El noi vergonyós

M'agradaria parlar-vos d'un noi, un noi molt vergonyós que a partir d'ara passarem a anomenar ''El Noi Vergonyós''. Realment podríem anomenar-lo de qualsevol manera, però posats a triar un nom millor posar-n'hi un que li escaigui i ja que, aquest noi si en res destaca és pel fet de ser extremadament vergonyós trobo del tot adient anomenar-lo El Noi Vergonyós. Cal aclarir que quan hom es refereix a aquest Noi aplicant-li l'epítet vergonyós intrínsecament lliga el subjecte agent (i alhora pacient) de la vergonya amb el Noi en qüestió. M'explico, no és que la seva manera d'actuar o de ser causi cap mena de repulsa en la gent que el veu, tot i que també podria ser així, la qüestió és que és molt vergonyós, passa molta vergonya i molt sovint. Tret d'això podria ben bé passar com una persona tant normal o tant anormal com la resta: El Noi Vergonyós menja, beu, excreta, tant sòlida com líquidament i dorm, En aquest ordre, sempre.

Us podeu preguntar: Com és que és tan vergonyós? Que potser va patir cap episodi traumàtic al llarg de la seva vida que va provocar-li aquest trastorn? I jo us podria respondre: no, va néixer així . El Noi Vergonyós sempre ha estat vergonyós, que no vol dir que sempre hagi estat ''El Noi vergonyós'' ja que aquest nom no és res més que una mera convenció entre vostè i jo que hem acordat fa tot just onze línies. Per veure els primers símptomes que evidencien aquest excés de vergonya ens hem de remuntar al seu naixement. Durant el seu part, o més ben dit el de la seva mare, ja va deixar mostres de fins on arribava el seu grau de vergonya. Tot i que el seu naixement es preveia ràpid i senzill, es va anar complicant degut a les seves reticències a sortir a l'exterior. Un cop la madrona va decidir que la mare ja havia dilatat el necessari perquè el menut pogués fer via cap al nou món El Noi Vergonyós va patir un atac de vergonya que el féu quedar-se en la intimitat del bressol matern, atrinxerat rere el cordó umbilical. Les raons que posteriorment va esgrimir eren que li feia vergonya que el veiessin despullat. Per aquesta mateixa raó no es d'estranyar que quan van obrir el ventre de la mare per poder extreure'l (finalment l'equip mèdic va decidir practicar una cesària) va costar gairebé mitja hora la seva extracció: el nadó s'aferrava desesperadament a la placenta com si li anés la vida que tot just acabava d'estrenar. Com que li feia vergonya plorar, a causa del seu problema sempre ha estat molt reticent a mostrar les seves emocions en públic, el metge li va haver d'etzibar una plantofada amb tal força que va dislocar-li la pelvis, revertint en una coixesa crònica.

Aquesta perpetu torbament de l'ànim va esdevenir un problema constant al llarg de la seva infantesa i va afectar-lo greument en les relacions socials. Òbviament no us estranyareu si us dic que mai ha tingut cap relació amorosa, ja sigui del seu sexe o de l'oposat, qualsevol persona per la que sentia la més mínima atracció acaba esdevenint víctima d'insults i vexacions per part d'aquest ésser vergonyós. Aquestes reaccions es deuen a que al llarg dels ha anat desenvolupant una espècie de

tàctica d'autodefensa. Quan sent cap tipus d'inclinació vers qualsevol persona és tal gran l'angoixa que li provoca el fet de que algú se n'adoni que respon actuant com actuaria amb aquells a qui odia: rebentant-los el tàbic nassal amb les cadires de l'escola, llençant-los excrements al menjar, pixant-se en les seves motxilles, amenaçant-los de mort amb la navalla suïssa que el seu pare va adquirir a Andorra per la compra d'un cartró de Winston... No van haver de passar gaires anys fins que la gent amb dos dits de front va acabar per allunyar-se d'ell. Primer van ser els companys de classe que van amotinar-se al poliesportiu fins que als professors no els va quedar altre remei que expulsar-lo de l'escola. Més tard va ser la seva família; els parents més llunyans van apartar-se'n ja de ben petit a causa dels reiterats insults i amenaces que proferia cada cop que els havia de fer un petó, els seus avis quan amb vuit anys va provocar-li un traumatisme cranioencefàlic a la seva pròpia àvia després de que ensenyés una fotografia seva de quan era un nadó a una veïna... Els seus pares van aguantar més, però a partir dels 19 anys van deixar de tenir-hi relació, l'única interacció que van acabar tenint amb el seu fill era deixar-li i recollir-li el menjar de l'habitació, d'on gairebé no sortia.

