Afusellaments

Un calurós vespre d’estiu la meva àvia m’explica que, abans que ella nasqués, el meu besavi va estar casat c amb una altra dona, que va ser cruelment afusellada durant la guerra. Amb prou feines si puc reflectir ni un bri del que va passar, però el relat que la meva àvia recorda és el següent: una tarda, a un petit poble de Sevilla, uns quants homes irrompen a la llar familiar del meu besavi (ell no hi és), assalten la seva dona, que està cuinant, i se l’emporten davant de la mirada perplexa i preocupada dels seus fills petits. La pugen  a un carro i, tot que no li diuen res, ella intueix el seu destí i diu, cridant, que siusplau es facin càrrec dels seus fills. Uns minuts després és assassinada sense absolutament cap motiu. Pocs anys més tard, el meu besavi es casa amb la meva besàvia, que cuida dels fills del matrimoni anterior del seu marit i té tres nenes més, entre les quals es troba la meva àvia.

D’aquesta història hi ha dos punts que em sembla important destacar: en primer lloc, em resulta inquietant saber que, si no fos per aquell afusellament injust i salvatge, el meu besavi mai s’hauria casat amb la meva besàvia i per tant jo avui no estaria viva. És un atzar cruel i rotund que em posa la pell de gallina. En segon lloc, trobo molt interessant el fet que, per més que ho he preguntat, ni la meva àvia ni la meva mare saben de quin bàndol eren els assassins d’ aquella dona. A la meva  àvia li sona que van ser els franquistes, mentre que me mare diu que li sembla que la meva besàvia havia dit algun cop que havien estat els republicans. En tot cas, cap de les dues ho sap, i tampoc no els importa. El meu besavi, malgrat que assassinessin la seva dona, mai va transmetre als seus fills un discurs d’odi cap a un o altre bàndol, fins al punt de restar totalment d’importància aquest factor. D’alguna manera, i sense conèixer del tot bé les circumstàncies, penso que això el dignifica. 

Marina