A tots, algun cop a la vida, ens han explicat a l’aula la diferència entre allò que es pot considerar literatura i allò que no. Generalment, considerem que aquell text bell, amb una càrrega artística, que empra recursos per a aconseguir fer sentir plaer estètic al receptor, és literari. S’espera de la literatura una certa complexitat, que sigui transcendental mitjançant una expressió escrita de qualitat, allunyada de simplismes. Aquí queden incloses la novel·la, els relats, la poesia. Recursos com ara la metàfora, l’al·legoria, les personificacions i hipèrboles queden associats només a aquest tipus d’ús del llenguatge. D’altra banda, en queden excloses l’escriptura acadèmica o periodística. És possible delimitar, però, una frontera tan clara entre allò que és literatura i allò que no ho és? I en quant al llenguatge oral quotidià, es pot afirmar que en el parlar del nostre dia a dia no emprem cap tipus de recurs estètic? Només hi ha literatura en els components emotius que s’incorporen en un discurs o en una conferència dirigida a una audiència multitudinària? Està clar que en la retòrica s’utilitzen tot un seguit de metàfores i recursos literaris de manera conscient per tal de convèncer a un públic, sovint apel·lant més al sentiment que no pas a la raó. Tot i això, és correcte afirmar que les metàfores en la llengua oral queden relegades a l’àmbit de la retòrica, havent-ne una total absència en la llengua quotidiana?
Jo m’atreveixo a afirmar que el llenguatge literari molt sovint està vinculat a la conversa quotidiana o a l’escriptura periodística. És a dir, que les fronteres queden difuminades quan s’utilitza la llengua amb diferents objectius i de diferents maneres. Els límits es fonen i una classificació simplista acaba ajustant-se ben poc a la realitat. Només cal obrir un diari qualsevol, un dia qualsevol. Per exemple, el dia que el PP va guanyar les eleccions, llegia a no sé on que Rajoy arribava al poder després d’una “larga travesía por el desierto”. D’acord, el significat és més que evident, però no és això literatura? Parlar de travessies al desert en comptes de dir “Mariano Rajoy ha alcanzado el poder. Punt.” és sobreentendre que el lector interpreta que el president del govern ha passat per un molt llarg i difícil procés fins a aconseguir el seu objectiu. És una manera poc directa de donar informació, és no anar al gra, i també és literatura. De la mateixa manera que ho és incloure en una crònica (tal i com em vaig trobar fa poc) sobre la mort d’un jove, les últimes paraules que ell va pronunciar quan jeia moribund. Qued clar que la informació, sense aquest repunt emotiu, hauria sigut exactament igual de rigurosa, i que incloure aquestes paraules és, com a mínim, un intent de connectar emocionalment amb el lector de manera extrainformativa: jo també m’atreveixo a afirmar que això és literatura. Ara, l’apartat periodísticoliterari per excel·lència de tots els diaris és ni més ni menys que la secció dels esports, especialment quan es tracta de futbol: s’arriba a un nivell metafòric brutal i a uns articles absolutamente buits que apel·len tan sols al sentiment culè, madridista, o el que sigui, depèn com. No paro de llegir expressions com “fi de cicle” o la “defunció del Barça de Guardiola”, i d’altres molt més dramàtiques, per parlar de la por de certa part de l’afició a que el Barça deixi de guanyar tants títols com fins ara. Tot i no estar gens en contra del futbol ni d’aquest tipus d’articles (m’encanten, de fet), com a persona externa a la passió futbolera (culé més que moderada) de vegades em sembla llegir coses que, extretes de context, em sonen realment absurdes i, repeteixo, buides de contingut. I això és literatura, quan d’una derrota del Barça es crea tot un món metafòric de defunció i tragèdia, i quan guanya en canvi s’escriu sobre els jugadors amb unes connotacions èpiques i heroiques dignes del mismíssim Homer.
