lunes, 5 de noviembre de 2012

Català i castellà

Llegeixo aquest matí, al Vilaweb, un article de l’Andreu Barnils (http://www.vilaweb.cat/mailobert/4052114/revolta-xarnegos-ii.html) en què l’autor, després d’emetre unes opinions sobre els xarnegos amb què coincideixo plenament, es posiciona a favor d’ “abandonar el castellà per passar a l’anglès” en el context d’una Catalunya independent.
Jo no tinc una opinió contundent respecte a si el castellà hauria d’ésser o no ésser cooficial: és una qüestió que m’omple de dubtes i que cal debatre àmpliament. Tanmateix, sí que tinc un posicionament clar respecte a l’actitud individual que em sembla més sensata: independentment de l’estatus oficial del castellà, trobo inimaginable “abandonar-lo” o no transmetre’l als meus fills. Per què, què vol dir, exactament, “abandonar el castellà”?  Abandonar Cervantes, Lope, Góngora, Machado o Delibes? És més: abandonar Cortázar o Borges i tants d’altres que no són espanyols? És més: abandonar Laforet, Mendoza (i, més recentment, Sánchez-Piñol), escriptors catalans que han escrit en castellà? Què significa abandonar una llengua?
Em sembla meravellós i necessari que l’anglès es potenciï com a eina de comunicació internacional i, insisteixo, no sé quina seria la fórmula ideal dins d’una Catalunya independent per tal que així fos. Però no puc entendre com algú pot suggerir que cal privar-nos d’un patrimoni tan ric com la llengua castellana. En un paràgraf de l’article, el senyor Barnils simula un futur diàleg en què un pare diu al seu fill que “aprendre a parlar bé l'anglès és més útil que aprendre a parlar bé el castellà.” I, ei, de debò, em sembla terrorífic: és la “utilitat” o no utilitat d’una llengua allò que mesura si l’hem d’aprendre o no? Doncs jo crec que no, perquè considero una llengua és molt més que un instrument de comunicació que és millor segons els milions de parlants que tingui: també existeix la vessant expressiva de les paraules, el codi mental diferent que estableix cada llengua en la ment de les persones que la parlen, la força i qualitat de la seva tradició literària (que, en el cas del castellà és molt important) i, segurament, moltíssimes coses més.
Per tot això, insisteixo en què no puc entendre com algú que ha après i coneix el castellà (o qualsevol llengua!) pot rebutjar-lo, i no només això, sinó que pensa desaprofitar aquesta riquesa de cara a la futura educació dels seus fills. El senyor Barnils fa alguna referència a l’”holocaust català” del qual som néts, però a mi m’agradaria que tingués en compte que les llengües no tenen la culpa de les ànsies d’imposar-la d’alguns dels seus parlants: conèixer una llengua a la perfecció, qualsevol, és un patrimoni riquíssim. Un cop siguem independents, trobo que hauríem de pensar que aquells que pretenien acabar amb el català no només no ho han aconseguit sinó que, a més, ens han regalat un altre patrimoni fantàstic que hauríem de valorar en comptes de negar.


Marina

No hay comentarios:

Publicar un comentario