La Corrida

 Ja es tancaven les portes i la gent encara no havia acabat de pujar al tren, el darwinisme moral havia deixat entrar als més fills de puta i a les iaies -sense ànims de que aquests dos termes puguin semblar antagònics- mentre la gent normal maleïa no haver tret els colzes. A l'interior un jove equatorià contaminava l'aire amb sons tribals d'elevat contingut sexual que emanaven del seu telèfon mòbil. Les àvies miraven de reüll, els encorbatats passaven la plana del ''20 minutos'' i el més agosarat s'atrevia a rebufar.

En aquell moment un jove va descapbussar-se del llibre que estava llegint i va clavar al coll del jove equatorià el llapis amb el qual subratllava les parts que trobava més interessants del llibre que llegia. A aquest acte va seguir-lo un cop de puny que va esmicolar-li el tàbic nassal i uns entusiasmats ''oléé'' del públic. El jove equatorià sagnava abundantment pel coll i pel nas, semblava desorientat, però s'arrapava al mòbil com qui s'arrapa a la vida. El jove del llibre el va agafar fermament pels testicles fent-lo xisclar com un animal -altrament, com què hauria de xisclar?-. Excitat per aquells sons primitius, a cada aforisme que recitava aquella veu metàl·lica els jove del llibre feia una volta més amb el canell de la mà que tenia engrapada aquella bossa escrotal. En pocs ''oye mami'' aquells testicles van declarar-se unilateralment independents del pubis que un dia havia fet d'istme d'aquella península.

El jove equatorià va caure de quatre potes i ,quan tot just els seus genolls repicaven a terra, va trobar-se unes Vans jugant a partir-li les costelles. Un cop trencats aquells barrots van anar a trobar-se amb el fetge, que va rebre amb espasmes aquella visita inesperada. Durant tota l'acció el públic cridava, bramava follament, embogia endut per cada crepitar d'ossos, emulava contra l'aire els moviments del jove del llibre sense preocupar-se per la sang que esquitxava tot el vagó fent un gran Pollock. Als seus ulls s'hi podien llegir uns versos plens d'odi, un odi atàvic que s'atiava a cada bram que proferia aquell aparell. El mòbil intentava salvar-se de la massacre nadant entre un mar de sang, babes i vòmit quan el jove del llibre va arreplegar-lo.

Després d'arrancar-li els pantalons a aquella massa de carn ensangonada va entaforar-li l'aparell per l'esfínter. Com que la cavitat es resistia a deixar-lo passar va haver de fer ús de tota la seva força. El so diví de l'espetec d'aquell recte esquinçant-se contrastava amb la música infernal que quedava esmorteïda còlon enllà.

El jove del llibre va deixar-se endur pels crits i va voler regalar una última imatge a l'afició; va treure's les claus de la butxaca, i per la part serrada va tallar les orelles al jove equatorià. El públic esclatava de joia mentre per megafonia s'anunciava la darrera estació i dos encorbatats treien el jove del llibre, que brandava un exemplar de Crim i Càstig , ''a hombros'' i per la porta gran.

Aleix.

Electroshock

Electroshock, amb pinces, perquè no mori: 

El dia en que na Catalina -una dona malcasada- va demanar-li a son Senyor si, siusplau, podia quedar-se una part del seu sou per comprar joguines i altres distraccions als seus fills -un del seu malmarit-, el Senyor va decidir que allò ja passava de taca d'oli, que ultrapassava tota mesura dels seus drets maritals i que, massa paciència havia tingut permetent els vanitosos desitjos de Catalina. Per tant, sota la seva constitució sagrada de pare de família, i esperonat per alguns dels seus amics, va decidir que Catalina no sortís mai de casa. Va recloure-la a la cuina i fins va prohibir-li veure els seus fills.

