Electroshock, amb pinces, perquè no mori:
El dia en que na Catalina -una dona malcasada- va demanar-li a son
Senyor si, siusplau, podia quedar-se una part del seu sou per comprar
joguines i altres distraccions als seus fills -un del seu malmarit-,
el Senyor va decidir que allò ja passava de taca d'oli, que
ultrapassava tota mesura dels seus drets maritals i que, massa
paciència havia tingut permetent els vanitosos desitjos de Catalina.
Per tant, sota la seva constitució sagrada de pare de família, i
esperonat per alguns dels seus amics, va decidir que Catalina no
sortís mai de casa. Va recloure-la a la cuina i fins va prohibir-li
veure els seus fills.
Els dos infants van rebre la notícia amb diferent acceptació; el bastard va rebre un disgust de mort però el fill del malmarit, certament amb reticències, va acceptar la decisió del pare. El problema que se'ls hi va presentar va ser el d'encaminar per altres camins tota aquella quantitat d'amor filial que retenien als seus cossos i que no trobava sortida. Passada la primera rebequeria van intentar guanyar-se l'estima del pare, però aquest era tan terc a les manyagueries dels dos infants que finalment van dimitir de la seva esperança en fer-lo canviar de parer.
Per un cert temps es van entretenir i van veure's filialment realitzats adorant a un inventat Déu de la pluja, implorant que aquesta fos fina, van idolatrar místicament a un peix i a un cove, a les dues minyones de la casa: L'Olympia i la Ramoneta... Certament els nens ho van intentar de totes les maneres però tan aviat com sentien els plors de la mare des de la cuina que se'ls passava la fal·lera de les falses estimes i desitjaven fervorosament el caliu matern. Van adorar-se que tot el coratge que havien posat en joc per tal de superar la situació no servia de res, que la diferència entre totes aquelles falses adoracions i la mare era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Van arribar al convenciment que els hi calia trobar una substituta de mare, quelcom que, sense que la memòria de na Catalina en patís, pogués fer-ne de semblança.
Van recórrer la casa de dalt a baix, buscant vells records de la mare: peces de roba, perfums, fotografies de quan era jove, rica -i una mica plena, val a dir-. Entre els dos germans varen fer amb fang del jardí una figura femenina i la van vestir i ornar amb totes aquelles velles peces de l amare que van trobar. Satisfets se'n van anar a dormir.
A mitjanit els va despertar certa remor a la cambra, una figura semblant a la de Catalina els va allitar i besar al front, era la figura de fang. No se'n podrien avenir quan la nova mare els hi va començar a explicar quant els havia trobat a faltar. Qualsevol que tingui notícia d'aquest prodigi es preguntaria d'on podia treure l'aire i la llengua per parlar, d'on treia les articulacions essent una figura de fang. Però vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d'importància que ni val la pena amoïnar-s'hi.
Al matí següent van anar corrents a explicar-ho al pare que, rient-se'n ostentosament, els va dir que havien sortit igual de beneits i ingenus que sa mare, que tot allò eren quimeres i il·lusions de dos eixelebrats. Els nens no van replicar, perquè ja sabien que la justícia sempre s'obre camí, i esperaven que, tard o d'hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.
I mireu si anaven poc errats que a la nit següent va despertar-los la veu de la mare. Van escoltar el pare i els seus amics -tots alcoholitzats- fent gresca al menjador. La mare va agafar els nens i va fugir de puntetes de casa. El pare en sentir-ho va enfurismar-se molt, més tard els va amenaçar, tot seguit els va dir que sense ell no podrien viure i finalment va acceptar -amb llàgrimes als ulls- que mai més no dubtaria de la paraula dels seus fills.
Entre tots van construir una casa al costat de la del pare, separada per un jardí ben maco. Damunt la porta hi van pintar: ''No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho''.
Basat en ''Rapall'' de Pere Calders a ''Cròniques de la veritat oculta''
Aleix.
Els dos infants van rebre la notícia amb diferent acceptació; el bastard va rebre un disgust de mort però el fill del malmarit, certament amb reticències, va acceptar la decisió del pare. El problema que se'ls hi va presentar va ser el d'encaminar per altres camins tota aquella quantitat d'amor filial que retenien als seus cossos i que no trobava sortida. Passada la primera rebequeria van intentar guanyar-se l'estima del pare, però aquest era tan terc a les manyagueries dels dos infants que finalment van dimitir de la seva esperança en fer-lo canviar de parer.
Per un cert temps es van entretenir i van veure's filialment realitzats adorant a un inventat Déu de la pluja, implorant que aquesta fos fina, van idolatrar místicament a un peix i a un cove, a les dues minyones de la casa: L'Olympia i la Ramoneta... Certament els nens ho van intentar de totes les maneres però tan aviat com sentien els plors de la mare des de la cuina que se'ls passava la fal·lera de les falses estimes i desitjaven fervorosament el caliu matern. Van adorar-se que tot el coratge que havien posat en joc per tal de superar la situació no servia de res, que la diferència entre totes aquelles falses adoracions i la mare era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Van arribar al convenciment que els hi calia trobar una substituta de mare, quelcom que, sense que la memòria de na Catalina en patís, pogués fer-ne de semblança.
Van recórrer la casa de dalt a baix, buscant vells records de la mare: peces de roba, perfums, fotografies de quan era jove, rica -i una mica plena, val a dir-. Entre els dos germans varen fer amb fang del jardí una figura femenina i la van vestir i ornar amb totes aquelles velles peces de l amare que van trobar. Satisfets se'n van anar a dormir.
A mitjanit els va despertar certa remor a la cambra, una figura semblant a la de Catalina els va allitar i besar al front, era la figura de fang. No se'n podrien avenir quan la nova mare els hi va començar a explicar quant els havia trobat a faltar. Qualsevol que tingui notícia d'aquest prodigi es preguntaria d'on podia treure l'aire i la llengua per parlar, d'on treia les articulacions essent una figura de fang. Però vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d'importància que ni val la pena amoïnar-s'hi.
Al matí següent van anar corrents a explicar-ho al pare que, rient-se'n ostentosament, els va dir que havien sortit igual de beneits i ingenus que sa mare, que tot allò eren quimeres i il·lusions de dos eixelebrats. Els nens no van replicar, perquè ja sabien que la justícia sempre s'obre camí, i esperaven que, tard o d'hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.
I mireu si anaven poc errats que a la nit següent va despertar-los la veu de la mare. Van escoltar el pare i els seus amics -tots alcoholitzats- fent gresca al menjador. La mare va agafar els nens i va fugir de puntetes de casa. El pare en sentir-ho va enfurismar-se molt, més tard els va amenaçar, tot seguit els va dir que sense ell no podrien viure i finalment va acceptar -amb llàgrimes als ulls- que mai més no dubtaria de la paraula dels seus fills.
Entre tots van construir una casa al costat de la del pare, separada per un jardí ben maco. Damunt la porta hi van pintar: ''No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho''.
Basat en ''Rapall'' de Pere Calders a ''Cròniques de la veritat oculta''
Aleix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario