La tendresa com a forma de vida

De vegades succeeix que, tot llegint, sembla com si una pell aliena i suau fregués la pròpia en una carícia llarga i plaent, com si fos impossible seguir les pàgines sense un somriure serè als llavis, com si llegir fos com estar envoltat de coixins de vellut capaços d'esmorteïr qualsevol cosa que s'atrevís a intentar acabar amb aquell espai de felicitat calmada i suau, com si la més dolça de les melodies ens fos xiuxiuejada a cau d'orella: és llavors un dels moments en què l'activitat de la lectura esdevé més meravellosa. Mario Benedetti aconsegueix, amb els seus relats (els que he llegit jo, almenys) aquest efecte de manera magistral. D'entre mil i una cites amb què podria subscriure aquesta afirmació, n'he escollit una totalment a l'atzar: y me dormía abrazado a la almohada como en un vasto anticipo y débil sucedáneo de otros abrazos que figuraban en mi programa. I quan dic totalment a l'atzar, vull dir que he obert el llibre per una pàgina aleatòria i he llegit pacientment sabent que, en poques línies, trobaria un repunt d'aquesta tendresa constant i senzilla que caracteritza les seves narracions. Cada dia em sorprèn més, Benedetti, i ha sigut amb el pas de les setmanes i amb el contrast que he pogut observar amb la lectura de relats d'altres autors d'estil similar (però de qualitat irremediablement inferior) en què he anat prenent consciència de la seva grandesa. Perquè Benedetti és un home peculiar, que sovint amaga moltíssim dins les seves narracions: així com de vegades simplement ens convida a ser espectadors d'una funció de tendresa ininterrompuda, sense cap més raó de ser (i així ha de ser) que la de sentir-nos dolçament cuidats durant una estona, altres vegades sorprèn emmarcant històries gairebé macabres dins d'aquest mateix estil senzill i aparentment dolç. És una mostra de talent espectacular com porta el lector pel camí que ell vol, com des de la postura del receptor podem intuir que quelcom fosc existeix en aquella trama, en l'actitud d'aquells personatges, però a la vegada resulta difícil d'encaixar un final tràgic dins d'aquell revestiment de pretesa innocència: no ens ho acabem de voler creure, depositem de manera involuntària la nostra confiança en la cara més amable de l'autor quan, sense adonar-nos, ens ha portat fins al límit del precipici. Magistral. Però aquí no acaben les sorpreses: fa uns dies, una amiga em va enviar un poema de desamor devastador, brutal i total, i tot seguit em va dir que l'autor era ni més ni menys que Benedetti. On havien quedat les carícies en forma de relat? Seria ingènua si pensés que un escriptor no es pot moure de registre, però això no canvia que m'agradi deixar-me atrapar i fascinar per aquests contrastos, així com intentar fer-los notar. El que més em va cridar l'atenció són els següents versos: después de ese dolor redondo y eficaz/ pacientemente agrio, de invencible ternura/ ya no importa que use tu insoportable ausencia (...). Perquè aquí ell parla de la tendresa, "ternura" diu, i, tanmateix, és quan ell l'ha mencionat explícitament quan precisament menys d'això he sentit: transmet el profund patiment quasi físic del desamor, però res de tendresa en aquest cas...


Marina