Els dos infants van rebre la notícia amb diferent acceptació; el bastard va rebre un disgust de mort però el fill del malmarit, certament amb reticències, va acceptar la decisió del pare. El problema que se'ls hi va presentar va ser el d'encaminar per altres camins tota aquella quantitat d'amor filial que retenien als seus cossos i que no trobava sortida. Passada la primera rebequeria van intentar guanyar-se l'estima del pare, però aquest era tan terc a les manyagueries dels dos infants que finalment van dimitir de la seva esperança en fer-lo canviar de parer.

Per un cert temps es van entretenir i van veure's filialment realitzats adorant a un inventat Déu de la pluja, implorant que aquesta fos fina, van idolatrar místicament a un peix i a un cove, a les dues minyones de la casa: L'Olympia i la Ramoneta... Certament els nens ho van intentar de totes les maneres però tan aviat com sentien els plors de la mare des de la cuina que se'ls passava la fal·lera de les falses estimes i desitjaven fervorosament el caliu matern. Van adorar-se que tot el coratge que havien posat en joc per tal de superar la situació no servia de res, que la diferència entre totes aquelles falses adoracions i la mare era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Van arribar al convenciment que els hi calia trobar una substituta de mare, quelcom que, sense que la memòria de na Catalina en patís, pogués fer-ne de semblança.

Van recórrer la casa de dalt a baix, buscant vells records de la mare: peces de roba, perfums, fotografies de quan era jove, rica -i una mica plena, val a dir-. Entre els dos germans varen fer amb fang del jardí una figura femenina i la van vestir i ornar amb totes aquelles velles peces de l amare que van trobar. Satisfets se'n van anar a dormir.

A mitjanit els va despertar certa remor a la cambra, una figura semblant a la de Catalina els va allitar i besar al front, era la figura de fang. No se'n podrien avenir quan la nova mare els hi va començar a explicar quant els havia trobat a faltar. Qualsevol que tingui notícia d'aquest prodigi es preguntaria d'on podia treure l'aire i la llengua per parlar, d'on treia les articulacions essent una figura de fang. Però vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d'importància que ni val la pena amoïnar-s'hi.

Al matí següent van anar corrents a explicar-ho al pare que, rient-se'n ostentosament, els va dir que havien sortit igual de beneits i ingenus que sa mare, que tot allò eren quimeres i il·lusions de dos eixelebrats. Els nens no van replicar, perquè ja sabien que la justícia sempre s'obre camí, i esperaven que, tard o d'hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.

I mireu si anaven poc errats que a la nit següent va despertar-los la veu de la mare. Van escoltar el pare i els seus amics -tots alcoholitzats- fent gresca al menjador. La mare va agafar els nens i va fugir de puntetes de casa. El pare en sentir-ho va enfurismar-se molt, més tard els va amenaçar, tot seguit els va dir que sense ell no podrien viure i finalment va acceptar -amb llàgrimes als ulls- que mai més no dubtaria de la paraula dels seus fills.

Entre tots van construir una casa al costat de la del pare, separada per un jardí ben maco. Damunt la porta hi van pintar: ''No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho''.

Basat en ''Rapall'' de Pere Calders a ''Cròniques de la veritat oculta''

Aleix.

El manifiest del Catala Light

Atenent a l'actual conjuntura política de la nostra regió i després dels desagradables fets i radicalitzacions que tenen cabida amb cada vegada més freqüència queda clar que tenim que fer un gir copernicà a lo llarg i anxe de la societat catalana. Les desavinences amb les nostres regions veines cada vegada són més evidents i es necesari deixar de ficar el mort a l'altre i compartir responsabilitats, perquè només d'aquesta manera aconseguirem arribar a bon port.