De la mateixa manera, el nostre parlar quotidià tampoc es queda curt d’elements literaris, fonamentalment metàfores. Això es contradiu amb la pràctica habitual de reduir la metàfora a un recurs literari, de lligar-la fonamentalment a la poesia, de considerar-la, en molts casos, un obstacle que dificulta la comprensió d’un text. Malgrat aquesta creença, jo afirmo no només que emprem metàfores continuament de mode espontani, sinó que vaig molt més enllà: en molts casos, les metàfores regeixen els nostres raonaments i el seu comportament. Deixant de banda el molt genial i il·luminador llibre Metáforas de la vida cotidiana de Lakoff, que tracta molt a fons aquest tema, jo em limitaré a un exemple brutalment il·lustrador que ens van exposar a una classe de Lingüística: la tradició occidental concep la vida com un camí en què el passat queda enrera, mentre que el futur és allò que tenim per endavant. Sembla lògic, no? I, tanmateix, a la Xina s’entén de manera totalment diferent: per a ells, el passat està al davant (ja que és allò que hem viscut i per tant ho podem veure, sabem com ha estat), mentre que el futur ens arriba per darrere, sense que puguem veure com serà. Ambdues concepcions són lògiques i correctes i són presents tant en la tradició literària com en múltiples expressions de la vida quotidiana, tant en el cas occidental com en el xinès. És a dir, que es podria concloure que en la manera habitual en què parlem de diferents conceptes es pressuposen unes metàfores de les que rarament som conscients si no ens aturem expressament a reflexionar-hi. Però per si aquest exemple no fos prou contundent com per a confirmar la importància de les metàfores en la vida quotidiana i la naturalitat amb la qual les emprem, podem recórrer fins i tot a l’etimologia, a la formació intrínseca de les paraules. Aquest és el cas, per exemple, de la paraula “pupil·la” per a referir-nos a aquell puntet negre que es dilata i contrau al mig dels nostres ulls: José Antonio Marina explica a Crónicas de la ultramodernidad que la paraula “pupil·la”, en un terç dels idiomes, significa “personeta petita”, ja que, si observem amb deteniment un ull, hi trobarem una figureta que ens observa a nosaltres: el nostre propi reflexe. Partint d’aquí, hi hauria qui es pogués atrevir a afirmar, fins i tot, que la metàfora està per sobre dels significats literals, donada la seva omnipresència en tots els àmbits del llenguatge, i tot allò que considerem veritat, exacte, no seria sinó l’herència del que un dia va començar essent una metàfora i que ara tenim totalment assumint. És a dir, que construïm el món metafòricament. Aquesta idea queda resumida en una cita de Nietzsche:
¿Qué es entonces la verdad? Un tropel de metáforas, metonimias, antropomorfismos, en resumidas cuentas, una suma de relaciones humanas (...) las verdades son ilusiones de las que se ha olvidado que lo son; metáforas que se han gastado y han quedado sin fuerza, monedas que han perdido su troquel y no se las considera ya como monedas sino simplemente como metal
En definitiva, remarcar la idea principal de tota l’argumentació: és fals afirmar que en les converses quotidianes no hi ha elements considerats literaris: funcionem mitjançant la creació de metàfores a la ment i això queda reflectit a l’hora de parlar, tenim una tendència natural a associar-ho tot a imatges i així ho expressem conversant de mode espontani, emetent metàfores de manera inconscient contínuament.
Per a mi, això és literatura en estat pur , i se’m posa la pell de gallina només de pensar en com forma una part tan profunda de nosaltres, vulguem o no vulguem, ens agradi o no la literatura. És important deixar enrere la idea que la literatura és quelcom tan elevat que s’allunya dràsticament del llenguatge informatiu o quotidià, així com, segurament, de la resta d’usos del llenguatge que s’exclouen de l’àmbit literari.
I m’encanta.
Marina
No hay comentarios:
Publicar un comentario