borges

De veritat, volia publicar un text en què l'analitzava vers per vers, però era tan avorrit i li restava tant d'encant....

Em limitaré a remarcar el seu missatge: un crit total de dolor que comença amb un to esperançador de força interior (“habré de levantar...” , “cada mañana habré de reconstruirla”) i acaba de manera absolutament devastadora (“tu ausencia me rodea/”como la cuerda a la garganta..”). El dolor irracionalment intens de la pèrdua acabant per destruir tot vestigi d'esperança.... És brutal i crec que connecta de manera sincera i perfecta amb tothom que alguna vegada hagi sentit quelcom similar. I quan dic tothom vull dir això, tothom, fins i tot aquells poc aficionats a la poesia. Borges utilitza un lèxic i estructures que estan a l'abast de qualsevol, i no per això la grandesa del poema és menys.

Només afegir que els miralls em fascinen quan apareixen en poesia: “Habré de levantar la vida que aún ahora és tu espejo” em fa pensar en mirar-se a mirall i no veure's a un mateix, sinó a la persona que tantíssim manca, i que forma part de nosaltres fins a tal punt que és el seu reflexe el que veiem, i no el nostre.

Aquest és, per mi, el clar exemple dels versos que cicatritzen i es tornen inherents en un mateix, acompanyant-lo al llarg del camí...


Marina