L'encaix Catalunya-España s'ha buscat de totes les maneres, sense embarg, aun no s'ha aconseguit de manera satisfactòria. Delant d'aquests fets, el que és inconcebible és tancar-se en banda i a la vegada trencar tots els vínculs amb el nostre País, España, com proclamen alocadament des de certs -i minoritaris- sectors sobiranistes. Sembla mentida que després de tant de temps ningú se hagi dat compte que la que té que ser la solució definitiva, i això és lo que me proponc de detallar:

Si volem sentirnos comúdus a España lo que tenim que fer és actuar com a españols. És normal que ens odiin si ens passem tot el dia parlant en una llengua que no es la seva, us imagineu a un español anant a França i hubiés de parlar francés, o anant a Inglaterra i hubiés de parlar anglès? Pos no, perqué son paises cosmopolitas, i la gent és ciudadana del món, no són cerrats com aquí que no parem de parlar amb una llengua que sols entenem nosatres. Per un altre lad, se ha de tenir en cuenta que una llengua es algu important, i que se ha de conservar, per això lo que se ha de fer és, en cuentas de deixar de parlar català, apropropar-lo al castellà, que sense dudes, és molt més rica, ya que molta gent la parla en tot el món i és per algo. Aquest nou català se dirà Catala Light i de bien segur que solucionarà tots els problemas. Las sardanes tambié son cultura catalana, igual que la barretina i no per esto nos hem de passar ballant amb gorru tot el dia. Pos amb el català igual, no cal parlar tot el dia amb palabres raras si podem viure normal en Catala Light
Desde aquí també em gustaria fer una denúncia per totes les polítiques de alejament que se han estat practicant de manera sistemàtica i repetida, empeçant per la normativització del catala que va llevar a tèrmin Pompeu Fabra. Passat el temps se pot observar de forma clara que lo únic que es buscava amb esta normalització era fer que catalans i españols no ens enteresim de lu que diu l'altra. Las llenguas tenen que servir perque la gent es pugui comunicar, i si una llengua no serveix per esto, es que no es una bona llengua.

De que sirveix tenir una cultura pròpia i rica si despues en odiaran a tota la península? Lo que sa de fer es que estiguin contents, perqué serem com ells volen i tot anirá més bé.

Aleix.

Collage de perpètues coses finades

A dalt un sol d'injustícia

i a baix uns núvols toscs.
Els últims grans
d'un rellotge de sorra
se t'escolen pels pantalons.

I tret d'això,

també l'estrany Tòquio dels anys 80

i David Carabén cridant adéu.

Humphrey Bogart a l'aeroport

i el Quixot recuperant el seny

a Barcelona.

La cara B d' Abbey Road

recordant que no tot és un medley

però tot té un the end,

i una última estrofa

mentre cauen cendres d'un cel despòtic.

Avui glaça però l'Empordà es crema.

Aleix.

Bojos.

Per sort o per desgràcia algú va voler que fos fill del poble dels bojos. Els qui som d'aquest racó de món estem acostumats a conviure amb la bogeria. A diferència de la majoria de gent l'acceptem amb naturalitat, com una part indestriable de la realitat. Veure una dona septuagenària fent un soliloqui sobre la seva feina de gogó no ens causa l'impacte que li causa a la persona forana i, fins i tot, ens pot despertar certa tendresa (trobo que potser hauria de parlar només per mi).

Després de llegir Tòquio Blues (Norwegian Wood) no deixo de pensar en la bogeria, una cosa que visc de tant aprop que, potser per això, mai li havia prestat l'atenció que es mereix.

''El món és boig'', sí, és la puta frase més gastada de la història però és que mai ens la prenem seriosament. El món està com una puta cabra i tu, jo, l'altre i el de més enllà també! Acceptem totes les seves contradiccions, acceptem una vida i un buit que som incapaços d'omplir, naveguem per un mar immens sense destí ni salvavides i, encara així, ens estimem més això que res. Ens inventem formes de vida, maneres d'actuar, de parlar, de pensar, creem artificis al nostre gust i apartem aquell que no les segueix i li diem boig. Tenim por que algú ens digui allò que fa tant de temps que sospitem; que tot plegat és absurd i que, per a més absurditat, no podem sinó plantejar-nos quin sentit té tot aquest absurd. Per això fem el mateix que fem amb tots els problemes que ens fuetejen com a humans; passar-li el mort a un altre. En aquest cas tanquem a gent en psiquiàtrics perquè no ens diguin a la cara que estem com una puta cabra. Qui està més boig, qui no accepta el món i acaba reclòs en ell mateix o qui s'entesta en encaixar cegament en aquesta realitat psicòtica?