Tret d'aquests petits contratemps la vida d' El Noi Vergonyós ha transcorregut amb certa normalitat, un dia rere l'altre, puntual, la nit ha anat desplaçant el dia i ell s'ha dedicat a menjar, beure, excretar, tant sòlida com líquidament i dormir. En aquest ordre, sempre fins que ahir pel matí va patir una experiència colpidora.

No pot negar que ja feia dies que en el fons de la seva consciència ho sospitava, però com que no podia suportar la idea de que fos veritat així com aquests pensaments amenaçaven amb germinar ell els tallava de base dedicant-se a d'altres ocupacions. Personalment preferiria no haver de donar gaires detalls de com va tenir aquesta experiència, no voldria pecar de morbós, per això em limitaré a dir que va ocórrer després de dutxar-se, mentre s'eixugava davant del mirall. Va notar quelcom en la seva mirada i va ser aquesta fugaç brillantor el que va acabar de delatar-lo. Havent descobert el que acabava de descobrir li va resultar difícil reprimir els seus instints, la Ira apoderar-se d'ell, com si endossant cops de puny al mirall pogués evitar els pensament i sentiments trobats que li creuaven vertiginosament el cap. Per tal de calmar-se una mica es va decidir a recollir els trossos de vidre

ensangonats que havien quedat escampats per terra i a embenar-se la mà tal i com li havien ensenyat en aquell curs de primers auxilis que van fer a l'institut. Mentre recordava per on havia de fer els següent plecs de la gassa esterilitzada li va venir altre cop al cap l'experiència colpidora per la que acabava de passar, de la que momentàniament se n'havia oblidat. De sobte, com arriben les grans coses de la vida va prendre consciència de la veritable magnitud de la catàstrofe, del gran problema que suposava estar enamorat del seu penis.

Va recórrer el passadís entre el lavabo i la seva habitació diversos cops, més tard va vestir-se, ara ja essent conscient de al situació, se sentia anguniat davant la impàvida mirada del seu membre. Va seguir entre cinc i deu minuts amb el mateix recorregut, ja de petit havia aprés de les pel·lícules que caminar amunt i avall ajuda a pensar millor i a trobar la solució a situacions que es presenten, a priori, complicades. Però aquest no va ser el seu cas, tot i que ho va seguir intentant per un lapse de 3 hores més. Finalment va decidir deixar passar un temps prudencial, per aclarir-se més que res, i per més tard, depenent de com evolucionessin els fets, escollir una sortida per finar el problema.

No cal dir que sentia una immensa vergonya davant la hipotètica situació de que el seu penis pogués arribar a sospitar de que s'estava enamorant d'ell. Va deixar de masturbar-se i quan havia d'orinar ja mai mirava cap a baix, tot esforç per evitar cap possible topada era poc davant d'uns fets tant alarmants. Però com catàstrofe és indefiniblement ajornable i El Noi Vergonyós no tenia perquè ser una excepció, avui ha succeït l'inevitable, mentre s'estava posant els calçotets s'ha fregat la tita amb el dit gros de la mà i, erotitzat com estava d'ençà que no es masturbava, el seu membre s'ha alçat com un soldat cridat a batalla. Definitivament ella (o ell, mai l'hi ho havia preguntat) se n'havia adonat. És de suposar que no li havien passat per alt els estranys comportament de les últimes hores.

La sensació de vergonya ha anat posseint-lo des dels talons fins a la punta dels cabells (fent una el·lipsi espacial en la zona púbica) l'ha portat a brandar el ganivet per desossar que sa mare reserva per trinxar el xai al forn que cuina el dia de Sant Esteve. Ha dubtat un moment, no tenia clar si també estava enamorat dels seus genitals, però per acabar amb qualsevol problema que pogués sorgir posteriorment ha decidit tallar de soc arrel.
S'ha estirat la bossa escrotal per facilitar el pas del ganivet pels plecs epidèrmics d'aquella zona i amb un cop sec s'ha desfet de la collonada. Un cop recuperat del xoc de veure's sense ells ha prosseguit amb el seu objectiu principal. Al principi li ha costar força, el ganivet s'encallava a la uretra i la sang no li deixava endevinar gaire bé per on havia passat la fulla, de tal manera que s'ha fet mitja dotzena de talls abans no ha arribat a encertar en un tros on el ganivet ja havia obert camí.

Un cop ja ha tingut la seva amada entre les manes, encara trasbalsat per la immensa vergonya de veure els seus sentiments descoberts però amb la felicitat de poder sortir despullat al carrer sense pudor, s'ha dirigit al contenidor orgànic a llençar el que quedava del seu amor. Cal dir que no hi ha arribat,la coixesa crònica i una hemorràgia ho han impedit. Ara però viuen sols i eternament el seu amor, a dos metres sota terra, on ningú el veu i on la vergonya no arriba.

Aleix i Fèlix 2012.