El Geni de Pau Vallvé

 Per tancar el gloriós mes de Setembre, el dia 30 vaig anar a un concert a l'Ateneu Arenyenc que podríem qualificar d'íntim. Tocava Pau Vallvé i l'acompanyava Maria Coma. La hipnotització que vaig sentir, la desconnexió sensorial, el sentir-me adduït pels ritmes i sons d'aquest geni no em va sorprendre. Sabia el que em trobaria i per això mateix encara em va torbar més el fet de veure'm superat per l'obra. Pau Vallvé és un geni i pel bé de la humanitat ho hauria de saber tothom. Ell no se'n considera, com la majoria de genis (segurament així sigui millor) però la capacitat que té d'emocionar, de trobar els acords i les paraules adequades, només està a l'abast de les persones més privilegiades.

Aquest tipus de persones amb una sensibilitat tant gran amb aquesta capacitat per veure els fils que uneixen les petites coses acostumen a viure amb l'amargor de saber que la resta del món no veu les evidències amb la clarividència amb que se'ls apareixen a ells. L'han assenyalat com el renovador de la poesia catalana i jo, com ell, ho trobo una comparació fora de lloc. Amb artistes d'aquest nivell hauríem de deixar per una vegada les comparacions de banda i parar-nos a assaborir i fruir de les seves meravelles sense ingerències externes. Gaudim de l'orgasme musical que representen les seves cançons, aprenguem amb les seves encertades lletres, que agafant les coses petites transcendeixen cap a pensaments inabastables per la resta de gent, que necessitem d'artistes com en Pau Vallvé perquè ens posin per escrit tot allò que sentim però que no som capaços d'expressar.

Segurament si mai llegeix això pensarà que sóc un borderline mitòman sense vida (encara està per demostrar que ho sigui), però tanmateix seguiré estant agraït a ell i a artistes com ell per pujar al món de les sensacions i tornar d'allà amb meravelles com aquesta:

Aleix.