L'herència dels camps d'extermini

174.517: aquest número tatuat al braç de Primo Levi era el testimoni físic del seu pas per Auschwitz, el més mortífer camp d'extermini nazi (sisplau, evitem l'eufemisme “camp de concentració”: l'objectiu d'aquests llocs infernals, l'anomenada “solució final”, no era altra que l'extermini absolut, la mort de tot aquell que hi anés a parar. La gran majoria eren assassinats només arribar, sense passar ni la primera “selecció”, o durant les següents setmanes. Pràcticament ningú durava més que uns quants mesos i els poquíssims que en van sortir vius va ser gràcies a mil circumstàncies que els convertien en presos “especials”), ni més ni menys que l'infern materialitzat. És incorrecte pensar que els presos (presos? Esclaus? Tota terminologia em sembla insuficient) establien, pel general, vincles afectius i de companyerisme entre ells: no eren prou humans com per a això. No eren homes ni dones, ni tan sols l'ombra de la persona que un dia varen ser. Eren autòmats que es llevaven en un llit dur i estret que sovint compartien amb altres, treballaven en les pitjors condicions humanes possibles durant totes les hores de llum, amb un simple pijama de ratlles fins i tot en les condicions meteorològiques més dures, amb unes sabates dures i incòmodes (i aquest detall és extremadament important per les infeccions, ferides i tantes incomoditats que representaven a l'hora de treballar). Aquests autòmats no-humans sobrevivien a aquestes jornades laborals impossibles amb unes míseres racions de sopa i pa al dia. A més, havien d'intentar fer tot això sense pensar en les “seleccions” que molt probablement els portarien a les cambres de gas. L'esperança de sobreviure era nul·la, havien anat a parar allà per a morir i ho sabien. Despistar-se un moment, per a ells representava que algú altre robés totes les seves possessions. Romanien alerta tot el que podien per intentar salvar-se ells mateixos encara que fos en detriment dels altres. Queda clar, així doncs, que no eren els SS les úniques bèsties dels camps d'extermini: la maquinària nazi es va esforçar perquè els seus esclaus també ho fossin. És evident que no ho jutjo, qui de nosaltres s'atreviria a afirmar que actuaríem de manera diferent? Què ens mouria a ser compassius, humans, un cop ens han pres tot el que estimem i necessitem, tot allò que ens fa persones i ens fa entendre la vida com a tal? I, per suposat, no és el mateix ser un no-humà nazi que un no-humà esclau: uns són els opressors, els altres els oprimits i les responsabilitats estan clares.

Sembla que tan sols estigui repetint el que més o menys tots sabem i ens han explicat: és igual, s'ha de repetir, s'ha de recordar, s'han de conèixer i transmetre els límits de la misèria humana materialitzats en el nazisme i els seus camps d'extermini. La mort sistemàtica i organitzada de milers de persones cada dia, mitjançant un mecanisme perfecte, macabre. És el nostre passat recent i cal repetir-ho tants cops com sigui, despertar consciències i sensibilitats cap a el que sens dubte són els fets més tràgics i abominables del segle XX.

I, tanmateix, el dret i l' obligació moral a la memòria no és l'únic motiu pel qual hem de conèixer els camps d'extermini. Deixant momentàniament de banda la recreació en els detalls més escabrosos d'aquells indrets del terror, crec que és important provar de copsar-ne el seu significat global. Analitzem la realitat que ens envolta: a tots ens resulten familiars els discursos xenòfobs i fal·laços de partits com ara Plataforma x Catalunya, que troba la seva base ideològica en partits europeus sorgits als anys 80, i que van en la mateixa línia. Aquests partits (i per tant, la PxC d'Anglada també) són hereus del nazisme en el seu estat pur, s'inspiren en el discurs hitlerià sense cap mena de dubte, i això ens ha de fer por, molta por, perquè hem de recordar quelcom: Hitler va arribar democràticament al poder, mitjançant unes eleccions, milions d'alemanys van votar la follia nazi. I això és perquè aquests partits, tant el de Hitler com els seus hereus contemporanis, són experts en maquillar el seu discurs. Suavitzen el seu missatge, són absolutament demagogs per tal de guanyar vots, no tenen escrúpols a l'hora de mentir de manera descarada i inventar dades constantment (ara no entraré a jutjar l'honestedat qüestionable de la resta de partits, em centro en aquest cas concret ja que el considero especialment perillós), i aprofiten les situacions de crisi per culpar dels problemes al qui consideren diferent, inferior, els qui no són “de casa”. Algú podria pensar que el fenomen d'aquests partits és quelcom d'escassa importància, que l'Anglada i els seus amics mai podran aconseguir prou volada com per tenir un efecte en la societat, i menys després de la lliçó del nazisme. Bé, compte, molt de compte, ja que no cal anar tan lluny per trobar brots d'un discurs similar en grans partits, pensem sinó en el cas del senyor Garcia Albiol, l'alcalde de Badalona, i en la camanya que va fer servir per guanyar l'alcaldia. I el senyor Albiol pertany ni més ni menys que al Partit Popular.... No cal dir res més. Tan lluny ens queda el nazisme? De la mateixa manera, el senyor Le Pen (en la mateixa línia ideològica) té milions de votants a França, fa poc vaig llegir que el seu partit era el segon més votat al país veí, la qual cosa fa venir, si més no, calfreds.

No vull dramatitzar, tant sols recordar que el nazisme amb els seus camps d'extermini ens queda molt a prop, a la nostra història més recent, i que si no fem un esforç de memòria i consciència col·lectiva seria realment molt fàcil tornar a caure en el parany com un ramat d'ovelles. Jo no ho veig pas impossible.

Per últim, només afegir que tots aquests partits europeus feixistes i xenòfobs de què Anglada beu tenen un punt comú: neguen l'Holocaust i els camps d'extermini. Diuen que no varen existir i que són un invent aliat per a desprestigiar l'honorable ideari nacionalsocialista. Respecte a això, comentar tan sols dues dades: en primer lloc, que Espanya és un paradís per a aquests negacionistes, ja que la llei permet dir tals barbaritats. Em sembla una vergonya que aquests monstres puguin amparar-se en la seva llibertat d'expressió per tal de falsificar la història i faltar el respecte de manera despietada a les víctimes i les famílies de les víctimes. I, en segon lloc, apuntar que, totes les teories que he llegit sobre el suïcidi de Primo Levi apunten a la seva desesperació per culpa d'aquest auge de partits d'extrema dreta i negacionistes a Europa. I per ell i per tots els morts, i per nosaltres mateixos, hem d'evitar que aquests partits avancin. L'herència dels camps d'extermini, i la por i rebuig a que tal horror es torni a repetir, ha de ser la raó més ferma per tal d'evitar que aquests partits obtinguin vots i implantin la seva ideologia de l'odi.

Marina.