la poesia s'ha de llegir....

L'altre dia em vaig trobar escoltant dos dels meus poemes favorits musicats: una de les famoses divises de la Maria Mercè Marçal (“A l'atzar agraeixo tres dons..”) i l'”Ausencia” de Jorge Luis Borges. El resultat va ser esgarrifós. Com pot ser que pel simple fet d'afegir-hi música, uns versos amb tantíssima càrrega artística i emocional, quedin tan buits? Buits, espatllats, mutilas. La poesia musicada se'm torna supèrflua, perd gran part del seu sentit. La recitació tampoc em convenç: en uns pocs segons, minuts com a molt, no es poden percebre totes les connotacions del llenguatge poètic, el seu poder suggestiu, així com tampoc crec que es pugui arribar a comprendre el seu missatge en profunditat. Per què? Doncs perquè, per mi, la recepció de poesia ha de consistir en un acte de reflexió. La poesia s'ha de llegir, de manera solitària, intrínseca, deixant que els versos aprofundeixin en un. L'hem de desxifrar, amb l'esforç que això comporta, perquè ens arribi en la seva màxima expressió.

Ni musicar-la ni recitar-la, en canvi, memoritzar-la sí: la música, quan la recordem, no ens diu ni de bon tros el mateix que quan l'escoltem. Un vers memoritzat, en canvi, només cal dur-lo a la nostra ment perquè tingui un efecte igual de devastador que quan el llegeixes. De la mateixa manera, també estic a favor de l'escriptura dels poemes que coneixem: Els versos cicatritzen dins nostre, i quan els escrivim sobre un paper, hi estem abocant molt de nosaltres mateixos, encara que no en siguem els autors.

És la meva subjectiva opinió.

Marina.