La realitat fluctua i nosaltres ens intentem adaptar a ella com bonament podem o nosaltres fluctuem i la realitat s'intenta adaptar a nosaltres com bonament pot? La diferència entre un boig i un visionari, i la d'un dement amb un geni es troba, sovint, en la realitat que l'envolta.

Aleix.

La tendresa com a forma de vida

De vegades succeeix que, tot llegint, sembla com si una pell aliena i suau fregués la pròpia en una carícia llarga i plaent, com si fos impossible seguir les pàgines sense un somriure serè als llavis, com si llegir fos com estar envoltat de coixins de vellut capaços d'esmorteïr qualsevol cosa que s'atrevís a intentar acabar amb aquell espai de felicitat calmada i suau, com si la més dolça de les melodies ens fos xiuxiuejada a cau d'orella: és llavors un dels moments en què l'activitat de la lectura esdevé més meravellosa. Mario Benedetti aconsegueix, amb els seus relats (els que he llegit jo, almenys) aquest efecte de manera magistral. D'entre mil i una cites amb què podria subscriure aquesta afirmació, n'he escollit una totalment a l'atzar: y me dormía abrazado a la almohada como en un vasto anticipo y débil sucedáneo de otros abrazos que figuraban en mi programa. I quan dic totalment a l'atzar, vull dir que he obert el llibre per una pàgina aleatòria i he llegit pacientment sabent que, en poques línies, trobaria un repunt d'aquesta tendresa constant i senzilla que caracteritza les seves narracions. Cada dia em sorprèn més, Benedetti, i ha sigut amb el pas de les setmanes i amb el contrast que he pogut observar amb la lectura de relats d'altres autors d'estil similar (però de qualitat irremediablement inferior) en què he anat prenent consciència de la seva grandesa. Perquè Benedetti és un home peculiar, que sovint amaga moltíssim dins les seves narracions: així com de vegades simplement ens convida a ser espectadors d'una funció de tendresa ininterrompuda, sense cap més raó de ser (i així ha de ser) que la de sentir-nos dolçament cuidats durant una estona, altres vegades sorprèn emmarcant històries gairebé macabres dins d'aquest mateix estil senzill i aparentment dolç. És una mostra de talent espectacular com porta el lector pel camí que ell vol, com des de la postura del receptor podem intuir que quelcom fosc existeix en aquella trama, en l'actitud d'aquells personatges, però a la vegada resulta difícil d'encaixar un final tràgic dins d'aquell revestiment de pretesa innocència: no ens ho acabem de voler creure, depositem de manera involuntària la nostra confiança en la cara més amable de l'autor quan, sense adonar-nos, ens ha portat fins al límit del precipici. Magistral. Però aquí no acaben les sorpreses: fa uns dies, una amiga em va enviar un poema de desamor devastador, brutal i total, i tot seguit em va dir que l'autor era ni més ni menys que Benedetti. On havien quedat les carícies en forma de relat? Seria ingènua si pensés que un escriptor no es pot moure de registre, però això no canvia que m'agradi deixar-me atrapar i fascinar per aquests contrastos, així com intentar fer-los notar. El que més em va cridar l'atenció són els següents versos: después de ese dolor redondo y eficaz/ pacientemente agrio, de invencible ternura/ ya no importa que use tu insoportable ausencia (...). Perquè aquí ell parla de la tendresa, "ternura" diu, i, tanmateix, és quan ell l'ha mencionat explícitament quan precisament menys d'això he sentit: transmet el profund patiment quasi físic del desamor, però res de tendresa en aquest cas...


Marina

LITERATURE IS ALL AROUND

A tots, algun cop a la vida, ens han explicat a l’aula la diferència entre allò que es pot considerar literatura i allò que no. Generalment, considerem que aquell text bell, amb una càrrega artística, que empra recursos per a aconseguir fer sentir plaer estètic al receptor, és literari.  S’espera de la literatura una certa complexitat, que sigui transcendental mitjançant una expressió escrita de qualitat, allunyada de simplismes. Aquí queden incloses la novel·la, els relats, la poesia. Recursos com ara la metàfora, l’al·legoria, les personificacions i hipèrboles queden associats només a aquest tipus d’ús del llenguatge. D’altra banda, en queden excloses l’escriptura acadèmica o periodística. És possible delimitar, però, una frontera tan clara entre allò que és literatura i allò que no ho és? I en quant al llenguatge oral quotidià, es pot afirmar que en el parlar del nostre dia a dia no emprem cap tipus de recurs estètic?  Només hi ha literatura en els components emotius que s’incorporen en un discurs o en una conferència dirigida a una audiència multitudinària? Està clar que en la retòrica s’utilitzen tot un seguit de metàfores i recursos literaris de manera conscient per tal de convèncer a un públic, sovint apel·lant més al sentiment que no pas a la raó. Tot i això, és correcte afirmar que les metàfores en la llengua oral queden relegades a l’àmbit de la retòrica, havent-ne una total absència en la llengua quotidiana?

Jo m’atreveixo a afirmar que el llenguatge literari molt sovint està vinculat a la conversa quotidiana o a l’escriptura periodística. És a dir, que les fronteres queden difuminades quan s’utilitza la llengua amb diferents objectius i de diferents maneres. Els límits es fonen i una classificació simplista acaba ajustant-se ben poc a la realitat. Només cal obrir un diari qualsevol, un dia qualsevol. Per exemple, el dia que el PP va guanyar les eleccions, llegia a no sé on que Rajoy arribava al poder després d’una “larga travesía por el desierto”. D’acord, el significat és més que evident, però no és això literatura? Parlar de travessies al desert en comptes de dir “Mariano Rajoy ha alcanzado el poder. Punt.” és sobreentendre que el lector interpreta que el president del govern ha passat per un molt llarg i difícil procés fins a aconseguir el seu objectiu. És una manera poc directa de donar informació, és no anar al gra, i també és literatura. De la mateixa manera que ho és incloure en una crònica (tal i com em vaig trobar fa poc) sobre la mort d’un jove, les últimes paraules que ell va pronunciar quan jeia moribund. Qued  clar que la informació, sense aquest repunt emotiu, hauria sigut exactament igual de rigurosa, i que incloure aquestes paraules és, com a mínim, un intent de connectar emocionalment amb el lector de manera extrainformativa: jo també m’atreveixo a afirmar que això és literatura. Ara, l’apartat  periodísticoliterari per excel·lència de tots els diaris és ni més ni menys que la secció dels esports, especialment quan es tracta de futbol: s’arriba a un nivell metafòric brutal i a uns articles absolutamente buits que apel·len tan sols al sentiment culè, madridista, o el que sigui, depèn com. No paro de llegir expressions com “fi de cicle” o la “defunció del Barça de Guardiola”, i d’altres molt més dramàtiques, per parlar de la por de certa part de l’afició a que el Barça deixi de guanyar tants títols com fins ara. Tot i no estar gens en contra del futbol ni d’aquest tipus d’articles (m’encanten, de fet), com a persona externa a la passió futbolera (culé més que moderada) de vegades em sembla llegir coses que, extretes de context, em sonen realment absurdes i, repeteixo, buides de contingut. I això és literatura, quan d’una derrota del Barça es crea tot un món metafòric de defunció i tragèdia, i quan guanya en canvi s’escriu sobre els jugadors amb unes connotacions èpiques i heroiques dignes del mismíssim Homer.

De la mateixa manera, el nostre parlar quotidià tampoc es queda curt d’elements literaris, fonamentalment metàfores. Això es contradiu amb la pràctica habitual de reduir la metàfora a un recurs literari, de lligar-la fonamentalment a la poesia, de considerar-la, en molts casos, un obstacle que dificulta la comprensió d’un text. Malgrat aquesta creença, jo afirmo no només que emprem metàfores continuament de mode espontani, sinó que vaig molt més enllà: en molts casos, les metàfores regeixen els nostres raonaments i el seu comportament. Deixant de banda el molt genial i il·luminador llibre Metáforas de la vida cotidiana de Lakoff, que tracta molt a fons aquest tema, jo em limitaré a un exemple brutalment il·lustrador que ens van exposar a una classe de Lingüística: la tradició occidental concep la vida com un camí en què el passat queda enrera, mentre que el futur és allò que tenim per endavant. Sembla lògic, no? I, tanmateix, a la Xina s’entén de manera totalment diferent: per a ells, el passat està al davant (ja que és allò que hem viscut i per tant ho podem veure, sabem com ha estat), mentre que el futur ens arriba per darrere, sense que puguem veure com serà. Ambdues concepcions són lògiques i correctes i són presents tant en la tradició literària com en múltiples expressions de la vida quotidiana, tant en el cas occidental com en el xinès. És a dir, que es podria concloure que en la manera habitual en què parlem de diferents conceptes es pressuposen unes metàfores de les que rarament som conscients si no ens aturem expressament a reflexionar-hi. Però per si aquest exemple no fos prou contundent com per a confirmar la importància de les metàfores en la vida quotidiana i la naturalitat amb la qual les emprem, podem recórrer fins i tot a l’etimologia, a la formació intrínseca de les paraules. Aquest és el cas, per exemple, de la paraula “pupil·la” per a referir-nos a aquell puntet negre que es dilata i contrau al mig dels nostres ulls: José Antonio Marina explica a Crónicas de la ultramodernidad que la paraula “pupil·la”, en un terç dels idiomes, significa “personeta petita”, ja que, si observem amb deteniment un ull, hi trobarem una figureta que ens observa a nosaltres: el nostre propi reflexe. Partint d’aquí, hi hauria qui es pogués atrevir a afirmar, fins i tot, que la metàfora està per sobre dels significats literals, donada la seva omnipresència en tots els àmbits del llenguatge, i tot allò que considerem veritat, exacte, no seria sinó l’herència del que un dia va començar essent una metàfora i que ara tenim totalment assumint. És a dir, que construïm el món metafòricament. Aquesta idea queda resumida en una cita de Nietzsche:

¿Qué es entonces la verdad? Un tropel de metáforas, metonimias, antropomorfismos, en resumidas cuentas, una suma de relaciones humanas (...) las verdades son ilusiones de las que se ha olvidado que lo son; metáforas que se han gastado y han quedado sin fuerza, monedas que han perdido su troquel y no se las considera ya como monedas sino simplemente como metal

En definitiva, remarcar la idea principal de tota l’argumentació: és fals afirmar que en les converses quotidianes no hi ha elements considerats literaris: funcionem mitjançant la creació de metàfores a la ment i això queda reflectit a l’hora de parlar, tenim una tendència natural a associar-ho tot a imatges i així ho expressem conversant de mode espontani, emetent metàfores de manera inconscient contínuament.

Per a mi, això és literatura en estat pur , i se’m posa la pell de gallina només de pensar en com forma una part tan profunda de nosaltres, vulguem o no vulguem, ens agradi o no la literatura. És important deixar enrere la idea que la literatura és quelcom tan elevat que s’allunya dràsticament del llenguatge informatiu o quotidià, així com, segurament, de la resta d’usos del llenguatge que s’exclouen de l’àmbit literari.

I m’encanta.

Marina